04.10.2016 - 05:01
QUIN TIPUS D’IMPACTE?
Si explorem les relacions entre ciència i ideologia, veurem que l’impacte de Charles Darwin és sens dubte un dels aspectes més interessants d’analitzar. Com a figura històrica, Darwin va ser notable per la manera com les seues idees científiques van reflectir els temes candents del seu temps i van provocar debats que finalment van ajudar a transformar radicalment el pensament religiós, cultural i científic. Aquests grans canvis en el context cultural i polític general es coneixen habitualment com la «revolució darwiniana». Però cada vegada és més clar, segons el treball de molts historiadors i estudiosos de la ciència, que no va haver-hi una tal «revolució», en la terminologia comuna de l’època (Bowler, 2013).
En el cas de Darwin, potser les seues idees, publicades en L’origen de les espècies (1859) i L’origen de l’home (1871), van actuar més com a pedra angular de la formació de les ideologies emergents que no com el detonant que va capgirar el pensament contemporani. Però és necessari, en certa manera, mantenir la idea de revolució per comprendre el segle xix, ja que cap al 1900 existia ja un context social, intel·lectual i polític diferent. Un element important en aquestes noves circumstàncies era el que ara anomenem darwinisme social. En aquest article considerem fins a quin punt el treball de Darwin va establir les bases del darwinisme social, així com la manera com l’emergència d’aquest va combinar la ideologia política i la biologia.
GRANS CORRENTS DE CANVI
En general, durant la vida de Darwin es van deixar sentir grans corrents de canvi. En termes polítics, Europa va patir les sacsejades de les guerres napoleòniques i l’agitació social. En la dècada de 1830, Gran Bretanya estava més prop que mai de la revolució política, amb conflictes oberts entre terratinents i manufacturers, entre treballadors i propietaris, entre les províncies i la metròpolis, i amb estols de gent famolenca i avalots amenaçant les classes mitjanes de mentalitat mercantilista i individualista. La imatge que donava el primer ministre Benjamin Disraeli de dues nacions, una de rica i una altra de pobra, no era pas capritxosa. A final de segle, el país estava una altra vegada en guerra, en aquesta ocasió a Sud-àfrica. Llavors ja havia començat l’expansionisme imperial i la segona revolució industrial, marcada per l’arribada dels ferrocarrils, un important procés d’urbanització, l’ascens de les classes mitjanes, l’augment de l’alfabetització i la prosperitat, el consumisme i l’extensa difusió dels textos impresos. L’utilitarisme imperant, encara que referit sobretot a les reformes legals i socials, abonava aquesta línia de pensament en què l’acció correcta era la que produïa el major bé, és a dir, tots els drets estaven emparats per la utilitat. Des de la dècada de 1850, una nova i variada economia va anar absorbint l’excés de capital i provocant una diversificació del mercat laboral. I en termes religiosos, encara que la majoria dels britànics continuava abraçant la fe protestant (anglicana), el control de l’Església anava disminuint. Els grups protestants dissidents o inconformistes reivindicaven el seu dret a expressar la seua fe a la seua manera, a educar els joves, a tenir representació parlamentària, a ocupar càrrecs públics i que es tinguera en compte la seua opinió.
Quant a la ciència, hi havia un procés semblant d’expansió, diversificació i reorientació. Un per un, els pensadors victorians tractaven d’examinar el món que els envoltava sense recórrer a la Bíblia ni a l’autoritat doctrinal de l’Església (Lightman, 1987). Els dubtes religiosos, les inclinacions seculars i la disconformitat amb les doctrines religioses convencionals, especialment la teologia natural dominant, es van multiplicar entre els intel·lectuals abans que Darwin entrara en escena. També va ser important que augmentara el suport a la ciència en molts sectors socials britànics (Lightman i Fyfe, 2007).
Quan Darwin va publicar L’origen de les espècies, la nació estava immersa en un procés de diversificació industrial, especialització comercial i professional, tensió religiosa i intensa activitat colonial, i entre les classes mitjanes es parlava molt de «millores» i de «progrés». El tarannà jactanciós del moment va quedar capturat en la Gran Exposició dels treballs de la indústria de totes les nacions, celebrada a Londres el 1851, a la sala d’exposicions coneguda com el Palau de Vidre. Potser a causa d’aquest aparent èxit nacional, també es va estendre el malestar social, polític i intel·lectual entre les classes mitjanes, i l’statu quo es va veure amenaçat. Entre aquestes amenaces, hi havia conceptes relacionats amb l’evolució. En aquella època, adoptar la transmutació, com en el llibre escrit per Robert Chambers el 1844 (Secord, 2003), però publicat anònimament, o promoure punts de vista que defensaven el determinisme, com la doctrina de la frenologia (Cooter, 1984), era revelar-se com un perillós radical que podria estar a favor de l’ateisme, el materialisme i l’agitació política, algú que podria contribuir a desestabilitzar l’estat (Desmond, 1989). Per descomptat, en la mentalitat victoriana es combinaven tot d’elements, com la incertesa religiosa, l’esperit industrial, un fort sentiment de progrés nacional, el conservadorisme polític, l’expansió colonial i tot un món subterrani de disconformitat popular.
SELECCIÓ NATURAL
Tots aquests elements van trobar un lloc en les teories de Charles Darwin, així com en les teories del seu contemporani Alfred Russel Wallace, el qual també va formular una teoria de l’evolució per selecció natural. L’essència de la proposta de Darwin i Wallace era que no s’havia d’entendre els éssers vius com a creacions «perfectes» construïdes acuradament per una autoritat divina, sinó com el producte de processos completament naturals. Van proposar que les espècies emergeixen de manera natural a partir d’altres per mitjà de la competència entre individus i la supervivència («selecció») de les formes millor adaptades. En el seu programa, els organismes es diversificaven en un procés gradual i continuat.
És ben sabut que tant Darwin com Wallace van arribar al concepte de selecció natural a partir del treball de l’economista polític britànic Thomas Robert Malthus, Assaig sobre el principi de població (1798). L’interès directe i intens de Darwin per Malthus ha estat un tema recurrent en els estudis sobre la interconnexió entre ciència i societat (Young, 1985). La intenció de Malthus era explicar com les poblacions humanes romanen en equilibri amb els mitjans per a alimentar-se –el seu assaig va ser una important contribució a l’economia política britànica en la dècada de 1790–. En la dècada de 1830, quan Darwin el va llegir, les doctrines maltusianes ja eren part de la política del govern.
Llig l’article complet a la web de Mètode.
Janet Browne. Professora Aramont d’Història de la Ciència a la Universitat de Harvard (EUA), on imparteix història de la teoria evolutiva i les ciències de la vida. Els seus interessos inclouen les ciències de la història natural. És catedràtica del departament d’Història de la Ciència. Anteriorment va ser docent en el Wellcome Trust Centre per a la Història de la Medicina de l’University College de Londres, i editora associada dels primers volums de The correspondence of Charles Darwin a Cambridge (Regne Unit).
