Chagos, cinquanta anys expulsats del paradís

En plena Guerra Freda, amb l’anomenada ‘crisi dels míssils’ a Cuba encara calenta, el Vietnam a punt d’esclatar i l’Àfrica en efervescència emancipadora i alliberadora, un petit arxipèlag de cocoters surant a pocs metres del nivell del mar al mig de l’oceà Índic va adquirir, de cop i volta, un inusitat interès geostratègic. Els Estats Units, en procés de reorganització del seu mapa de bases militars pel món, es va fixar en un punt del mapamundi anomenat Chagos, una seixantena d’atols coral·lins paradisíacs a 3.520 quilòmetres a l’est de la costa africana i a 1.600 quilòmetres per sota del subcontinent indi: era el lloc ideal per a instal·lar-n’hi una i controlar tot l’Àsia, des del polvorí del Llevant fins a la comunista Xina.

Sota domini francès des del final del segle XVIII, i anglès arran de la desfeta napoleònica, l’arxipèlag va quedar lligat administrativament a la colònia britànica de Maurici fins el 8 de novembre de 1965, quan tres anys abans de la independència d’aquest país africà un decret llei de Londres va convertir de la nit al dia Chagos en el flamant i pompós Territori Britànic de l’Oceà Índic (BIOT). No era sinó el prolegomen del que passaria l’any següent: per mitjà d’un acord secret entre el primer ministre laborista Harold Wilson i el president demòcrata nord-americà Lyndon Baines Johnson, signat d’amagat de la Cambra dels Lords i del Congrés dels EUA, Londres cedia a Washington durant cinquanta anys el principal atol de Chagos, Diego Garcia, per a construir-hi una base aeronaval ‘amb l’objectiu de defensar [a la regió asiàtica] els interessos del món occidental’. El preu del lloguer? Cinc milions de dòlars i un descompte substacial en la compra del sistema nord-americà d’armament nuclear Polaris.

En la jugada, realitzada lluny de l’opinió pública i publicada, només hi havia un petit gran escull no rocós: els habitants de Chagos. Amb no pas menys de cinc generacions a les illes, dos milers de súbdits de sa graciosa majestat, descendents d’esclaus africans i de treballadors de les plantacions cocoteres portats del sud de l’Índia per l’administració colonial britànica, vivien als atols principals, Diego Garcia, Peros Banhos i Salomó, a l’època de la signatura de l’acord anglo-americà. El valor estratègic d’aquest territori índic va pesar molt més que no pas la sort d’aquells ‘îlois’ de pell fosca i llengua criolla, i entre el 1968 i el 1973 el govern britànic, seguint l’exigència nord-americana de netejar d’habitants les illes per por que ‘no es deixessin influir per la propaganda comunista i generessin problemes polítics’, va procedir a la deportació forçosa i en massa de tota la població autòctona. Amb el peregrí argument que es tractava simplement de treballadors temporers, se’ls va destinar cap a dues noves nacions acabades d’entrar a l’ONU: les Seychelles i, sobretot, Maurici. En un primer moment, els oficials britànics van impedir de tornar a les illes els qui no hi eren per causes mèdiques o de vacances; posteriorment, Londres va començar a restringir les provisions de menjar i medicines a Chagos; i, ja com a opció final, va forçar els illencs que encara s’hi resistien a pujar a uns quants vaixells de càrrega amb destinació cap a unes altres latituds.

Els van abandonar majoritàriament als barris perifèrics i més deprimits de Port Louis, la capital de Maurici, sense acompanyament ni planificació. Per això la desocupació, l’alcoholisme i les drogues, la prostitució, l’analfabetisme i el suïcidi han estat, ben sovint, conceptes íntimament lligats a aquesta comunitat a l’exili. La traïció i ‘gran mentida’ del govern de Wilson, encoberta per tots els gabinets britànics següents, hauria reeixit si no fos perquè, malgrat la duresa de la nova vida, els illencs van aconseguir de mantenir encesa la flama de tornar a casa. Després d’una primera etapa de manifestacions, vagues de fam i algunes detencions, el 1998 un dels deportats, Olivier Bancoult, va engegar un procés judicial a Londres contra la legislació anglesa del 1971 que els impedia l’accés al BIOT. Poc després, el 3 de novembre de 2000, el Tribunal Suprem britànic va reconèixer la il·legalitat comesa pel govern de Wilson amb els habitants de Chagos. L’alegria de Bancoult i els deu mil membres del col·lectiu, entre desplaçats encara vius i descendents, va durar ben poc, perquè el que semblava a tocar va resultar ésser sols un miratge. El 2001, un altre primer ministre laborista i un atac sense precedents en la història van esvair el seu somni: mentre Tony Blair apel·lava la sentència a la màxima instància judicial de la Gran Bretanya, la Cambra dels Lords, l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York va tornar a situar la base de Diego Garcia en el centre de l’estratègia militar dels EUA a l’exterior.

Si des del 24 de març de 1971 Washington va fer servir la seva base militar més secreta del món per a atacar el Vietnam i mantenir a ratlla l’Iran, la Xina, Rússia i uns quants països de l’Àfrica meridional i del sud-est asiàtic, des de l’11 de setembre de 2001 Diego Garcia va esdevenir la punta de llança de la ‘guerra contra el terror’ declarada per George W. Bush contra mig món. Des de les seves pistes es van envolar els temibles bombarders B-52 i milers de míssils cap a l’Afganistan dels talibans (2001) i l’Irac de Saddam (2003), i es dóna per fet que a les seves instal·lacions hi ha hagut des d’aleshores centres de retenció i tortura de la CIA. És clar, el minúscul atol índic és clau també en l’actual campanya de bombardament contra els territoris controlats per ISIS. Tot un context internacional gens favorable als interessos dels habitants locals. La decisió del govern britànic de crear una Àrea Marítima Protegida a l’arxipèlag de Chagos el 2010 ha posat encara més entrebancs legals a la seva possible tornada, i la negativa del Foreign Office anunciada el 16 de novembre passat a estudiar el reassentament d’alguns illencs en atols allunyats de Diego Garcia ha acabat de torpedinar les seves esperances.

‘Encara hi ha possibilitats de tirar endavant futures demandes judicials’, asseguren tanmateix a VilaWeb els membres del Chagos Support Association de la Gran Bretanya: ‘Després del cop del Foreign Office, els “îlois” debaten ara mateix els passos següents, les opcions que els queden i les seves prioritats per als anys vinents. En una protesta a l’exterior de Downing Street fa poques setmanes, tanmateix, van deixar ben clar que no pararan de reclamar el seu dret fonamental de viure a casa seva.’ A més, afegeixen, internacionalment la República de Maurici ha amenaçat de portar el Regne Unit al Tribunal de Justícia Internacional i a l’assemblea general de l’ONU pel futur de les illes Chagos, la sobirania de les quals reivindica oficialment des del 7 de juliol de 1980: ‘L’amenaça té a veure en part amb el tema de la sobirania, sí, però també amb el fet que molts polítics de Maurici, incloent-hi el primer ministre, donen suport al dret dels habitants de Chagos de tornar-hi.’

Ja sols els quedava una darrera escletxa, paral·lela a tot aquest llarg i laberíntic viacrucis judicial, entreoberta fins avui: l’expiració de la cessió per cinquanta anys de Diego Garcia als EUA. Com deia l’article 11 del tractat anglo-americà signat el 30 de desembre de 1966, ‘després d’un període inicial de cinquanta anys, el present acord restarà en vigor durant un període suplementari de vint anys, tret que un dels dos governs, dos anys abans de la fi del període inicial, notifiqui a l’altre la decisió de posar-hi fi’. Fins avui, ni Londres ni Washington no s’hi han referit públicament, tot i que sembla que el tema era en l’agenda de la reunió que van mantenir l’abril passat David Cameron i Barack Obama. La substitució de tots dos dirigents per Theresa May i Donald Trump, respectivament, no sembla haver impedit que un remot paradís sota el sol de l’oceà Índic continuï essent, fins el 2036, una peça tan essencial com secreta de l’escaquer militar nord-americà al món.