24.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 25.03.2019 - 11:58
El Garaje Ediciones publica Cherid. Un sicario en las cloacas del Estado, una investigació exhaustiva de la periodista Ana María Pascual, amb la col·laboració de Teresa Rilo, la vídua del mercenari parapolicíac. Teresa era una jove perruquera de Sant Sebastià que a dinou anys es va enamorar de Jean-Pierre Cherid, amb qui va tenir dues filles. Ella explica a la periodista què en recorda, tot i que, malgrat estar tots aquells anys al costat d’ell i dels seus amics, moltes coses, diu ella, li passaven desapercebudes. A més, lògicament ell li amagava molta informació, afegeix.
La narració és una combinació interessant de periodisme d’investigació amb dots literaris, personatges, dades, fets i accions reals, moltes d’inèdites, sobretot les més personals del protagonista, algunes altres ja conegudes de manera aïllada o revelades en part per alguns altres treballs periodístics. És una investigació a fons que va més enllà d’allò que era sabut fins ara. A més, l’aportació de la vídua lliga molt bé la història i ofereix una nova perspectiva.
El primer mèrit del llibre és endinsar-se en un món molt pantanós per descriure la vida d’un personatge, unes accions i una època sobre la qual encara hi ha molta foscor i impunitat. Amb l’agreujant afegit que obtenir informació oficial és una feina titànica, sovint impossible, perquè l’accés és blocat per les lleis de protecció de la intimitat i de secrets oficials que, de fet, serveixen per a ocultar la informació que compromet l’estat i les seves accions inconfessables.
Els funcionaris de la dictadura, jutges, policies, militars, es van guanyar la impunitat legal gràcies a la Llei d’Amnistia del 1977. Després, les lleis esmentades, els van garantir, a més a més, la invisibilitat històrica dels seus expedients i historials oficials o oficiosos. És molt necessari i lloable l’aparició de bons treballs d’investigació com el d’Ana Maria Pascual, que aporten més llum a zones ‘oficialment’ fosques de la nostra història.
El segon valor del llibre és que a partir del protagonista i les confidències íntimes i de vida quotidiana que aporta la vídua, relliga tota la història de la guerra bruta a Espanya, de manera àgil, amb tocs d’enjoli, del punt de vista d’un dels protagonistes principals i el seu entorn d’activistes feixistes italians, francesos i sud-americans. Què feien, com es movien, quines relacions tenien, qui els emparava i dirigia. Eren com una agrupació mafiosa de famílies que a banda les seves accions terroristes es reunien per sopar i passaven les vacances plegats.
La Internacional Negra i l’estratègia de la tensió
Ells eren el nucli dur de sicaris experimentats disposats a tot. Soldats perduts d’extrema dreta de totes les guerres perdudes, sempre protegits, dirigits i emparats legalment i econòmicament pels seus contactes a l’exèrcit i la policia espanyola. Dels temps del Servei Central de Documentació (Seced) fundat el 1972 per l’almirall Luis Carrero Blanco i de la Direcció General de Seguretat (DGS) de Carlos Arias Navarro i el coronel Eduardo Blanco. D’aquests centres en va sorgir la guerra bruta parapolíaca, fruit de la col·laboració entre membres dels cossos de seguretat i ultres de tota mena. La pedrera d’activistes, la mà d’obra, eren falangistes, membres de la guàrdia de Franco, carlins, militants de Fuerza Nueva, policies i guàrdies civils.
Durant molts anys l’elit dels terroristes van ser els mercenaris francesos italians i argentins que es movien al voltant de Jean-Pierre Cherid i Stefano Delle Chiaie, dues figures de la Internacional Negra que actuaven a Llatinoamèrica, Portugal, Espanya, França i Itàlia, principalment. El gran impulsor de la Internacional Negra, com revela el llibre, va ser Yves Guérin-Sérac, un personatge important en el context del terrorisme feixista europeu de l’època, que internacionalitza el fenomen i que inclou la guerra bruta espanyola en un context polític i històric que va més enllà de les fronteres de l’estat.
Yves Guérin-Sérac, o Yves Guillou, va ser el mestre de Jean-Pierre Cherid en l’art de la guerra, explica el llibre. És un personatge clau del terrorisme feixista europeu dels seixanta i setanta. Va ser capità de Cherid en el batalló de paracaigudistes en la guerra d’Algèria, on el jove Jean-Pierre es va polititzar. Ell i el seu germà gran André-Noël van formar part de l’Escamot Delta a Alger, uns grups famosos per haver dut a terme les accions més sanguinàries contra els independentistes del Front d’Alliberament Nacional (FLN, les sigles en francès). La guerra d’Algèria, el bateig de foc dels germans Cherid, va ser molt cruel per a ambdues parts. ‘Vam ser els creadors de la guerra moderna’, deia ell. El mateix dia de la independència, el 5 de juliol de 1962, l’FLN va matar uns dos mil colons als carrers de la capital.
La seva família pied-noir va haver d’exiliar-se a Tolosa, a França, després de la independència, un trauma per a Jean-Pierre que condicionaria absolutament tota la seva vida. ‘Jo sé què és perdre la pàtria’, deia ell. Els dos Cherid van protagonitzar alguns atracaments, i en un van matar un gendarme, per la qual cosa es van haver d’escapar de França i es van instal·lar a Alacant, on hi havia cinquanta mil pied-noirs exiliats d’Algèria. Aquí també van fer diverses accions, com robar una joieria, però ben aviat tots aquests antecedents policíacs serien inexistents per a la DGS, quan l’estat espanyol els va contractar.
El 1961 es va crear a Madrid l’OAS (les sigles en francès de l’Organització de l’Exèrcit Secret), grup terrorista d’extrema dreta liderat pel general Raoul Salan, bon amic del cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer. El grup el creen militars contraris a la independència d’Algèria. Ben aviat, Cherid i el seu germà gran André-Noël s’hi van integrar. Yves Guérin-Sérac tornaria a ser el cap de Cherid, ara en l’escamot terrorista de l’OAS.
La investigació d’Ana María Pascual ens recorda que Yves havia fet una carrera militar de primera línia i havia estat condecorat manta vegada amb distincions com la Legió d’Honor, la Creu de Guerra amb Palma, la Creu al Valor Militar i la Medalla de l’Estrella de Bronze dels EUA. Havia estat paracaigudista i bussejador de combat. L’any 1966 va muntar l’agència de notícies Aginter Press a Portugal, que en realitat era una oficina d’espionatge al servei de la policia política de Salazar (la PIDE). La falsa agència també va treballar per la Xarxa Gladio, conglomerat paramilitar secret, sota la direcció d’elements de la CIA i l’OTAN. A Espanya el contacte de Gladio era Luis Carrero Blanco, mà dreta de Franco.
Protegits per serveis secrets i policies de diferents estats i amb el suport de Gladio, la Internacional Negra aplicava l’anomenada ‘estratègia de la tensió’, ideada per Guérin-Sérac. Mitjançant atemptats terroristes de signe feixista pretenien de desestabilitzar els governs i causar el retorn a pràctiques dictatorials i governs d’inspiració feixista. A Espanya, l’objectiu a les acaballes del franquisme era la guerra violenta contra els grups d’esquerra i independentistes bascs que sorgien en la clandestinitat. Després, en el començament de la transició, l’objectiu va ser la desestabilització total i el retorn a la dictadura.
Cherid i la seva germandat criminal
Explicar Cherid, com molt bé fa aquest llibre, és explicar com eren els soldats de la guerra bruta, la seva quotidianitat, les seves festes, el seu esperit i ideologia. Eren una ‘germandat criminal’ nascuda al si de l’OAS. Tots compartien un convenciment entre el fanatisme feixista i el mafiós, entre el crim comú i el crim polític, sempre ben protegits i ben pagats per l’estat i els seus amics de les clavegueres policíaques. Del punt de vista històric és important de saber en quins homes i mètodes confiava l’estat espanyol les missions més inconfessables, tant en la dictadura com en la transició.
És interessant, també, l’aportació dels responsables policíacs i militars que tractaven Cherid. Poques vegades algú pròxim, com ara la vídua, ens ha ofert el seu retrat i les seves maneres de relacionar-se amb els sicaris. Són molt il·lustratives les aparicions en el relat de personatges com el guàrdia civil Manolo Pastrana, el capità de navili Juan Manuel Rivera Urruti, àlies ‘Pedro el Marino’, Mariano Sánchez-Covisa, veterà de la División Azul i líder dels Guerrilleros de Cristo Rey, Sixto de Borbó-Parma, cap dels carlins més tradicionalistes, el comissari Manuel Ballesteros, els germans Perret, el comissari Roberto Conesa, etc.
La vídua recorda que a finals dels anys setanta, per exemple, cada setmana Jean-Pierre la portava a festes i celebracions dels seus amics falangistes i d’empresaris i advocats que finançaven el terrorisme ultradretà per fer avortar la transició. Tot un món que descriu l’estil i els ambients dels promotors i executors de guant blanc del terror fatxa.
Entre les aportacions del llibre, destaca la informació sobre un íntim de Jean-Pierre Cherid: el policia Antonio González Pacheco, ‘Billy el Niño’, que avui s’enfronta a les denúncies per tortures presentades davant la justícia argentina. Fa quinze dies per primera vegada un jutge espanyol va acceptar d’investigar-lo per delictes de lesa humanitat, admetent a tràmit la querella presentada per Miguel Angel Gómez i la plataforma de víctimes del franquisme CeAQUA. La descripció que en fan les autores del llibre és una aportació valuosa a les poques coses que se saben sobre aquest obscur torturador.
Un pistoler molt competent, expert en explosius i bon tirador
De tota la guerra bruta espanyola, Jean-Pierre Cherid és una peça clau de la trama. Va ser molt competent, expert en explosius i bon tirador. Paracaigudista a Algèria, atracador a França, mercenari a Biafra, terrorista d’extrema dreta de l’OAS, i molts anys sicari de la guerra bruta parapolicíaca espanyola. Ell va començar amb Franco, fou un mercenari del Batallón Vasco Español (BVE) –que adoptà molts noms de conveniència, com Antiterrorismo ETA (ATE), Grupos Armados Españoles (GAE) o Alianza Apostólica Anticomunista (Triple A). I acabà essent un dels exponents principals i més actius de les accions terroristes del primer GAL. Fins que el 19 de març de 1984 es va morir a Biarritz quan va esclatar el cotxe bomba que ells mateixos havien preparat per atemptar contra membres d’ETA.
Entre molts detalls que no passen desapercebuts al lector mínimament informat, hi ha l’afirmació que ells reivindiquen la desaparició d’Eduardo Moreno Bergaretxe, ‘Pertur’, dirigent d’ETA-pm; que la nit del 23-F ell i els seus amics van anar armats al Congrés; o que van celebrar una festa per l’aprovació de la Llei d’Amnistia del 1977, que alliberava els presos polítics antifranquistes i els atorgava la impunitat total sobre els fets del passat.
Jean-Pierre Cherid, l’home incòmode que sabia massa
Sobre el seu final, aquest llibre aporta una hipòtesi nova i interessant per a la història. Fins ara, la versió coneguda i acceptada era que a Cherid li havia esclatat el cotxe mentre el manipulava. Que havia estat un accident. Això havien dit companys seus d’escamot als primers periodistes de Cambio 16 que van investigar la guerra bruta i les connexions entre l’estat espanyol i el terrorisme d’extrema dreta.
Ara el llibre d’Ana Maria Pascual i Teresa Rilo aporta la versió de la vídua. Ella sosté que Cherid va caure en un parany que li havien parat els seus superiors dels GAL per eliminar-lo.
Ell era l’home que sabia massa i als últims temps havia començat a tenir desavinences amb els nous caps del terrorisme d’estat que li van tocar a la transició. ‘Amb tant cap de fireta i amb tanta burocràcia, no es pot treballar amb la professionalitat d’abans’, es queixava Cherid, segons la seva vídua. Fins i tot, diu ella, s’havia decidit de deixar-ho tot i anar a cercar feina de mercenari a Sud-àfrica. En realitat, Cherid ho sabia tot del terrorisme d’estat a l’Espanya dels anys seixanta fins als GAL. També de les seves accions i connexions internacionals. No és en va que havia arribat a ser el mercenari més ben pagat per l’estat i el responsable, asseguren, d’actes com ara l’atemptat mortal contra José Miguel Beñarán Ordeñana ‘Argala’, el dirigent de l’escamot d’ETA que va matar Carrero Blanco, els fets de Montejurra, l’assassinat a Caracas de Jokin Etxeberria i Espe Arana el 1980, i de les primeres accions dels GAL.
Teresa Rilo està absolutament convençuda de la seva versió de la mort del seu marit. Tota la vida ha sentit l’abandonament dels caps policíacs del mercenari, que gairebé no la van ajudar en res. Ella afirma que, quan va descobrir la traïció dels caps i dels pistolers que havien estat companys del seu marit, es va sentir ‘una dona ferida, agonitzant i invisible, gairebé inexistent’. A més, l’any 1986, dos anys després de la mort de Cherid, un escamot d’ETA li va matar a trets el cunyat, José Ignacio Aguirrezabalaga, amb qui havia compartit un restaurant a Sant Sebastià. En la reivindicació, ETA va al·legar que era dels GAL.
Fins i tot explica ella que tant el guàrdia civil Manuel Pastrana com el policia Antonio González Pacheco, ‘Billy el Niño’, haurien estat encarregats de controlar-li els moviments per ‘evitar una denúncia pública de les estranyes circumstàncies en què se li va morir el marit i la penosa situació en què van acabar ella i les filles’. ‘És important –li deien– de fugir dels periodistes, poder dormir tranquil·la a les nits, i ni pensis a demanar explicacions al Ministeri de l’Interior o en una indemnització.’
Ningú, cap dels responsables de la guerra bruta, no ha assumit mai haver donat l’última ordre fatal a Jean-Pierre Cherid. Pastrana diu que va ser Amedo, però ho nega i diu que va ser Ballesteros, que ja és mort.
Quan l’any 1999, després de molts anys de por i de silenci, Teresa Rilo es va decidir a demanar una indemnització a l’estat espanyol, li van dir que ja era tard, que ja era fora de termini. També li van dir que al Ministeri no hi havia constància que Jean-Pierre Cherid hagués mort en un atemptat terrorista. ‘Com ho saben si no es va investigar?’, demana ella. Més tard, també va provar que la justícia comencés una investigació però no va ni poder començar. ‘Billy el Niño’ i Manuel Pastrana li van negar una declaració sobre la vinculació del seu marit als Serveis d’Informació de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil.
