Charaf Fadlaoui: ‘A mi m’agrada Catalunya. I punt’

Charaf Fadlaoui va néixer el 2001 a la ciutat de Fquih Ben Salah, al cor del Marroc. A setze anys va pujar a una barca i, després de dos dies sobrevivint a la mar, va arribar a Andalusia. I el 2017, a Catalunya, on l’any passat, durant la setmana de protestes contra la sentència del procés a Girona, el van detenir i empresonar, juntament amb Ibrahim Afkir. Vuit mesos a la presó del Puig de les Basses. Ara l’Audiència de Girona l’ha absolt, perquè les versions dels mossos d’esquadra que el van detenir no concordaven entre si. En Charaf sempre va defensar la seva innocència. Ara que torna a ser lliure, aquest noi de 19 anys busca feina. VilaWeb l’ha entrevistat a Girona, on s’ha trobat una persona de primer molt reservada, responent amb monosíl·labs, però que de mica en mica s’ha anat obrint durant l’entrevista, feta a quatre mans en castellà, català i àrab.

—Què va passar la matinada del 17 d’octubre de 2019?
—En un primer moment, vam estar una mitja hora a l’estació de Girona amb l’Ibrahim i uns amics. A la nit, vam anar cap al Barri Vell, per connectar-nos a la Wi-Fi i parlar amb els nostres pares.

—Éreu a la manifestació?
—Jo no era a la manifestació i no vaig fer res de tot allò que els Mossos van dir que havia fet. Ni tirar pedres ni cremar contenidors.

—Per què creieu que us van detenir?
—Sóc el blanc perfecte per a la policia, quan està enfadada. Sóc marroquí, estranger, tinc la pell de color fosc. Per això m’agafen.

—És la primera vegada que us passa?
—No. M’ha passat un munt de vegades. Em paren pel carrer, m’escorcollen davant de tothom. He arribat a un punt que prefereixo no sortir al carrer.

—Què en penseu, de la independència?
—No m’agrada la política i no hi entenc gens.

—Quan vau arribar del Marroc?
—El 2017.

—I com vau arribar?
—Per mar. En barca. Vaig tardar dos dies. Érem uns trenta dalt la barca. Vam sortir del Rif i vam arribar a Motril (Granada).

—Vau pagar diners?
—Sí.

—Gaires?
—Alguns paguen molt. Uns altres paguen poc. Jo no vaig pagar gaire. Vaig donar 500 euros.

—Quants anys teníeu, dalt la barca?
—Setze anys.

—Sou molt valent.
—Ha!

—Per què vau voler anar-vos-en del Marroc?
—Jo era un noi que buscava feina, algunes coses, però que no tenia res. Volia canvis. Volia un futur per a ajudar la meva família. Sóc el primer de fer-ho. Sóc el germà petit. Pensava que havia de viatjar. Al Marroc no hi ha futur. Coneixia gent que ho havia fet abans que jo. I que vivien bé a Europa. Millor que a l’Àfrica. I un dia vaig parlar amb el meu cap. I el meu cap em va dir: prova a Europa, a veure com van les coses allà.

—A què es dediquen els pares?
—La mare fa feines a casa. El pare treballa de tant en tant. Al mercat.

—Col·legi?
—Nou anys al col·legi. Dels sis als quinze anys. Parlo àrab, una mica de francès i una mica d’anglès.

—Una vegada arribeu a Granada amb barca, què passa?
—La policia m’agafa. Primer vaig ser a diversos centres d’Andalusia. I no em van agradar. En vaig marxar. I vaig venir a Catalunya. Un amic em va dir que Catalunya era molt bona, i ajudaven molt amb els papers.

—Per què vau arribar a Girona?
—Primer vaig ser a la fiscalia de Barcelona. Ells em van portar a Girona.

—I tenien raó els qui deien que a Catalunya tracten més bé la gent?
—Sí. Per mi, Catalunya és un país. Aquí hi ha bona gent i mala gent. De tot. A mi m’agrada Catalunya. I punt.

—I on dormíeu, de Granada a Barcelona?
—Al carrer.

—On dormiu, ara?
—Tinc un pis llogat amb l’Ibrahim.

—I quan us va agafar la policia el 2019, on dormíeu?
—Era en una casa ocupada. Jo i un altre amic marroquí.

—Treballàveu?
—Em van empresonar tot just quan havia acabat un curs de pastisseria. Als Escolapis. Vaig fer-hi pràctiques un any. És el que m’agrada. Ara vull treballar a la fleca, però no puc. He de renovar els papers. He de parlar amb Càritas i renovar els papers. Abans d’entrar a la presó tenia bé els papers, però ara els he de renovar.

—Teniu amics a Girona?
—Abans sí. Ara no. Ara no vull amics. Vull quedar-me sol, pensar en el meu futur i fer les coses bé.

—Heu passat vuit mesos a la presó del Puig de les Basses. Com era la cel·la?
—De dos llits. Era amb l’Ibrahim.

—Com us va tractar la policia?
—La policia és la policia. És igual a tots els països.

—Heu vist racisme a la policia?
—Una mica. Alguns són bons, i uns altres, dolents.

—Vau tenir por de ser deportat?
—Sí. El dia que em van detenir, pensava que sortiria de comissaria perquè no havia fet res dolent. Em vaig quedar al·lucinat quan em van dir que havia d’entrar a la presó.

—Per què la Generalitat va demanar-vos tres anys de presó?
—No ho sé, no entenc per què ho van fer… I el fiscal demanava nou anys.

—El consolat del Marroc us ha ajudat?
—No.

—La presó era segura?
—No hi havia seguretat dins la presó. Va haver-hi gent que va morir, i com si no passés res. La presó és la presó. Molt dolenta. No és com el carrer. La llibertat no té preu, ja ho sabem.

—Quants anys teníeu quan vau entrar a la presó?
—Jo tenia divuit anys i dos mesos.

—Era perillosa?
—És clar. Gent amb condemna de més de vint-i-cinc anys. Em van respectar. Era molt bo amb ells. Reia i parlava amb ells. Hi jugava. Ho feia tot amb ells.

—A la presó hi ha zones segures i unes altres que no. La vostra?
—Al començament era segura. Era al mòdul de joves. Però amb la covid-19 em van portar al mòdul 4. Hi havia assassins. Delictes de sang. Vaig estar-m’hi quatre mesos. Coneixia un paisà meu que un dia va agafar un matxet i en va matar un. A la presó hi ha de tot. Droga, mòbils, el que vulguis.

—Vau veure cap ric a la presó?
—Crec que sí: un. Un de tres mil.

—Què hi heu après, a la presó?
—Que no he de fer coses dolentes. I paciència. Tenia molt de temps. Posava la televisió, anava al gimnàs.

—Ara que sou fora: quin suport heu tingut?
—Mustafà, de l’espai antiracista. La veritat és que sense ells, i els advocats, aniria molt pitjor. M’ajuden. M’escriuen cartes, em donen diners quan cal. Mustafà és una persona normal: com tu, com jo. I ajuda la gent que es troba en embolics. Això fa Mustafà.

—Res més a afegir?
—Vull treballar a la fleca. Tinc papers, però me’ls han de renovar. Els he de renovar. He de parlar amb Càritas. Ara aprendré català. No fa gaire temps que sóc aquí, dos anys i set mesos.