04.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 08.07.2019 - 20:37
De tots els alts càrrecs de la Unió Europea que han pactat els dirigents europeus és l’únic que no té discussió al Parlament Europeu: la presidència del Banc Central Europeu (BCE) és per a la francesa Christine Lagarde, directora-gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) aquests darrers set anys. Sortir del foc per caure a les brases, ella que de jove feia natació sincronitzada.
Advocada mercantil nascuda el 1956 a París, va viure vint-i-cinc anys d’ascens meteòric al prestigiós bufet jurídic internacional Baker & McKenzie, fins al punt d’arribar ser-ne la primera dona presidenta. No seria pas l’última vegada que arribaria més lluny que cap altra.
Tornà dels Estats Units el 2005 per ser ministra delegada al govern de Dominique de Villepin, sota la presidència de Jacques Chirac. Però s’endinsà del tot en el món de la política com a ministra d’Economia i Finances, ara al govern conservador de Nicolas Sarkozy. Novament la primera, perquè a França aquesta cartera sempre l’havien ocupada homes.
El càrrec li va servir per a conèixer a fons no sols els dirigents de la política europea i mundial, sinó també la dinàmica que l’envoltava: participa en negociacions d’alt nivell, a les reunions de l’Eurogrup, del G-20 i del G-8. Aleshores els temes centrals d’aquests fòrums eren l’estabilitat bancària arran de la crisi econòmica mundial i, molt particularment, la crisi de l’euro que havia desfermat el deute públic grec. A França, Lagarde havia donat la crisi per superada quan encara faltava un any per a la fallida del banc Lehman Brothers, detonant del desastre.
Va arribar a la direcció de l’FMI el juny de 2011, d’urgència, arran de l’escàndol sexual del seu predecessor i compatriota Dominique Strauss-Khan. Lagarde tornava a ser la primera dona: a encapçalar l’organisme i també a ocupar el càrrec sense ser economista. A Washington, la crisi mundial i les derivacions europees han continuat essent el seu principal maldecap.
De segur que no ha oblidat el rescat de Grècia, ni els grecs l’han oblidada a ella. Són conegudes les dures reunions amb l’ex-ministre d’Economia grec Ianis Varufakis, perquè ell mateix les ha explicades en un llibre de memòries. Potser no tan dures com les condicions d’austeritat a què l’FMI va sotmetre el poble grec per evitar la fallida i la sortida de Grècia de l’euro.
El 2013 també demanava a Espanya d’abaixar més els salaris per crear ocupació i aprofundir la reforma laboral. Anys més tard, admeté el risc de les polítiques d’austeritat i l’organisme féu autocrítica de les mesures neoliberals impulsades per superar la crisi. A Europa no són pas pocs els ciutadans que la maleeixen.
La premsa econòmica nord-americana, en canvi, lloa la seva gestió i li atribueix el mèrit d’haver recuperat el prestigi de la institució després de l’escàndol del seu predecessor. També en destaca els esforços per a reduir les desigualtats de renda entre rics i pobres.
La taca del seu expedient: a final del 2016 la justícia francesa la condemnà per negligència en la gestió de fons públics en el cas Tapie. El tribunal va considerar que, essent ministra, Lagarde havia autoritzat un arbitratge desfavorable als interessos dels contribuents. I no havia batallat per la indemnització de quatre-cents milions d’euros que inicialment França va haver de pagar a aquest empresari, ex-soci de la marca Adidas i amic de Sarkozy. Així i tot, la va deslliurar de tota pena i la va deixar neta d’antecedents, per la seva ‘personalitat’ i ‘reputació internacional’.
Els desafiaments de la política monetària
És amb tot aquest bagatge que agafarà les regnes del BCE, una institució clau per a l’economia europea, encara fràgil. Si bé fa deu mesos assegurava no tenir gens interès en el càrrec, el fet és que a partir del novembre Lagarde marcarà les directrius monetàries de la zona euro.
Els experts assenyalen les grans qüestions amb què haurà de bregar: gestionar encertadament els tipus d’interès, prevenir la recessió econòmica que s’albira i contenir la inflació al caire del 2% però sense superar-lo. Que fins ara no hagi pres decisions en aquest àmbit –sí que n’ha comentades– dificulta les prediccions i li dóna el benefici del dubte, diuen els analistes.
La premsa internacional sí que assenyala un risc: que el desconeixement dels mecanismes de política monetària la faci vulnerable a les pressions polítiques. Que li manqui autoritat. Però que ningú no passi per alt que aquesta nedadora sap com són d’importants la disciplina, la coordinació i les coses fetes just quan toca. I també fer-les en equip. Cal tenir present que, a Frankfurt, no estarà sola. Ben a la vora hi tindrà Philip Lane, ex-governador del banc central irlandès i economista en cap del BCE del juny ençà.
Lagarde serà la primera presidenta de la història de la institució. Però possiblement no serà la darrera fita que assolirà. El 2006 era la trentena dona més poderosa del món, segons la revista Forbes. Un anys després ja era la dotzena i el 2018 era entre les tres del capdamunt, darrere Theresa May i Angela Merkel. A la premier britànica li queden pocs dies a Downing Street i la cancellera alemanya és al darrer mandat. No és pas gaire arriscat de pensar que, aviat, Lagarde serà altra vegada la primera.
