Àngels Chacón: “Volem ser independents i no sabem ni gestionar una pandèmia”

Àngels Chacón (1968) és la candidata del PDECat a les eleccions del 14-F. Dona poc coneguda, trenca dos mites. Primer, el que diu que els polítics no tenen vida laboral fora. No és el seu cas ni de lluny. I el segon, el que diu que els del PDECat són convergents burgesos. És filla d’obrers i no va ser mai convergent. En aquesta entrevista, feta a la seu del partit a Barcelona, dediquem la primera part a conèixer-la una mica més, i a la segona part entrem a parlar de la campanya, de la gestió de la pandèmia que ella va viure des de govern, i que critica amb contundència, o de les diferències amb Junts per Catalunya.

—A què es dedicaven els vostres pares?
—El meu pare era mecànic i la meva mare era treballadora en una fàbrica tèxtil. Els avis eren pagesos. De petita recordo com la mare anava a la fàbrica i el pare vestit de blau. De mi, se’n va encarregar molt l’àvia, perquè vivíem amb els avis. Tinc un germà més petit, que ha fet enginyeria elèctrica.

—Bona estudiant?
—Sí, a EGB, excel·lents i notables. Batxillerat normal, i a la universitat no era de les més estudioses.

—Per què vau fer dret?
—Dubtava entre dret i psicologia. Dret era més transversal. Quan acabaves la carrera, o tenies padrins, o no entraves a cap despatx d’advocats. I jo no tenia padrins. Però m’agradaven els idiomes. I vaig començar a treballar fent traduccions d’alemany en un departament d’internacional. A la meitat de la carrera havia estat a Alemanya. En nou mesos vaig aprendre l’alemany que aquí hauria après en quatre anys. Vaig estudiar com una boja. O et diferenciaves en alguna cosa, o no te’n sorties. A vegades em demanen que recordi objectes propers. Doncs el meu diccionari d’alemany d’aleshores. El tinc podrit, de tan gastat. Amb idiomes, vaig especialitzar-me en mercats internacionals. Acabada la carrera, Orient Mitjà. Turquia, primer viatge. Tota sola.

—I dona.
—Sola, dona i producte industrial. Venia cartó. Com de capses de pizza. Anava a les fàbriques. Alguns països em rebien mig bé, alguns altres… A mi m’ha passat allò de donar la mà i veure com retiren la seva. “No em vull embrutar.” Segons qui em parla de feminisme, penso, hauria hagut de passar allò que he passat. O em vaig trobar en reunions que em deien: “Quan arriba el teu cap?” “No, el cap d’exportació sóc jo.” I això ho he explicat moltes vegades, però també m’han escopit a terra, als peus.

—Què?
—Només de veure’m. Baixàvem al taller, i la gent que hi havia a les màquines. Xuf! M’escopien a terra. Vaig anar a més de trenta països, però quan els meus fills van ser petits vaig decidir aturar aquesta carrera. Volia estar amb ells. Vaig treballar a la sabateria del meu ex-marit, a Igualada. Va molt bé per al cap. Passes de tancar grans contractes a ajupir-te a terra. Un acte d’humilitat. Quatre anys que vaig poder estar més amb els nens. Però no vaig deixar d’estudiar, de preparar-me per quan tornés a exportació. I va arribar un fet que va tornar a marcar la meva carrera. El meu pare va agafar càncer. I vaig voler estar amb ell. Va ser dur, i llarg. Molt bonic i trist alhora. Vaig ser gerent de la Unió Empresarial de l’Anoia dos anys. Des d’aquí, per exemple, vam desenvolupar el Centre d’Innovació per a la Simulació de la Salut. Metges amb expedient acadèmic de deu, i mans d’or, però que no saben gestionar l’estrès o el treball en equip. Per això també hi ha accidents. A Europa, a Israel, als Estats Units, hi havia centres de simulació per a minvar els errors, no pas les negligències. Nosaltres no en teníem cap. I ara n’hi ha més de cinquanta. Són aules on aprens a reaccionar quan un pacient té Alzheimer o no entén català. Hi vaig dedicar vuit anys de la meva vida. Una mena de fill meu. De les millors coses que he fet a la meva vida. El pare es va morir, ja no calia que em quedés a l’Anoia. I quan tornava a l’exportació, Marc Castells em diu: “M’agradaria que m’acompanyessis a les llistes.” I amb qui ho consulto? El pare, mort. Jo, separada. Els amics no t’acaben d’entendre. I vaig fer allò que em va dictar el cor. I vaig dir que sí.

—I a l’ajuntament.
—Set anys de regidora. Després, el 2017, directora general d’Indústria, amb el 155. I finalment consellera.

—Per què la gent ha de votar el PDECat?
—Perquè en l’eix independentista té un discurs realista. Sense renunciar a res. I en la gestió del país toca de peus a terra. Som la centralitat política i social. Som independentistes, però ja hem gestionat prou frustracions.

—Algú us pot dir: aquest és el discurs d’ERC.
—Tenim un model de país molt diferent. I el discurs diràs que el fa ERC, però de facto també el fa Junts. Junts al congrés, anant a veure el rei. De facto és el mateix. Però nosaltres, la CUP i ERC tenim models diferents. Molt.

—Per exemple?
—A escala fiscal, nosaltres tenim clar que Catalunya és país de petita i mitjana empresa. Nosaltres no som Wall Street. I en aquests moments hem de traslladar la pressió fiscal a les petites empreses i a la classe mitjana? No. Qui guanyi més, que pagui més. Evident. ERC pensa en un país més assistencialista, que hi ha de ser, però bé has de generar oportunitats i llocs de feina; si no, tampoc no és sostenible.

—Impost de successions, per què en contra?
—D’entrada, les rendes molt baixes en queden excloses. I els grans tenidors i fortunes, ja tenen fórmules societàries per evadir. És la classe mitjana la que rep. En aquesta vida pots optar per gastar-te els diners o estalviar i comprar un habitatge. El dia que jo em mori, hauré tributat tota la vida, per l’habitatge. I els fills, quan el tinguin, també. Per què han de pagar una segona vegada? Hi ha gent que no pot pagar l’impost, no n’estan exclosos, i no són rics. Ara amb la covid-19 s’ha vist.

—L’impost de successions només afecta si l’herència que reps és de més de 500.000 euros.
—No és ben bé així. Per això volem reduir l’impost tal com el va deixar Artur Mas. Què fa Catalunya per a ser Dinamarca? Volem ser Dinamarca però fem polítiques de Grècia. I no, no és tan sols perquè malauradament siguem dependents de l’estat espanyol. Sinó perquè no ens ho creiem. Vinga, el 80% del pressupost a polítiques socials. Si vols ser Dinamarca, fes com Dinamarca, i redistribueix el pressupost. No pot ser que de 46.000 milions d’euros, el Departament d’Empresa i Coneixement en tingui 200. Menys que a Cultura. Com a mínim ho hem d’apujar al doble. Un altre exemple: vam fer un pla d’automoció. Segons la normativa europea, d’aquí a l’any 2040 no es podrà fabricar res de motor de combustió. A Catalunya, 211 empreses ho fan. 70.000 llocs de feina. Tenim quinze anys per a canviar-ho. Fem el Pla Auto, el presentem i ens diuen que no hi ha partida. Demanàvem cada any 50 milions. Diuen no. Ho reduïm a 15 cada any, després d’arrossegar-nos als pressupostos. Això és fer país, o què és?

—Anem cap a un país de funcionaris?
—Anem a un país on hi ha molt espectacle i demagògia.

—Heu manat molts anys i no es va arreglar. No és d’ara, això.
—Al govern vaig estar-hi dos anys.

—Polítiques concretes per haver-ho canviat?
—Jo ho he intentat. Quan hi havia el Tsunami, per exemple, vaig dir que considerava que no era la millor estratègia. Em van dir que triava economia contra independència. Que a una independentista que ha viscut el 155 li diguin això, em va semblar tan baix…

—Però aleshores, el vostre pla per a arribar a la independència quin seria?
—Doncs realista. No hi ha estratègia unitària independentista. No n’hi ha. Socialment, ara, estem preparats per a paralitzar el país? Si tenim una fita a tocar, sí. Però ara, acabem de passar una grip i ara hem de fer una marató? No podrem. S’havia treballat el reconeixement i aliances internacionals? No. Assumim els nostres errors. Posem-nos a treballar en un projecte realista.

—És realista un referèndum pactat?
—Haurem de pressionar per fer-lo. Però no ara, i paralitzant el país, no. Les nostres mares no podien tenir un compte corrent. I mira si ha estat possible. No es podia anar a votar. L’homosexualitat era penada. El dret evoluciona. Definim l’estratègia, que faci que tant sí com no puguem anar a Madrid tots a l’una. He estat a dins i ho he vist.

—Què heu vist?
—Que els discursos ho aguanten tot. Jo m’ho crec, que arribarem a ser independents, però la demagògia fa ràbia.

—Us vau sentir maltractada per Torra quan us va cessar?
—Em va saber greu. Torra no m’havia dit mai que n’estava descontent. Vaig sentir que pagava el preu de no anar a Junts. Entenc la lleialtat envers el nostre país d’una altra manera, des de la pluralitat. Si volem fer l’independentisme gran, hem de capaços d’atreure tota la gent que vol ser independentista. Alguns amb una clau, els altres amb una altra. Si no, excloem. Quan es parla de partits netament independentistes no m’agrada. Vam fer gran l’independentisme quan vam afegir-hi gent com Artur Mas. Ens empobreix socialment, no fer-ho. I no sóc sospitosa de ser de dretes.

—No sou de dretes?
—No ho sóc. Gens. Mira la meva família. Jo sóc de centre. Veig la necessitat d’activar l’economia productiva. Jo la vull innovadora, integradora, sostenible i oberta al món. Com a directora d’Indústria la primera feina que encarreguem és la dona i la indústria. Sempre he estat treballadora, i vinc d’una família treballadora. La meva mare era remalladora en una fàbrica tèxtil. Què creus que he vist, jo a casa?

—La vostra espina va ser Nissan?
—No. Perquè no va ser culpa meva. Al contrari. La crisi de l’automòbil és global. Els sindicats saben com vam lluitar, perquè era una causa comuna. La meva espina és que no hi hagi hagut mai una dotació pressupostària com cal al departament del qual penja gran part del futur: coneixement i econòmic.

—Amb Pere Aragonès en devíeu parlar molt.
—Hem discutit molt. Models de país diferents. Us poso un exemple perquè ho vegeu. Baixada de taxes universitàries. Un 30%. I per a tots. Lineal. Vaig estar-hi en contra. Hi ha un 20% d’estudiants amb famílies que tenen més de 70.000 euros nets l’any. No els la baixis ara, la taxa, li deia. I dediquem els diners a la recerca i a posar fi a la precarietat laboral dels investigadors. La seva resposta va ser no. Un altre exemple: 60 milions de fons FEDER que arribaven als centres de recerca. Els arriba una carta un dia dient que ara s’envien a Salut, els diners. No em va ni avisar. Hi parlo i em diu “Madrid ens hi obliga”. Truco a Madrid, i em diuen que no. Truco al PSC i em diuen que no. Fins que en una reunió de govern vaig dir: “No és cert que hi hagi un imperatiu legal, ho heu fet sense dir-ho a la conselleria.” Coses com aquestes.

—Laura Borràs, o Pere Aragonès? A qui triaríeu?
—Cap dels dos no ha demostrat que representi un projecte amb el qual m’identifiqui.

—Si els independentistes superen el 50% del vot, què es fa?
—Podem estar contents, i tindrem l’obligació moral de posar-nos a treballar de debò per a un full de ruta per la independència. Per què ara no som un país independent? Perquè no hi ha una estratègia real. Perquè no es van mesurar les forces de repressió. Perquè no hi ha unitat estratègica. Si un s’ho creu, no descura la gestió del dia a dia. No menysté les institucions. Quan en alguns discursos es minimitza la Generalitat, em sap greu. Ho digui qui ho digui. No faig meu el marc mental que em fa tria entre l’una cosa i l’altra. Quan ets a govern has de governar, per a tot el país.

—Pactes de govern, amb qui?
—Amb partits independentistes, però no per a fer qualsevol país.

—CUP?
—Som aigua i oli.

—La vostra previsió de resultats continua essent d’obtenir tres diputats a Barcelona, un a Lleida i un a Tarragona.
—El que tenim més garantit és el de Girona. Des del desembre.

—Lluiteu contra la idea que no hi entreu.
—Lluito contra el discurs que ens vol menystenir. Però també sé que hi ha molta gent que està emprenyada. Veu que ni som més independents, ni el país va millor.

—Si no hi entreu, personalment continuareu?
—Ja ho veurem. Jo tinc una clau que dóna llibertat: poder tornar al sector privat, on ja he estat. Això et fa lliure. Si no, ets esclau.

—El vostre trencament, no el vaig entendre.
—Us l’explico. Obeeix a la legítima voluntat de diverses famílies que volen el seu partit. Gràcies, PDECat, però ara fem el nostre. Per exemple, Laura Borràs, un lideratge personalista. O els convergents (Rull i Turull); o Jordi Sánchez, que també és divertit. Hi ha diverses famílies. Legítimament, hi ha un seguit de gent que vol fer el seu projecte. Però jo no tinc cap motiu per a anar-me’n. Ideològicament, no sé on és Junts. A més, la condició per a sumar era que desapareguéssim. Què vol dir que es dissolgui el PDECat? Els associats bé han de dir alguna cosa, i la direcció també. Vam oferir la coalició, la presidència per a Jordi Sánchez. Pots matar el PDECat, però no tot allò que representa. I mira, jo vaig entrar al partit ara fa cinc anys. Però n’hi ha que en fa 25. Puigdemont, 38.

—És la paradoxa. Tants convergents fora del PDECat, i vós a dins aguantant. Per què?
—Per coherència. No he estat convergent, però crec en aquest projecte. I tinc clar el model de país.

—Per vós, personalment, per què és important que Mas sigui amb vosaltres?
—Perquè significa coherència.

—Per què no us heu avingut amb Puigdemont?
—No hi tinc cap problema, personalment. Cap. I ens hem escrit. Per mi serà sempre el president legítim a l’exili. No és ell i jo, que ens havíem d’entendre, sinó els dos partits.

—Hi ha gent que pot compartir el model de país. Però som en unes eleccions on no pots decidir ni el dia que les fas. Què en faig del model de país, si no puc ni respirar?
—La sensació d’ofec és molt alta, hi és. Hi ha moments que són crítics. Ho sé. Per exemple, democratitzar les cambres de comerç. Em van deixar ben sola. Si Canadell va ser president és perquè algú, després de deu anys, va tenir el coratge, fins i tot anant a Madrid, de defensar el vot digital. I aquí, ho sento molt, vaig ser jo. Que no m’ho expliquin. I sense fer soroll ni fer grans titulars. L’ofec hi és. Però no solament. El president Torra mateix, veient el desgovern, considera acabada la legislatura. Doncs convoca les eleccions! Al final és un tribunal que decideix inhabilitar el president Torra per una pancarta. Hem preparat les eleccions? No. Per incompetència. Incompetència manifesta. No sabem planificar. Volem ser independents i no sabem ni gestionar una pandèmia. No ho hem fet bé. Quan dic que el govern, a la segona onada de la pandèmia, és incompetent, i que la repressió de l’estat no ho tapa tot, i que hem estat incompetents, ho dic perquè quan em va tocar gestionar la pandèmia, vosaltres vau sentir que hi hagués cap incident? Que els sectors diguessin que no se sentien acompanyats? Érem al costat de la gent, informant, lluitant per la gent. Vam crear el programa Orfeu de tests massius. Mobilitzant tots els centres de recerca. I el Departament de Salut el va aturar! Aquesta improvisació ens ha portat que un tribunal decideixi. Hi ha una part de repressió? Sí. I una part d’incompetència.

—La incompetència més bèstia que vau veure un cop dins?
—Que no tinguéssim un pla de residències. Ni de proves.

Qüestionari Proust

—Defecte principal vostre?
—Tossuda.

—Dons naturals que us agradaria tenir?
—Música.

—Personatge històric.
—No sóc de personatges ni mites.

—El vostre lema vital
—Viu i deixa viure.

—El vostre somni de benestar individual?
—Que la meva gent estigui bé, tenir feina, salut i continuar aprenent.

—Quina fóra la vostra pitjor desgràcia?
—Que els passés res als meus fills.

—Darrer cop que heu fumat marihuana.
—No n’he fumat mai.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—Un pis de 130.

—Flor predilecta.
—Peònia.

—Els noms de persona que prefereixo.
—Albert i Eva (fills) i Marc.