La renovació del CGPJ, el desgavell que ni tan sols la mediació europea pot resoldre

En una decisió inèdita per a resoldre una qüestió política d’abast estatal, el comissari de Justícia europeu, Didier Reynders, anuncià a final de gener que exerciria de mitjancer internacional per desblocar la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’estat espanyol. Les negociacions romanen encallades del desembre del 2018 ençà, fa més de cinc anys, cosa que ha originat disfuncions importants en el funcionament de la justícia espanyola.

Però la qüestió, que la Comissió volia resoldre en un termini màxim de sis setmanes, continua més encallada que mai avui, quan ja fa quasi tres mesos de la primera reunió entre Reynders, el PSOE i el PP. Reynders mateix, que originalment era optimista sobre la possibilitat d’arribar a un acord aviat, anuncià ahir que avançaria deu dies la seva excedència com a comissari de Justícia i abandonaria les negociacions per centrar-se en la seva campanya a la presidència del Consell d’Europa, sense haver aconseguit encara cap avenç significatiu. Serà substituït per la txeca Věra Jourová. La Comissió, com més va més exasperada, adverteix que la mediació no anirà enlloc si els partits espanyols, després de mesos encastellats, continuen sense posar-hi gens d’esforç.

L’optimisme de Reynders s’esvaeix

Després de mesos d’estira-i-arronses entre el PSOE, el PP i Brussel·les, la Comissió Europea va acceptar de mitjançar per a desblocar el CGPJ a final de gener. Va citar el 31 de gener el ministre espanyol de Justícia, Félix Bolaños, i el secretari del PP al Parlament Europeu, Esteban González Pons, perquè exercissin de representants de sengles partits en una primera reunió a Brussel·les.

Reynders va ser clar ja al primer moment: l’objectiu de la Comissió Europea, va dir llavors, era que les negociacions s’allarguessin dos mesos, a tot estirar –és a dir, fins la darrera setmana de març.

Les setmanes següents tingué dues reunions més amb els representants espanyols: una també a Brussel·les i una altra a Estrasburg. Però els dos principals partits espanyols continuen encallats en les demandes originals: el PP diu que cal abordar simultàniament la renovació del CGPJ i la reforma del model d’elecció dels jutges; el PSOE entén que la renovació és prioritària i que la reforma del model es pot estudiar més endavant.

A mitjan març, Reynders encara era optimista sobre un possible acord. “Tinc el costum d’acabar allò que començo“, digué als mitjans després de la fi de la darrera reunió a Estrasburg. De fet, va arribar a l’extrem d’avançar que l’acord era “molt i molt a prop” aquell mateix mes.

Tanmateix, el pacte continua sense materialitzar-se més de quinze dies després de la data fixada per la Comissió Europea. I amb la cronificació de les negociacions l’optimisme de Reynders ha anat deixant pas a una certa exasperació. “Cal que les dues parts es parlin”, digué en declaracions a la premsa a començament d’abril. I afegí, després de demanar voluntat política al PP i el PSOE: “Espero que a Madrid passi això.” Pocs dies abans, ja s’havia trobat obligat a cancel·lar una quarta reunió, originalment programada el 27 de març a la capital espanyola. El PP li demanà més marge per a afrontar la negociació.

La política espanyola enterboleix la negociació internacional

D’ençà de final de gener, González Pons i el PP han provat de refredar tant com han pogut els terminis de la negociació. Originalment, els dos mesos estipulats per Brussel·les responien al convenciment que l’acord era a tocar, i que la feina de Reynders es limitaria a lubricar les negociacions i absorbir –en última instància– el cost polític que tant el PSOE com el PP temien haver de pagar per un hipotètic acord, sense haver de baixar al fangar de la política espanyola.

No és pas clar que totes dues parts encaressin el procés amb aquesta mateixa mentalitat. Això és particularment cert per al PP, que irònicament fou la formació que posà la mediació amb Reynders com a condició indispensable per a abordar la renovació del CGPJ. González Pons ja va defensar a final de gener –poc després de la primera reunió a Brussel·les– que el límit que la Comissió havia fixat era merament orientatiu, i avisà que la negociació es podria allargar més enllà del mes de març. L’agitació a Madrid per l’aprovació de la llei d’amnistia i la implicació d’uns quants alts càrrecs socialistes en el cas Koldo no ha fet sinó augmentar, per al PP, el preu polític d’un hipotètic acord amb el PSOE per la renovació del CGPJ. Al març, González Pons fins i tot va arribar a posar en dubte la seva assistència a la reunió d’Estrasburg en un acte a Bucarest, tot i que els dirigents del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, s’afanyà a corregir-lo i confirmar-ne la presència l’endemà. Dues setmanes després, tanmateix, el PP demanà de cancel·lar la quarta reunió programada amb Reynders a Madrid.

Rere aquesta dilatació dels ritmes hi ha, també, un càlcul polític a més llarg termini per part del PP. Al gener, Reynders ja va avançar que la intenció de la Comissió era abordar la negociació en dues fases successives i clarament delimitades, tot seguint les recomanacions recollides als dos darrers informes sobre l’estat de dret a Europa: tractar en primera instància –i de manera prioritària– la renovació del CGPJ, i tot seguit abordar el sistema de nomenament dels jutges.

Aquesta diferència de parers respon al càlcul polític que cadascuna de les formacions fa de la situació. Pel PSOE, la prioritat és desblocar la renovació del CGPJ per a garantir-ne una composició menys esbiaixada cap als jutges conservadors, i més línia amb els resultats electorals a l’estat espanyol, i deixar per a més endavant la reforma del sistema d’elecció que recomanen les institucions europees. El PP, en canvi, opera amb la convicció que canviar també el sistema d’elecció dels magistrats perquè siguin els mateixos jutges –i no pas el congrés i el senat– qui els triïn és l’única manera de garantir que el CGPJ continuï essent de predomini conservador després d’una hipotètica reforma. Per a entendre la lògica d’aquest càlcul cal, primer, entendre que la magistratura a l’estat espanyol és fonamentalment conservadora. Ho evidencia el fet que les dues principals associacions de jutges siguin de caràcter conservador i que, combinades, multipliquin gairebé per quatre els membres de la principal associació progressista.

Les negociacions, més encallades que mai

Amb totes aquestes maquinacions com a teló de fons i l’aire enrarit de la política espanyola que ho impregna tot, ara les negociacions semblen més encallades que mai. La frustració de Brussel·les, mentrestant, no fa sinó créixer. Ahir, després de l’anunci del relleu de Reynders, la Comissió encara va ser més explícita a l’hora de criticar la intransigència dels dos grans partits espanyols. “La pilota és a la seva teulada”, explicaren fonts de l’executiu europeu en declaracions a Europa Press. “No hi ha automatismes. […] Correspon als espanyols de veure si volen continuar“, afegiren.

La Comissió, de fet, ha remarcat repetidament que el pas següent en les negociacions, una volta anunciat el relleu de Reynders, s’haurà de fer a Madrid, no pas a Brussel·les. Ahir l’executiu ja va deixar clar que Jourová encapçalarà la mediació únicament en cas que el PP i PSOE decideixin de continuar endavant i demanar una altra reunió. “El diàleg ha de ser entre els partits. […] La Comissió hi és per a ajudar, però no encapçala el procés”, reiteraren ahir fonts de l’executiu a Europa Press. I, després de recordar que la base de la negociació són les recomanacions anuals sobre l’estat de dret de la Comissió, afegiren: “Cal que ambdues parts estiguin d’acord perquè es pugui avançar.”