Chakir El Homrani: ‘Sentir-te català no s’ha de contraposar a cap altre element de la teva identitat’

L’entrevista al conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, s’allarga més que no teníem previst. La conversa és fluida i el temps corre ràpidament.  Així i tot, no arribem a fer ni la meitat de preguntes del qüestionari, haurem de continuar un altre dia.  El seu departament és un dels més transversals de la Generalitat i té al davant envits colossals. No sé si perquè comencem la conversa parlant de la seva afecció a la música heavy o perquè ell és sempre així, l’entrevista va cap al fons de les qüestions. La reflexió, el coneixement, mirar la realitat semblen les seves principals eines per a vèncer els impossibles. Sovint, amb les respostes, ens durà cap a la seva experiència personal, sense deixar ni un mil·límetre per la complaença ni l’obvietat. La presència de la Consellera Bassa, injustament empresonada, es fa tangible més enllà de la foto.

—Diuen que sou molt fan de Metallica?
—És la música que m’agrada i segons amb quin humor arribo a casa o em poso Pantera o em poso Metallica o Sepultura, amb tot allò que significa. La música heavy forma part de mi, m’encanta. Aquesta música, quan l’has escoltada, ja t’acompanya sempre. I quan estàs eufòric et poses ‘King of Metal’ i quan estàs dur et poses ‘Think & Destroy’ de Metallica, i ja no parlem del ‘Fucking Hostile’ de Pantera… Representa un altre estat d’ànim. De jovenet portava grenyes –l’estètica també marca una miqueta– i, és clar, quan baixava al Marroc els meus avis al·lucinaven amb la música que escoltava.

—Us sentiu fill de la immersió lingüística?
—Jo estic molt orgullós de ser fruit del sistema d’immersió lingüística d’aquest país. En el meu àmbit familiar no es parlava en català. A casa parlàvem una espècie de miscel·lània entre dàrija, que és el dialecte de l’àrab del Marroc, i el castellà. Després, també la meva generació va ser molt influïda pels dibuixos animats del Club Súper 3. Fa ben poc es va commemorar el trentè aniversari de la primera emissió de ‘Bola de Drac’. A l’institut públic Joan Boscà vaig tenir la sort de tenir de mestra de llengua catalana a segon de BUP Maria-Mercè Marçal. Això va ser un privilegi. En aquell moment tu no ets conscient de qui és la teva professora, després t’adones de quina figura tenies al davant. Vaig aprendre’n molt.

—En teniu cap record concret de Maria-Mercè Marçal?
—Era una professora severa, exigent, però treballava molt. Recordo que al principi em costaven molt els pronoms febles, no hi havia manera d’avançar, i va ser amb ella que de mica en mica vaig començar a fer-los servir a l’hora d’expressar-me en català.

—Quan us vàreu fer independentista? Va ser a Avalot?
—Vaig entrar a Esquerra quan va haver-hi la polèmica perquè Carod-Rovira, vice-president del govern, va anar a Perpinyà. Jo en aquell moment era una persona d’esquerres i que relacionava d’una forma llunyana el progrés social amb el progrés nacional. Veia que era la mateixa moneda amb diverses cares però no hi aprofundia més. Quan vaig veure aquella situació tan surrealista vaig decidir fer un pas endavant i fer-me militant. Durant molt temps vaig ser un militant molt passiu o un militant de base. En aquell moment tenia vint-i-quatre o anys i pensava: ‘Tot aquest merder és perquè un conflicte que s’han perdut vides s’intenta solucionar per la vida del diàleg.’ Després he sabut que en aquella època hi va entrar a militar molta gent.

—Teniu germanes? Quan anàveu al Marroc creieu que el canvi cultural us afectava igual els nois que les noies? Era més difícil per a elles?
—És clar que aquí o al Marroc, a França o a Espanya, les dones sempre ho tenen més difícil.

—Teniu raó, ens és més complicat a tot arreu. Però…
—A mi em carrega que em redueixin una part de la meva identitat. A mi què m’explica? M’expliquen els meus orígens, amb molta honra i orgull. Els meus pares van venir del Marroc per guanyar-se la vida fa molts anys. S’han guanyat la vida i han dut endavant una família. I tot això forma part de la meva identitat. Perquè la meva identitat no són únicament els orígens dels meus pares. No! La meva identitat també és haver nascut en una zona que és la gran desconeguda de Barcelona: els barris de muntanya. A Vallvidrera, no, sinó al darrere. Mai ningú no se’n recorda, d’aquests barris. De petit no hi arribava ni l’aigua. La meva identitat la forma tot això: els meus amics del barri, els de la universitat, el fet d’haver-me format com a sociòleg.

—Aquesta setmana serà el Vuit de Març. Fa poc que heu presentat un informe en què dèieu que hi havia una escletxa salarial del 23% entre homes i dones?
—Això que passa amb la bretxa salarial no és raonable. Ho hem de dir en veu alta i tornar-nos vermells. Aquest país té un marc normatiu que és regressiu, tant quan ha manat el PSOE com quan ha manat el PP. Que a l’últim consell de ministres van fer un petit canvi. Ja era hora!, però és que encara estem igual. No podem estar contents perquè fa tres anys que reduïm la bretxa. Si en tenim una del 23%, reduint-la un 0,4% trigarem cinquanta anys a resoldre-la. Com pot ser que el 51% de la nostra societat es trobi en situació de discriminació. Hi havia una dada a l’informe que explica molt bé quin model tenim. Els homes, durant tota la seva trajectòria professional, fins a cinquanta-cinc anys o la jubilació, van creixent laboralment.

—I a les dones?
—En canvi, les dones hi ha un moment de la seva vida professional que decreixen. La maternitat determina la carrera professional de la dona; la paternitat, no. I això ens ha de fer reflexionar.

—Eines per a canviar-ho?
—El registre salarial obligatori ens hi ha d’ajudar. Fer l’acompanyament a les empreses ens ha de permetre de canviar aquesta situació. Molta gent diu: jo compleixo. Però dic que la reflexió que has de fer no és si compleixes la normativa, sinó mirar les dades. Si ho fas t’adonaràs que la majoria d’homes cobren més a la teva empresa. Sigui per la jornada, sigui per la categoria, sigui per la raó que sigui. Si ets conscient d’això, veus que alguna cosa no quadra. I és en aquest sentit cap on hem d’avançar. Un dels aspectes dels quals estic més orgullós és –gràcies al nou pressupost–doblar els SIE [Serveis d’Intervenció Especialitzada], que hi ha en aquest país. I això t’ho mires amb una mirada agredolça. Augmentar els SIE, que són serveis per a l’atenció de dones que han sofert violència masclista, és agredolç perquè dius que no n’hi hauria d’haver. Però també ets conscient que n’hi ha i que és un gran avenç poder doblar-ne el nombre i assegurar-ne la capil·laritat a tot el territori, poder atendre el doble de dones que han pogut sofrir aquesta situació amb un model que funciona molt bé i no pas revictimitzar-les, gràcies a un model multidisciplinari.

—Aquest registre com funciona?
—Hi ha hagut una modificació legislativa que fa que les empreses amb més de cinquanta treballadors hagin de tenir un registre salarial amb totes les categories i tots els tipus de percepció disgregats per gènere. Quan les dades diuen que la bretxa és superior al 25%, la llei obliga l’empresa a justificar-ho d’alguna manera. Nosaltres som més ambiciosos perquè volem acompanyar les empreses a aquesta presa de consciència. Ara, si hi ha un incompliment normatiu que acaba originant escletxa, hem d’actuar, també ens anirà bé.

—La societat en què vivim és racista?
—Hi ha situacions de racisme en la nostra societat i ho hem de dir amb normalitat, perquè és la realitat. N’hi ha de moltes menes: microracismes, racismes més estructurals, institucional. Hem d’aconseguir que es visualitzi que la diversitat ens fa més forts com a comunitat i que no és l’antònim de la cohesió, sinó que el 2020 la diversitat és un requisit sine qua non per a la cohesió, a partir de la interacció, del coneixement i del reconeixement.

—Com s’ha d’encarar?
—La millor manera de treballar la por, aquell punt d’irracionalitat de por amb l’altre, és també a partir de l’empatia, posar-te a la pell de l’altre. Entendre la situació de l’altre no únicament amb racionalitat sinó amb empatia, amb el cor. Aquí tenim desafiaments molt importants. Hem passat de parlar d’infància en perill a infància perillosa, entorn dels adolescents migrants sols. Aquestes situacions no ens han de fer perdre de vista que en general Catalunya és un país on les capacitats d’inclusió social són molt fortes i són referencials en l’àmbit europeu. Les dades ho mostren. Hem fet bona feina, però hem de continuar-ne fent i no tapar-nos els ulls amb una bena en situacions que passen, que són reals. Hem viscut situacions racistes i és veritat que si vas a llogar un habitatge el teu nom i cognom fa que el llogater o la llogatera s’ho pensi. I això en una societat on hi ha moltes persones que han nascut aquí i que tenen noms i cognoms diversos s’ha de poder abordar, de la mateixa manera que ha de ser possible amb una persona que acaba d’arribar. Quan ho fem bé és quan sentir-te català no es contraposa a cap altre element de la teva identitat. Les identitats són complexes i múltiples. Aquest és un dels elements clau del nostre model d’inclusió.

—Per què és millor parlar d’inclusió?
—Jo faig servir més ‘inclusió’ que no pas ‘integració’, perquè la integració s’ha viscut d’una manera molt assimilacionista i les societats són diverses. Hem de ser capaços d’estar cohesionats amb els valors bàsics, que són el respecte a la igualtat home-dona i els elements dels valors democràtics. Com a país, hem d’aspirar a allò a què aspira qualsevol altre país: ser una comunitat cohesionada, conscient de la seva diversitat i que no deixa ningú enrere ni fora.

—Hi ha molta gent que ha nascut aquí i no pot votar.
—Qui ha viscut aquesta realitat en primera persona l’entén. Jo no vaig tenir la nacionalitat espanyola, havent nascut a Barcelona, fins a divuit anys. Sé què és tenir setze anys i tenir un permís de residència que diu ‘prohibit treballar’. He nascut aquí i això no té sentit. Aquí pertoca fer una reflexió: les vulnerabilitats que genera una llei com la d’estrangeria són terribles i això és important de dir-ho i de saber-ho. Mireu, jo vaig deixar una assignatura optativa quan estudiava perquè parlaven de quarta generació d’immigrants.

—Ho podeu explicar?
—Si parlem d’immigració de quarta generació, jo què sóc? Immigrant de segona generació? Però jo he fet un procés migratori? I els meus fills, un fill i una filla, què són? La meitat d’un immigrant de tercera generació perquè la meva companya es diu Montserrat? Si ho mirem d’aquesta perspectiva deuen ser-ne la meitat. Els meus fills tenen deu i vuit anys: com els ho expliques això? És veritat que en l’àmbit de les ciències socials es categoritza, però no som conscients que certs conceptes acaben creant una categoria que té un rerefons ideològic. Per això hem fet una feina i una campanya específica per al nomenament dels infants i adolescents i migrants sols, perquè s’havia convertit en una categoria, a partir d’una paraula.

—I amb el dret de vot, com ho faríeu?
—Això ve marcat per diverses lleis. O modifiquen la llei d’estrangeria o de nacionalitzacions o modifiquen el dret de vot i el donen. El dret de vot va vinculat a la nacionalitat o a la ciutadania? Jo defenso que una persona sense la nacionalitat del país en concret, amb un temps de residència determinat, ha de poder decidir-ne el futur polític perquè forma part de la comunitat més enllà de la nacionalitat. No és raonable que tinguem ciutadans de segona.

—El vostre departament va eradicar la normalització de l’ús de la paraula ‘MENA’. Era complicat frenar això?
—Quan vaig prendre possessió, la primera reunió institucional va ser sobre l’arribada de joves migrants tots sols. De seguida vaig percebre que era el repte més gran a què m’hauria d’encarar. Era complicat l’estigma del nom, però hi hem treballat amb els professionals, amb el Col·legi de Periodistes, amb el CAC i, amb respecte professional, s’ha pres consciència conjuntament que s’anava creant una categoria que homogeneïtzava. Els nois que arriben a aquest país són molt diversos, com ho són tots els nois d’aquest país i no els homogeneïtzem. Ara hem de treballar més des de l’òptica de l’emancipació.

—Què us sembla que un batlle del PSC de Badalona s’expressés contra l’obertura d’un centre d’acollida a menors no acompanyats?
—Aquesta pregunta la hi hauríeu de fer a ell. Crec que és un error. Aquí hi ha un llibre, que per cert recomanava Zapatero, que és No pensis en un elefant de Lakoff, que alguns s’haurien de llegir. Perquè en definitiva és tornar a fer teus els marcs mentals que t’han generat alguns. Jo vull pensar que alguns alcaldes i alcaldesses es penedeixen del que van fer rebutjant aquests centres. Són situacions complexes que s’han de gestionar. Posem-nos a la pell d’un noi que ha fet un procés migratori tot sol, que ha viscut el que ha viscut. Quan hi ha una baralla en un institut estigmatitzem tot l’institut? Oi que no? Quan hi ha una agressió sexual, que no té ni ètnia, ni cultura, ni classe, ni edat i va lligat a una mala manera d’entendre la masculinitat, estigmatitzem tot aquest sector. Doncs això hem fet amb aquests nois. Reflexionem-hi. Hi ha moltes maneres de fer les coses bé. Aquests dies a la Vall del Sió una colla de nois migrants van col·laborar a arranjar els desastres que havia fet el temporal Glòria. També hi ha molts nois que ara són educadors en centres, uns altres que treballen, hi ha molts casos. Hi ha una notícia, que és que hi ha gent que no vol un centre, però també hi ha molta altra gent que diu: què podem fer?, en què podem ajudar?

—Heu fet canvis?
—La resposta residencial l’anem atomitzant perquè pensem que amb vista a l’acció comunitària és millor la inclusió social. De la mateixa manera, ens vam adonar que feien falta unes figures que fessin de ròtula entre els centres de menors, els ajuntaments i tota l’oferta d’acció comunitària que hi ha al municipi, i per això hem creat una addenda al contracte programa dels ajuntaments per a poder contractar noranta-sis dinamitzadors que fessin aquest paper de ròtula. Amb la mateixa gestió i demanda dels ajuntaments vas afrontant el repte. Més enllà de les situacions aïllades, de mica en mica hem fet anar baixant aquesta percepció que es tenia a mitjan 2018. Hem fet molts passos endavant i n’hem de fer molts més, que els tenim clars.

—S’ha de traçar un sistema que vagi més enllà de l’acolliment?
—És clau l’estructura d’aquest departament, on tens la responsabilitat de DGAIA i també del SOC. L’administració se’n sortirà quan desapareguin els calaixos estancs. Crec que és bo, perquè hem anat creant polítiques d’ocupació específiques dirigides a aquest perfil de nois i situant molt el focus a partir de centres de primera oportunitat, a partir de feina amb empreses d’inserció laboral, que és una part d’aquest teixit laboral d’economia social que tenim al país. A vegades no som conscients de la potència que té i que és un tret diferencial d’aquest país. Anem en aquesta línia, amb les dificultats que he explicat abans.

—Així i tot, els nois continuen estigmatitzats?
—Un cop s’ha generat l’estigma, costa fer-lo desaparèixer. La por hi és. I què hem de fer? Doncs treballar-hi. Accions com la mentoria ajuden, perquè al final la convivència i la reconeixença és la millor manera d’avançar. Hi ha gent que diu que el problema està en la convivència. Jo dic que no: les solucions estan en la convivència. Quan es conviu, quan hi ha relacions, quan hi ha coneixença, quan hi ha reconeixement és quan ens en sortim. I hi ha la por quan obrim un centre que alguns utilitzen per fer créixer la seva, i això també ho hem d’explicar. A partir d’aquí, aliances i complicitat en tots els àmbits són el millor camí. Tenim un teixit social molt potent. També és cert que hi ha gestions que, com més allunyades del soroll, millor. Aquí el soroll no ens hi ajuda.

—També heu començat una via de col·laboració Catalunya-Marroc. Alguna ONG us va criticar.
—Va haver-hi alguna crítica, crec que injusta. Nosaltres ho veiem clar, que s’ha de treballar en origen. Algunes crítiques venien perquè el nom remet a l’acció que es va fer durant el tripartit i en aquell moment es va posar al centre el retorn voluntari. Aquí tot és molt clar: treballar en origen vol dir treballar les oportunitats, anar a l’arrel de les situacions, per veure de quina manera es pot resoldre millor. És que és una situació molt excepcional que un nen de dotze anys faci un procés migratori tot sol. És que volen forçar el retorn; no el podem forçar. Ara també ho diem, perquè hi ha coses que sobten. Si arriba un noi menor italià sol a Catalunya, si el noi ho vol, si la família d’origen ho vol i hi ha informes socials en l’origen i aquí que no hi ha un perill de desarrelament quan aquest noi torni a la seva família d’origen… Això que ningú no discuteix per a un noi italià, amb un noi del Marroc es discuteix? Però quina diferència hi ha? Això s’ha de poder fer.

—L’origen de molts problemes és la llei d’estrangeria?
—L’estat espanyol ha guanyat un relat. Les persones que arriben a aquest país irregularment estaran com a mínim tres anys en una vulnerabilitat absoluta i després hauran de fer un arrelament. Quina diferència hi ha entre un noi que arriba a aquest país a disset anys i tres mesos i un de divuit anys i tres mesos? Que el de divuit anys ja no entrarà en el sistema de protecció. Què has de fer per convertir un permís de residència en un permís de treball? Has de tenir una oferta laboral de jornada completa d’un any de durada… En aquest país, et diguis Lluís, Jordi, Manuel o Mohammed, Joana o Naima… quin jove d’aquesta edat té una oferta laboral de jornada completa d’un any de durada?

—És un sistema cínic.
—Molt cínic. Després ens preocupa l’economia submergida. Però si en termes marxistes amb aquesta llei genera un exèrcit de reserva per a aquesta economia submergida. Fan això.

—Seria molt millor poder treballar des del primer dia.
—El mes de novembre vaig anar a Baden-Wurtemberg, i em van explicar que havien fet una modificació de la llei que diu que a una persona que li han denegat el refugi. Després de nou mesos de viure allà, li poden donar un permís de treball extraordinari en cas d’una oferta. Això ho trobo bastant més honest que no pas el que es fa aquí.

—Però per què es parla de tot menys d’això?
—En certs àmbits es debat en profunditat, però sí que és cert que si Vox ha tingut una victòria és perquè ha marcat una part del terreny de joc del debat polític a l’estat espanyol, i això és un greu problema. Però també és responsabilitat de les forces polítiques espanyoles que han deixat que marqués aquest terreny de joc. Hi ha un altre element de complexitat: no és tan sols una qüestió de l’estat espanyol, sinó que la majoria de les polítiques migratòries europees no tenen sentit.

—Si tinguéssim un estat seria diferent?
—Hauria de ser-ho i ho serà. Però també haurem d’explicar que és una prioritat. Hi ha elements, com això que explicava d’Alemanya, que són raonables i s’han de poder fer. Aquests tres anys han estat l’aliment per a l’extrema dreta i per a les ideologies de l’odi; la desigualtat que crea el sistema amb la seva pròpia legislació. Tenim un deure ètic. El sistema genera vulnerabilitats i discriminacions. Això és un contrasentit i hem de treballar per superar-ho. Perquè després tinc una trobada amb la Unió de Pagesos, amb els quals treballem molt. Per exemple, hem col·laborat en la recollida de la fruita dolça a Ponent. Hi ha persones que poden treballar però els ho impedeix la seva situació administrativa. A mi l’estat m’ofereix de treballar amb quotes i contractació en origen. I jo em pregunto: quin sentit té això si hi ha persones que viuen just al costat d’aquests camps i no poden fer aquesta feina? Vam fer un projecte pilot per a migrants sols per a recollir fruita dolça, que va anar molt bé.

—S’acaba el temps i encara no hem parlat del pressupost…
—Estic content, però voldria estar-ho més, perquè em toca coordinar un departament que segurament és dels que més ha crescut. També ha crescut en necessitats i partia d’una situació molt baixa. Créixer d’un 18% és una diferència, però en necessitem més.

—Amb els diners del dèficit fiscal sí que podríeu encarar nous envits.
—Aquí hi ha també una resposta dels projectes polítics que defensa cadascú; defensem el que defensem, perquè som conscients que amb el sistema actual sempre estarem en aquesta situació. És molt important de fer un pas endavant, però tenim moltes necessitats. Aquest departament afronta reptes clau; el de l’envelliment n’és un de molt important. Jo defenso que la millora no vindrà pel fet de tenir més places o més cobertura, sinó per la capacitat de millorar en els serveis d’atenció a les persones. Si hi ha modificacions del dèficit, una part es destinarà a aquest element, que és un fet que preocupa. El repte de les polítiques d’ocupació, el de la renda garantida, que és clau, el de la lluita de la pobresa, el de com convertim els serveis socials en universals. Actualment no es visualitza com un servei universal, com ho és el sistema de salut o d’educació.