Christophe Guilluy: “L’esquerra proposa una societat egoista i això és fantàstic per al neoliberalisme”

A parer meu, el geògraf francès Christophe Guilluy (Montreuil, 1964) és un dels pensadors més lúcids que tenim a Europa a l’hora d’entendre què passa a les nostres societats.

Els seus llibres –cap dels quals no ha estat traduït encara al català– plantegen un marc molt coherent per entendre la destrucció de la societat del benestar i la crisi política, social i cultural que s’abat sobre el continent. Un marc que construeix a partir del compromís tenaç amb allò que anomena “gent corrent” i criticar sense por les elits polítiques, de dreta o d’esquerra, que han esdevingut, en les seues paraules, la “nova burgesia”.

Crític amb la despersonalització de les ciutats, Guilluy em cita, no sé si com un missatge de coherència o per simple comoditat, a Le Sarah Bernhardt, un bar tradicional de París, a la plaça de Châtelet, per mantenir una conversa llarga davant un cafè, mentre defora cau una pluja fina.

—És difícil d’entendre, això que ens passa?
—Crec que amb les explicacions estrictament polítiques ja no n’hi ha prou. Cal tenir en compte allò que Christopher Lash va veure fa molt de temps, la cultura del narcisisme. Aquesta cultura ha impregnat les classes dirigents i la burgesia parisenca o barcelonina o londinenca, tant hi fa. El motor de la destrucció de la societat no és solament que hi ha Bill Gates i uns quants supermilionaris, sinó aquest 20-25% de la població que s’ha girat d’esquena a la realitat de la societat.

—Què voleu dir quan dieu que s’hi han girat d’esquena?
—Ara tenim una “burgesia”, no en el sentit tradicional de la paraula, sinó unes classes dirigents que ja no s’interessen gens per les classes populars. Ja no és un conflicte de classes, perquè no assumeixen aquest conflicte, sinó que és una indiferència. Una indiferència molt complicada de gestionar perquè el motor profund d’aquests individus, avui, és el seu ego. De manera que crec que tenim una crisi, que és econòmica, social, cultural, però que també és psicològica. I això em permet d’entendre per què el mecanisme democràtic ja no funciona: no funciona perquè una part dels individus, aquesta elit, considera que l’individu és el rei. Que la sobirania del poble no existeix perquè l’únic objectiu és el “jo”. La caricatura, per mi, és Emmanuel Macron, evidentment.

—Ara esmenteu Macron, però en la vostra anàlisi us resistiu a diferenciar entre la dreta i l’esquerra tal com s’entenia tradicionalment i critiqueu qualsevol elit.
—És que l’esquerra, avui, és la millor relacions públiques que hom podria imaginar per a aquest estil de societat. Si això mateix ho proposàs la dreta, hi hauria grans manifestacions i protestes. Però aquesta societat egoista la proposa l’esquerra i això és excel·lent per al neoliberalisme. Per això la lectura esquerra-dreta ja no ens permet d’entendre la realitat. És pur teatre. Tant si ets d’esquerra com de dreta a Barcelona, el que és molt important per tu és el preu del metre quadrat del teu habitatge, per entendre’ns.

—Però, malgrat això, hi continua havent un conflicte, diguem-ne de classe.
—La burgesia tradicional assumia un estatus de classe. Assumia que era la burgesia i que, potencialment, podia explotar la classe treballadora. I, per tant, hi havia un conflicte visible. Però ara la burgesia contemporània és cool, és oberta, és l’open society [societat oberta]. Diuen “París vila oberta!”, però oberta a deu mil euros el metre quadrat. Caram! Per això sempre dic que París és una ciutadella, així com Barcelona. Una ciutadella, això sí, en què, a diferència del que passava abans, els murs són invisibles. Però és que això és genial per a la burgesia d’avui, que ha entès que ha de mantenir el discurs de l’obertura perquè s’ha girat d’esquena a la qüestió social. Per tant, és un discurs de substitució. I, per tant, és molt lògic que la burgesia d’avui siga progressista. És molt coherent amb el mecanisme del mercat.

—D’ací arranca la vostra crítica a l’esquerra actual?
—És que ara l’únic objectiu, és el “jo”. No és la societat. Aquesta és la gran diferència entre l’esquerra d’avui i l’esquerra d’ahir. Avui, el progressista, d’esquerra, té d’objectiu la satisfacció de les seves pulsions, del seu consum, del seu benestar cool, zen, amb sol i platja… I la representació cultural és totalment hermètica a la cultura popular. És la primera vegada a la història que passa. I, per mi, la veritable qüestió no és una oposició, com una caricatura, entre les elits i el poble. És estúpid. La qüestió és: què han esdevingut les elits? Per primera vegada a la història, les classes populars ja no viuen on es crea la riquesa i l’ocupació. No havia passat mai. L’egoisme de la nova burgesia i l’exclusió de les classes populars són la causa essencial d’allò que anomenem la decadència de l’Occident o l’enfonsament de l’Occident.

—Hi ha factors externs, també…
—No crec que l’enfonsament de l’Occident estiga relacionat únicament amb l’emergència de la Xina o l’Índia. És intern de la societat occidental. Allò que ataca l’Occident no és la Xina, ni tan sols l’islam. Les causes són internes: sobretot el que ha esdevingut aquesta nova burgesia. I això explica que a la democràcia occidental se n’esgote la substància. Perquè si teniu un model econòmic i cultural que ja no és al servei de la majoria de la gent, llavors no és una democràcia, és una altra cosa. Es crea un tall amb allò que jo anomene l’interior, que és la França perifèrica o la Catalunya perifèrica, i la metròpoli. I quan es talla amb l’interior, es talla amb una font de vida fonamental que permet a una societat de regenerar-se constantment. Una cosa que em sorprèn en la psicologia de les elits urbanes avui dia és el buit existencial de la gent que viu, per exemple, a París. Conec molt bé els cercles progressistes parisencs i són d’una buidor perfecta.

—Buidor?
—Sí, d’una buidor profundament existencial. I és molt divertit veure que són gent que té un discurs sobre el capitalisme, el materialisme, el consumisme. Però tot és un llenguatge invertit. Parlen d’ells mateixos. Avui dia, per exemple, a França, es parla molt del nihilisme. Del nihilisme occidental. Però no és el nihilisme a seques, sinó el nihilisme de les classes superiors. Les classes populars no tenen els mitjans per a ser nihilistes. Per què? Perquè quan et lleves al matí i has de cercar diners i anar a treballar, no tens temps, com Woody Allen, d’anar a un psiquiatre a reflexionar sobre el sentit de la vida.

—Porteu el debat cap a la cultura, cap a la psicologia, fins i tot.
—El problema fonamental que tenim avui dia és el de trencar les representacions culturals que imposen aquest model a la societat. Mentre no resolguem aquest problema, no resoldrem el problema democràtic. I per això apareixen, constantment, aquests moviments que en diuen populistes. Que tornen com onades. Davant els quals, per cert, sempre reaccionen igual: “Oh! Què ha passat? Com és possible?”

—Aquests moviments són qualificats immediatament d’antidemocràtics o perillosos per a la democràcia; també són qualificats molt fàcilment de feixistes…
—Ho fan perquè tenen esquemes de pensament totalment infantils. Jo he parlat amb consellers de Macron i el que em va impressionar, més enllà de la joventut, va ser la seva immaduresa. Per això el combat que intente fer amb els meus llibres és una guerra per la representació. I heus aquí la importància dels mitjans alternatius com el vostre. Heus ací la importància d’internet, que volen controlar i controlar, precisament perquè veuen que no poden controlar-la.

—Penseu que això ho veu, per usar la vostra definició, la “gent corrent”?
—Sí. Ho han entès perfectament. No és casualitat que cada vegada hi haja menys gent que vota, menys gent que mira la televisió, escolta les notícies. Per exemple, és bastant impactant veure com els discursos del president tenen índexs d’audiència nuls. La gent corrent va adquirint una cosa molt poderosa, que és l’autonomia, l’autonomia cultural. No necessiten cap expert, saben perfectament de què va tot. I també saben que no tenen el poder i, per tant, faran servir tot el que tinguen a mà per poder dir, ep!, que nosaltres existim! Els jupetins grocs, el Brexit, el vot populista…

—Sou molt crític amb dos grans temes de l’esquerra cool: l’ecologisme i l’emigració en massa.
—És que no hi ha ningú, en cap país del món, que vulga esdevenir una minoria al lloc on ha nascut. Ningú. Excepte les elits o les classes superiors, que en tot moment poden canviar de domicili, deixar el lloc on viuen, escolaritzar els seus fills en les escoles adients, etc. Ells sí que són lliures per moure’s, però les classes populars són fonamentalment sedentàries. I aquesta és la raó per la qual volen controlar l’espai on viuen, que és l’únic que tenen i que tindran. I aquesta és la demanda que els partits populistes saben captar. Però, per què són els partits populistes els qui capten aquesta demanda? Molt senzill: perquè són els únics que parlen d’aquestes qüestions. Per als altres és un tabú.

—Tanmateix, la qüestió del control de l’emigració m’heu de reconèixer que és molt delicat, perquè pot portar al racisme.
—És veritat. Per això cal universalitzar el discurs. Quan parle de la immigració, per exemple, parle de la immigració dels haitians a Guadalupe, que és molt tensa. O de la immigració dels comorians a Mayotte. O de la immigració xinesa a Algèria, etc. I això em permet de desetnicitzar el discurs, treure el component ètnic del debat i parlar del fenomen objectiu, concret. Parlem de l’impacte de l’emigració i de si cal controlar-la, no pas de si és àrab o africana.

—Però això no vol dir que el racisme no existesca…
—Òbviament que existeix. Però el racisme existeix tant en els ambients populars com en la burgesia progressista. El que passa és que la burgesia progressista és molt prudent i sap que si una persona manté un discurs inacceptable sobre aquestes qüestions, serà exclosa de la família, de la feina, de les relacions socials… Però, en tot cas, el perill és caure en l’etnicització, encerclar el debat dins un etnicisme que, a més, és específicament europeu. La societat francesa d’avui, són unes classes populars d’origen immigrat africà i magribí que s’han assimilat a un entorn popular francès. Els matrimonis mixts tenen lloc en l’ambient popular, no pas en els cercles burgesos progressistes.

—On situaríeu el debat, doncs?
—Un setanta per cent de la població considera que la inseguretat és important a França, que els fluxos migratoris són un problema, que el model econòmic ja no permet de trobar una feina decent i que tot això dibuixa un futur molt perillós per a l’estat del benestar i els serveis públics. En tots aquests afers, la divisió no és d’esquerra-dreta. I per això m’interessa molt l’evolució de la social-democràcia a Escandinàvia.

—El cas de Dinamarca?
—Efectivament. A Dinamarca, per exemple, són els social-demòcrates els qui han impulsat polítiques de regulació dels fluxos migratoris en nom dels drets de la classe treballadora. Perquè han entès que és la classe obrera la que, en definitiva, s’enfronta, realment, és a dir, cada dia, a les conseqüències d’aquesta emigració en massa. Les elits viuen en barris en què un emigrant no es pot pagar un pis, tenen assegurances mèdiques que els permeten d’evitar el col·lapse de la salut pública, poden portar els fills a escoles privades. No són ells els qui viuen les conseqüències d’una emigració tan multitudinària que altera la realitat del país.

—Parlem de l’ecologisme, que també en sou crític.
—Home! És que trobe que la burgesia cool parla molt de la petjada ecològica, però no parla mai de la petjada social, que és la fonamental. I de la petjada social que poden ocasionar mesures ecologistes, que la gent corrent no pot seguir. Allò de: “Canvia’t el cotxe, que és vell i contamina, o no et deixarem entrar a la ciutat.” Com si la gent corrent no volgués canviar-se el cotxe! Però és que no pot. I ací tornem a trobar aquesta qüestió de la indiferència cap al bé comú, que va relacionada amb el buit existencial, l’absència de transcendència, les elits són com ànimes mortes.

—Com que ànimes mortes?
—Crec que estem envoltats d’ànimes mortes que creuen que són vives perquè mantenen un discurs ecològic: pensen a salvar el planeta, però aquest és un discurs embogit. Salvaré el planeta: aquesta frase és completament megalòmana. És una bogeria relacionada amb el buit existencial de què parlàvem abans. És impossible per a aquestes elits de veure’s tal com són en realitat, els resulta massa violent. Hi ha una dissonància cognitiva. És comprensible: no es pot, d’una banda, mantenir un discurs progressista i, d’una altra, generar tanta violència social. I això crea individus molt particulars que es refugien en teories com aquestes.

—Al meu país tenim un problema greu amb els partits polítics, amb la gent que els integra…
—Igual que ací. Aquest mecanisme pervers dels partits polítics va relacionat amb la metropolització. Quan observem l’evolució sociològica de tots els partits polítics i dels militants dels partits polítics resulta que cada vegada hi ha menys gent normal i corrent a dins. Fins i tot els batlles rurals ja no són pagesos. Ara són metges, són funcionaris locals, buròcrates del partit, són gent de l’elit política dominant. Hi ha un segrest de la democràcia per part de les classes superiors.

—Sempre m’ha cridat l’atenció el fet que sou geògraf. Estem acostumats a la intervenció pública dels politòlegs, dels sociòlegs, dels historiadors; però dels geògrafs…
—Per mi hi ha una cosa més important que la geografia i el territori. Estic compromès, com si fos una vocació religiosa, amb la defensa de les classes populars. I, al final, crec que hauria fet el mateix si hagués estat cineasta, professor o periodista. Em sent còmode entre la gent que es pren seriosament el destí de la majoria de la gent perquè es pren seriosament la societat mateixa. És a dir, com alguna cosa vital, com alguna cosa existencial. Pense que si realment continuem massacrant la major part de la gent, llavors sí que ens abocarem completament al nihilisme. En aquest sentit, per mi la geografia ha estat simplement una eina.

—I amb aquest panorama que dibuixeu, encara teniu esperança en el futur?
—És clar! Si no en tingués, deixaria d’escriure. Crec que hi ha una lògica antropològica potent que es va creant. Mireu, fa uns quants mesos vaig conèixer Bruno Le Maire [el ministre de Finances francès] i em va deixar ben sorprès quan em va dir que estava d’acord al cent per cent amb allò que explique. Caram. Això vol dir que ja hi ha una part de l’elit que té la convicció que, si les coses no canvien, hi ha un risc d’esfondrament sistèmic. Per què? Perquè no podeu pensar en el futur, per exemple a França, amb un Ministeri d’Economia que demana cada dia 740 milions d’euros als mercats financers. Cada dia. Això és una autèntica bogeria. El model tal com va no pot funcionar. Punt. De manera que jo també tinc la convicció, atès que la societat no és viable tal com és avui, que arribarem a un trasbals cultural de les elits i les classes superiors. No perquè hi haja una epifania o caiguen del cavall, sinó perquè estaran materialment obligades a canviar per un risc que ja no poden assumir.

—Però, per a això, cal capacitat d’autocrítica i, per a ser autocrítics, cal tenir un pensament fort, raonar. I aquestes elits polítiques són fonamental gent molt mediocre.
—És clar. Per això és tan difícil i aquesta és la raó per la qual les coses no avancen prou ràpidament. Però no hi ha cap més camí. No crec ni que hi haurà un partit providencial ni que hi haurà un dirigent providencial. Crec en un moviment cultural que, per impregnació i a poc a poc, causarà el canvi per mitjà d’un procés a llarg termini. Rebutge la postura d’aquells intel·lectuals que diuen que això és el Titànic. Ho deteste. I, a més, crec que ja ho he dit, no sóc nihilista. Crec en la vida. I crec que el buit existencial és massa depriment.

—Una persona com vós, amb la vostra trajectòria. Com ho feu per entomar les crítiques malintencionades? Que us diguen que sou populista, feixista, fins i tot, alguna vegada…
—Per desgràcia avui dia el sistema tan sols es defensa així. Però no és un argument i, per tant, evite tant com puc els mitjans de comunicació. No vull defensar-me. Perquè defensar-se ja és acusar-se. He escrit molt i no renegue de res del que he escrit. Crec que he treballat la complexitat i he rebutjat les simplificacions. Que he abordat temes perillosos? Sí, ja ho sabia. Però com puc no tractar qüestions delicades si intente d’abordar el destí de les classes populars? La tàctica de defensa actual del model econòmic neoliberal és aquesta de dir-te populista o feixista. I és molt interessant que avui dia és l’esquerra qui acusa d’extrema dreta qualsevol opinió crítica, i es posa així dòcilment al servei del capital.

—Aquest és un tomb de la història ben sorprenent…
—Per això, les classes populars, que ho han entès perfectament, ja no voten aquesta esquerra.