02.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.07.2023 - 21:50
Luang Prabang, Laos. En un centre cultural es projecta el documentari Chang: A drama of the wilderness (1927). Entrada gratuïta. Consumició obligatòria. En honor al país del milió d’elefants em demano una cervesa Chang, que vol dir elefant. Ara, tan sols n’hi ha uns quatre-cents. Ací, com arreu del món, els elefants s’extingeixen a causa de la desforestació i la caça furtiva pel preuat marfil. Però ara fa un segle n’hi havia grans grups i l’home encara havia de lluitar per sobreviure a la selva com en el principi dels temps.
L’any 1925, dos intrèpids cineastes, Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, endurits en rodatges a l’Àfrica i Pèrsia, decidiren endinsar-se a les remotes i inexplorades selves del nord de Siam, en el territori de la tribu del Lao. Duien prou càmeres i rotllos de pel·lícula per a passar-hi divuit mesos, diu el programa de mà. Van filmar quilòmetres i quilòmetres de pel·lícula, en un món on els homes no havien vist mai una càmera, ni els animals un rifle.
Sembla que a la jungla del nord de Siam (avui Laos) tots dos cineastes es van allotjar en una missió, des de la qual feren localitzacions i recerca per al seu projecte. Allà van conèixer un noi que s’havia convertit a la religió en agraïment als missioners que havien salvat la vida del seu pare. L’home havia estat greument ferit per un tigre a què, finalment, el seu fill havia aconseguit de matar. De seguida es van caure bé. El noi, que es deia Kru, al principi els feia d’intèrpret i guia per la zona. Un dia li van proposar de fer-lo protagonista, juntament amb la seva família, del seu nou projecte fílmic.
El resultat va ser Chang: A drama of the wilderness, que es va estrenar el 29 d’abril de 1927 a Nova York, al Rivoli Theatre. Tingué un èxit aclaparador. El públic i la crítica van quedar bocabadats. “Una viva i emocionant concepció cinematogràfica de la lluita de l’home per la vida a la jungla del nord de Siam”, escriví el crític del New York Times. “Una excel·lent comèdia amb episodis excitants.” L’article remarcava que els directors van voler mantenir en secret davant els periodistes com s’havien filmat algunes de les escenes més impactants.
Chang va ser reconeguda amb una nominació per la millor qualitat artística, que va guanyar Sunrise: A Song of Two Humans (1927), de F.W. Murnau, que ací es va rebatejar com Amanecer. Va ser guanyadora del premi Photoplay i al millor film del mes de juny del 1927.
Més tard, la cinta es va perdre i no es va trobar fins als anys vuitanta. Per això encara és una obra mestra poc coneguda. Alguns especialistes la comparen amb el treball de Robert Flaherty sobre els inuits del Quebec àrtic que donà peu a Nanook of the North (1922).
De fet, Chang és un dels primers documentaris de la història i dels més innovadors, però fou eclipsat per l’obra posterior de Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, l’extraordinària King Kong (1933).
Un dels primers documentaris de la història
És una pel·lícula muda, amb veus en off i diàlegs escrits en rètols, i una banda sonora rudimentària, feta de música de fons, animada amb sons guturals que recorden la parla humana i els sorolls de la selva i els animals salvatges. Quan va reaparèixer als anys vuitanta va ser restaurada i molts anys més tard, l’any 2014, la música original d’Hugo Riesenfeld va ser substituïda per música tradicional de Laos interpretada en directe per la Champasak Shadow Puppets Theater. Els laosians n’estan molt orgullosos.
S’apaguen els llums de la sala i comença la projecció. Els rètols diuen: “Aquest film, un dels primers documentaris de la història del cinema, és una narració poètica sobre la vida a la jungla de la gent de Laos als anys vint; algunes escenes violentes amb animals s’han de situar en el seu context. Avui dia ens recorda que hem de protegir el medi, la natura. El patrimoni mundial és en perill. En perill a Laos, i a tot el món…”
Repartiment: “Nadius de la jungla que no han vist mai una pel·lícula. Animals salvatges que no han hagut de tenir mai por d’un rifle modern. I la jungla.”
Tota la cinta és animada amb frases i diàlegs informatius, irònics i, a estones, innocentment còmics. És un film de la descoberta d’un món nou, que es mou entre l’etnologia i la zoologia, entre la realitat i la ficció, entre el cinema d’aventura i l’enjòlit de monstres i por. Hi ha una trama que els autors han ideat, amb l’ajut dels nadius, que l’interpreten com si fos la seva vida quotidiana. De fet, és una filmació de la vida diària a la selva, amb la bellesa de la natura i els desafiaments i els perills mortals que assetgen els homes.
Segueixen els rètols: “Abans que la civilització més antiga sorgís, abans que es construís la primera ciutat del món, abans que l’home parcel·lés la terra, llavors, com ara, una gran, verda i amenaçadora massa de vegetació s’estenia pels vastos espais de la llunyana Àsia: la jungla. L’home, l’intrús, s’hi va introduir i va lluitar contra la jungla, però la jungla és forta. Una vegada i una altra pobles i grans imperis van ser expulsats de la jungla. Els hem oblidat. La jungla furiosa els engolia. Però l’home ha de viure. Per això l’home ha de continuar lluitant.”
La lluita de l’home contra la jungla
En el film, Kru és un indígena que s’endinsa a la selva amb la seva família per construir casa seva i establir-s’hi. Però els perills de la jungla i els animals salvatges li faran la vida impossible. Haurà d’enginyar-se paranys per a caçar tigres i lleopards, que posen en perill la vida dels seus fills i dels animals domèstics. O els elefants que trepitgen i destrossen la seva plantació d’arròs. Els personatges principals són Kru, la seva dona Chantui, un nen, una nena, un nadó i el mico Bimbo, que en els rètols el fan parlar com una persona. Amb les seves expressions facials, gests i maneres d’actuar, Bimbo ens és revelat gairebé com un actor professional. També hi ha els animals domèstics: gossos, gats, cabres, un búfal d’aigua, porcs, ossos, porcs espins, armadillos, pangolins… I, evidentment, animals salvatges com ara serps, cocodrils, tigres, lleopards, micos i un centenar d’elefants, pel cap baix.
Les imatges en blanc i negre són esplèndides. El gran públic no les havia vistes mai. Hi ha tirs de càmera i enquadraments d’una modernitat impactant per l’època. Els realitzadors van córrer molts riscs per filmar. Hi ha primers plans del tigre o dels lleopards que són impressionants. Diuen que mentre un portava la càmera, l’altre, al seu costat, apuntava l’animal amb l’escopeta.
O imatges mai vistes, com ara un elefant enderrocant una casa, i un grup d’elefants envaint i destrossant tot un poblat. I l’estampida i posterior cacera del grup d’elefants, que seran ensinistrats i acabaran treballant per a l’home. Tal com va passar a la vida real. Les seqüències dels elefants van causar un gran efecte a l’estrena de Nova York. Hi ha plans filmats arran de terra que, projectats en una pantalla expandida mitjançant el sistema Magnascope, van fer una esfereïdora sensació de realitat als espectadors de l’estrena. És evident que Cooper i Schoedsack es devien inventar tota mena de trucs enginyosos per filmar les bèsties salvatges. Algun es nota, però, en general, hi ha moments que et deixen bocabadat. Amb això també van ser uns revolucionaris.
El muntatge de les seqüències és molt bo de ritme i tensió. L’acció, a estones trepidant, i la trama avancen meravellosament. Hi ha moments sorprenents i abracadabrants, de por, de riure, d’enginy, de poesia, de tendresa i d’ironia. Fins i tot, algun moment surrealista. Finalment, l’home aconsegueix de dominar la jungla amb l’ajut dels elefants ensinistrats que treballen per a ell. Però, fins quan?
Hi ha ficció real, actors no professionals, mirada etnogràfica, curiositat, i intriga. També, lògicament, artifici i caricatura, en un equilibri perfecte amb l’interès antropològic i cinematogràfic. Veiem els costums, la manera de treballar el camp, les maneres de construcció, l’interior de la casa, la relació de l’home amb la jungla i amb els animals, les caceres en grup i tots sols, la construcció dels paranys de caça, la claror i la foscor, amb tot el que representa en la vida d’aquells pobles. Hi ha escenes de vida quotidiana familiar i entre els habitants del poblat més pròxim, amb els vells savis, els micos que es treuen els polls els uns als altres i també als humans.
Finalment, els indígenes aconsegueixen de capturar el grup, doblegar la voluntat dels elefants i ensinistrar-los perquè treballin per a ells en la tala d’arbres, el transport de troncs i la construcció de cases. L’elefant esdevé el nou esclau de l’home. “Així és com l’home es fa seva la jungla contra la jungla mateixa. Al començament, hi havia la jungla. Sempre serà la jungla. Del principi fins a la fi dels temps s’estén INCONQUERIBLE”, diuen els rètols sobreimpressionats en el típic pla final.
El rostre inoblidable del nen recorda en Mowgli d’El llibre de la selva, de Rudyard Kipling. Cadascú hi pot trobar infinites associacions, coincidències o influències. De fet, els dos directors, nascuts l’any 1893 eren típics homes de les inquietuds del seu temps. Havien crescut amb els relats d’exploradors com Richard Burton, les novel·les de Robert Louis Stevenson, les aventures de T. H. Lawrence i els films de Robert Flaherty.
Qui eren Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack?
A més de grans cineastes, els directors de Chang eren dos amants de l’aventura, el risc i les emocions fortes.
Merian C. Cooper (1893-1973) va estudiar a l’Acadèmia Naval dels EUA i s’uní a la Guàrdia Nacional per perseguir Pancho Villa a Mèxic. Va ser pilot de bombarder a la Primera Guerra Mundial. Els alemanys el van abatre i el van internar en un camp de presoners. Durant la guerra entre Polònia i l’URSS (1919-1921), va ser pilot voluntari de les forces aèries poloneses. Els russos també el capturaren i l’internaren en un camp de presoners, del qual aconseguí de fugir. A la Segona Guerra Mundial, s’allistà voluntari i va combatre a la Xina a l’esquadró de voluntaris anomenat Tigres Voladors.
Ernest B. Schoedsack (1893-1979) va ser soldat i reporter de noticiaris de guerra a la Primera Guerra Mundial. A Europa va conèixer Cooper, quan tots dos ajudaven els refugiats polonesos. A més, es van compenetrar tant que plegats van dur a terme diversos projectes filmats en què combinaven cinema, aventura i paisatges exòtics, amb un interès marcadament etnològic, històric i amb un notable sentit de la innovació i, fins i tot, de l’espectacle. Van filmar a l’Etiòpia de Haile Selassie, l’Iran, Singapur, Laos i Tailàndia.
Abans de Chang: A drama of the wilderness (1927), el públic i la crítica els havia conegut i admirat per l’exitós Grass: A Nation’s Battle for Life (1925), un documentari mut en blanc i negre sobre una tribu nòmada de l’Iran. Uns anys després, tots dos amics i col·laboradors idearen, dirigiren i mig produïren King Kong (1933), el gran clàssic del cinema fantàstic que aborda el tema de la bella i la bèstia, una de les grans obres mestres del cinema de tots els temps. En el film cristal·litzen totes les dèries i afeccions de Cooper i Schoedsack, la dona del qual, Ruth Rose, va col·laborar a escriure el guió.
Una realitat que ens interpel·la fins avui
Segles enrere, científics i aventurers, cartògrafs i fotògrafs van anar capturant i plasmant els territoris més desconeguts del món en els mapes i els llibres. El cinema documentari potser va anar una mica més enllà. Va traslladar arreu del planeta la imatge d’aquells espais ignots fins aleshores i va mostrar als occidentals nous paisatges, unes altres persones i animals. Tant si es volia com si no, aportava una visió més profunda i polièdrica d’allò desconegut. La captació d’una realitat que fins avui ens interpel·la. Un testimoni d’allò que es descobria o es veia per primera vegada i, alhora, de totes les incògnites que s’obrien pel coneixement i la història de l’home i la naturalesa. El xoc entre la vida més lliure, instintiva o salvatge i allò que hem tendit a anomenar civilització. Amb tots els dubtes, errors, avantatges, descobertes i contradiccions històriques, culturals i ambientals que implica.
