Cesk Freixas: “En la indústria musical hi ha un funcionament mafiós”

De Set voltes rebel a Direm nosaltres han passat nou discs i un grapat de cançons emblemàtiques. També, centenars i centenars de concerts pels escenaris d’un país que fa vint anys que Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, 1984) recorre amunt i avall. Ara el cantautor ha anunciat que atura el cotxe i en baixa, no sap durant quants anys. Abans, farà una darrera ronda d’actuacions, de la qual sortirà el seu desè disc, el primer en directe. Honest i realista, en aquesta entrevista explica les raons que l’han dut a prendre aquesta decisió. “Vint anys de precarietat per a mi han estat suficients”, diu. També explica que vol posar damunt la taula el problema de la conciliació, perquè no sembla que se’n parli gaire, i quan ets artista i tens fills i has de passar setanta dies fora de casa, això és un problema. I parlem del mal que fa la cultura dels macrofestivals, que ha liquidat els circuits de sales i petits festivals, i de l’oligopoli musical que controla el sector: “Si aquesta bombolla no es desinfla, acabarà petant. Aquí hi ha una gent que s’està enriquint molt. A costa, en bona part, dels diners públics.” El seu anunci d’aturada ens serveix per a repassar la seva trajectòria i fer visibles qüestions ben terrenals.

—Heu anunciat que plegueu. Però encara no. Ho dieu amb més d’un any d’antelació, per què?
—He anunciat una aturada, més que plegar. He volgut ser honest. La primavera del 2025 aturaré la meva activitat amb aquest projecte de cançó d’autor i de protesta. I ho dic amb tant de marge per dos motius: primer, perquè necessito organitzar-me i reestructurar econòmicament tots els ingressos que hauré de tenir a partir d’aleshores. Perquè jo visc exclusivament de la música i, per tant, he de pensar bé com entraran els diners quan jo deixi la música, encara que sigui de manera temporal. No n’he tingut pas per a dir, ara plego i estaré tres anys vivint dels ingressos que he tingut. Necessitava marge per a reestructurar les meves fonts d’ingressos.

—I l’altre motiu?
—Per a mi, és com una petita mort, el tancament d’aquests vint anys –que en seran vint-i-un. No sé ben bé què passarà després. Per tant, he de fer un petit dol, també. Vinc d’un cicle de vint anys dedicant-me a la música, i en el moment en què això s’atura, cal valorar i assumir tot allò que ha passat.

—I quina és la causa d’aquesta petita mort? Després de mitja vida, literalment, dedicat a la música, per què atureu la carrera de cantautor?
—En aquesta vida, és important tancar etapes. Ha arribat un moment que, amb el meu projecte musical, he dit pràcticament totes les coses que volia dir, de moltes maneres diferents, amb molts vestits diferents. He tingut l’oportunitat de treballar amb moltíssima gent, i de formar un equip molt bonic, ara mateix amb Víctor Nin, Roger Vidal i Guillem Gutiérrez. És veritat que ha costat molt arribar fins aquí, però sento que per a continuar fent cançons i dient coses mínimament interessants, necessito repensar-ho, reformular-ho. I la millor manera de fer això és aturar-ho. Tancar aquesta etapa. Estic molt orgullós i satisfet de tot el que he fet. Hauran estat deu discs, més de cent cançons, he intentat contribuir amb diverses causes, he intentat defensar moltes posicions polítiques.

—La paternitat hi ha tingut res a veure, també?
—Sí. Des que sóc pare, hi ha hagut un reordenament de les prioritats i de les responsabilitats a la meva vida. Ja fa més de set anys que sóc pare. I jo treballo quan la gent amb horaris normals descansa i fa vida social i dedica temps a la seva gent. Aquest desfasament, assumint la responsabilitat de pare, fa que em plantegi que la meva conciliació podria ser millor, de més qualitat. I començo a pensar que potser ha arribat el moment de centrar-me en uns altres projectes, que no són estrictament musicals però sí culturals, i que em permeten de conciliar.

—Quins projectes són?
—L’un és l’Aixeta, la plataforma de micromecenatge continu. Acollim moltes propostes culturals que, gràcies als mecenes, poden fer-se realitat. Després d’un canvi de direcció, abans hi havia la Liz Castro i ho vaig agafar jo, l’objectiu és consolidar-la i fer-la créixer, i espero que en un futur es pugui convertir en una feina remunerada. L’altre projecte que he engegat és una editorial de literatura infantil i juvenil. Espero que en aquest any llarg que tinc pugui arrencar-la i, abans no acabi la meva activitat musical, haver publicat alguna cosa. El que estic preparant té a veure amb literatura i també amb música. Això vol dir que jo, quan tanqui aquesta etapa, la tancaré com a cantautor. Però segurament continuaré fent servir la música, adreçada als petits i als més joves, des d’un punt de vista més narratiu.

—Realment, deveu ser un dels músics que ha trepitjat més escenaris del país i ha voltat més per la geografia catalana…
—N’he fet molts, i en faig, perquè el meu caixet és molt més reduït i humil en relació amb el d’altres propostes. Això m’obliga a fer molts concerts per a tenir un sou mínimament digne. En la primera època, vaig fer moltíssims concerts, la majoria tot sol, n’havia arribat a fer 120-140 en un any. Ara en fem uns 60-70. Això són 60-70 dies en què no ets a casa, i en molts casos la nit també la passes fora, per tant, encara són molts més dies, els que no passes per casa. Això m’ha deixat una sensació que, tot i que ja assumeixo responsabilitats com a pare, les puc assumir millor. I, a més, per la nostra especificitat familiar (vivim a les Terres de l’Ebre i les famílies les tenim lluny) arriba un moment que els malabarismes són impossibles.

—Us sento parlar i penso que continueu tocant molt de peus a terra. Res de romantitzar el fet de ser músic: sou un treballador, depeneu d’uns ingressos i necessiteu conciliar.
—A aquesta conclusió, hi arribo per un tema de cures, també emocional. I m’interessa que en parlem, perquè sembla que els homes hi passem de puntetes, per aquest tema. En la música, és un problema. La conciliació en la feina d’un artista, quan tens fills, és un problema. I per això, en el cas de les dones artistes, com que tradicionalment s’ha assignat el rol de cuidadores a les dones, passa que o bé no tenen fills, o bé esperen molt de temps a tenir-ne, o bé, quan en tenen, aturen el projecte musical. Amb els homes, això no passa tant, perquè el patriarcat funciona així, però m’interessa posar aquest debat sobre la taula. Perquè per a un home, si assumeix responsabilitats, la conciliació també és un problema si és músic; és un problema, passar tants dies i tantes nits fora de casa. És veritat que sempre he intentat tocar de peus a terra, i ideològicament intento ser materialista. També ho he de ser ara, en aquesta petita mort.

—Fa uns dies, vau fer un fil, després desenvolupat un xic més en un article a Núvol, sobre la política dels macrofestivals i l’especulació dins la indústria musical, que ha anat destruint el circuit de sales en directe i els projectes musicals petits i mitjans. Encara és un tabú, això.
—És un tabú, perquè la majoria de contractacions d’aquest país, crec que més del 75%, depèn d’aquestes empreses. I això es tradueix que molt pocs músics alcen la veu. Que aquest hivern hi hagi hagut tants anuncis d’aturades o finals no és una cosa menor ni esporàdica. S’entén en el context de la indústria i de l’oligopoli musical que hi ha muntat als Països Catalans. No tan sols al Principat, també al País Valencià i a les Illes. Perquè funciona exactament igual, amb empreses que tenen noms diferents. Quan acumules molt de capital en molt poques mans és perillós. Això fa que hi hagi molts artistes que es cremin. N’hi ha que es cremen cansats d’insistir, i també n’hi ha que es cremen per la sobreexposició, cansats de ser-hi sempre. I part de la meva decisió d’aturar-me ara també ve motivada pel funcionament de la indústria musical.

—En el vostre cas en concret, com us ha afectat, aquest funcionament que denuncieu?
—Això es tradueix en més precarietat. Vint anys de precarietat per a mi han estat suficients. Ja he intentat muntar estructures autogestionades, promoure la implicació dels meus seguidors amb comunitats de mecenatge, i gràcies a això he pogut aguantar vint anys, però arriba un moment que això no et treu de la precarietat. En la indústria musical, la precarietat és endèmica. És un problema que no se soluciona ni hi ha cap intenció de solucionar-lo. No se soluciona promovent la cultura de macrofestivals, ni se soluciona cronificant la precarietat, és a dir, acceptant que ets precari i que això funciona així. En el món de la música has d’estar constantment invertint perquè constantment has de ser notícia. Això ho pots aguantar un temps, però després de vint anys així, arriba un punt que penses, potser que invertim els diners en una altra banda. Perquè és difícil no posar-se nerviós quan veus que tot funciona de la mateixa manera. I jo he pogut aguantar vint anys perquè és un projecte en solitari, tot i que m’acompanyen moltes més persones. El nostre mercat, el de la música en català, és petit, i si a més hi tens les quatre empreses que controlen gran part del pastís, i també les programacions, i les contractacions, la subsistència es fa complicada. Sobretot, es fa complicat tolerar-ho.

—I quin paper hi té, l’administració pública?
—L’administració no tan sols no hi posa remei sinó que alimenta aquest engranatge. Primer, cal que els músics assumim la responsabilitat que ens pertoca. Perquè a les estructures sindicals que hi ha, hi participa molt poca gent. No ens hem sabut organitzar ni hem fet prou. Però després hi ha una responsabilitat de l’administració pública, que no ho resol. Només veient com es reparteixen les subvencions, i amb quina finalitat es fa… Pràcticament totes les subvencions van a projectes de grans festivals i d’aglutinament, no tan sols de capital sinó de moltes persones en poc temps. Això lesiona molt. Per entendre’ns: no es reparteix bé la riquesa, no es reparteix bé el treball.

—Ha tingut força ressò, la vostra denúncia.
—No me n’esperava tant. Centenars de comentaris de músics. És que és una evidència. Tothom que treballa en el sector veu que es fan coses malament. Aquesta bombolla de festivals és irreal, perquè si s’injecten tants diners per a fer esdeveniments culturals gegantins, hi haurà pocs diners, o gens, per als espais, els col·lectius o les petites empreses que arreu del país fan cicles de concerts, petits festivals, que creen llocs de treball. Si els dónes pressupostos petits, i les subvencions grans se les emporten les empreses que gestionen els grans festivals, és evident que no se’n fa un bon repartiment. A més, també hi ha un problema d’exclusivitats: si vols tocar a les comarques de Girona, has de tocar en aquest festival. I com que les contractacions depenen de les mateixes empreses, si tu no passes per allà, després no podràs tocar en altres llocs.

—Parlàveu de les anomenades empreses 360 graus…
—Aquestes empreses controlen absolutament totes les cares del sector. Concerts, discogràfiques, festivals, drets d’autor, programes de televisió… Tot passa per molt poques mans. I això fa que molts projectes musicals se’n cansin. És un funcionament mafiós. No tan sols es funciona amb xantatges, a vegades, sinó també amb el suport i l’entrada de diners públics. Ajuntaments, consells comarcals, diputacions… Si com a artista no cedeixes, al final acabes cedint d’una altra manera, que és plegant veles.

—Això que dèieu, que aquests darrers mesos ha coincidit que uns quants artistes anunciaven aturades?
—Cadascú deu tenir els seus motius, però jo crec que hi ha una causa comuna, que és la precarietat. Fins i tot, aquells que han acumulat grans quantitats de diners gràcies a pertànyer a aquests circuits. Perquè, al final, això també crea precarietat. Potser a ells directament, no, però en crea per a la resta del sector. Perquè l’acumulació de la riquesa i del treball en poques mans acaba generant precarietat per a la resta. Però també se sentiran maltractats d’aquí a uns anys aquells que ara han aconseguit de fer molt de negoci. Perquè si tu destrueixes l’escena musical, i la deixes sense espais per a fer concerts, la destrueixes ara i per als pròxims deu anys. No és cap bajanada, començar a parlar-ne i que els músics no tinguin por de qüestionar aquest model cultural que només considera la música en directe dins de macrofestivals. Si aquesta bombolla no es desinfla, acabarà petant. Tota especulació econòmica tendeix a tenir un final. I l’especulació que hi ha en la indústria musical ha arribat a tals dimensions que és difícil d’empassar que les xifres siguin reals. Aquí hi ha una gent que s’està enriquint molt. A costa, en bona part, dels diners públics.

—Tornem al vostre comiat. De moment, acabeu de publicar el senzill “La meva sort”, per tant, em toca demanar-vos quina ha estat la vostra sort.
—La meva sort és haver-me pogut dedicar a una cosa tan apassionant, i de la passió haver-ne pogut fer una professió. És una cançó d’agraïment als seguidors que aquests vint anys m’han donat l’oportunitat de viure d’una cosa que és preciosa i que per a mi era impensable, fer cançons i cantar-les. La meva sort també és haver pogut sentir, o intuir, la llibertat fent precisament això. Quan fas servir les cançons com a eina de debat, de qüestionament de la realitat, i el públic entén que l’acte cultural és un acte de construcció col·lectiva –tant de bo de país, però de comunitat, si més no– això m’ha fet sentir que aquesta era una finestra de llibertat. D’aquí, que la cançó digui “fes que s’assembli a tu la llibertat”, que és el que m’han fet sentir a mi…

—M’ha semblat remarcable que la cançó parli de llibertat, perquè és un concepte que sembla que ha quedat segrestat i connotat.
—No l’he fet servir gaire, el concepte, sempre ho he trobat una mica banal, parlar en aquests termes. Però en aquesta cançó em venia de gust, perquè, com a resum i tancament d’etapa, he creat amb total llibertat. Del punt de vista de l’autogestió econòmica i també de llibertat creativa. Per sort, i per la meva manera d’entendre la creació, no tinc ningú ni res que em digui com he d’escriure les cançons.

—El 4 de febrer comenceu una ronda de concerts, que serà l’última i que culminarà amb un disc en directe. I en aquests concerts tocareu cançons que fa molts anys que no toqueu…
—Algunes, no les hem tocades mai. Em fa especial il·lusió recuperar cançons del primer disc i del segon disc. I defensar-ne algunes tot sol, recordant i rememorant els meus inicis. Per exemple, “La princesa de la revolta”, “Un brindis per les nostres vides”, “No amaguis la llengua”, que són molt representatives de la primera època.

—Una època molt bonica… Han passat vint anys, quins han estat els moments més importants de la vostra trajectòria, aquells que han marcat un punt d’inflexió?
—N’hi ha tres. El primer, quan vaig començar a professionalitzar la meva proposta musical, amb l’entrada d’en Magí Batalla a la producció. Va ser un moment d’obertura i professionalització. Un altre, quan vaig decidir que la meva proposta artística no la volia derivar cap al terreny comercial, aleshores vam fer el disc Tocats pel foc, en què en Víctor Nin va agafar un paper de productor, i des d’aleshores sempre ha estat el meu arranjador. Allà vam redefinir la proposta cap a un terreny més acústic i més sincer, a escala narrativa. I un tercer va ser quan vam treure el disc Festa major. Veníem d’uns quants anys en què la meva proposta estava una mica apagada, amb poca presència mediàtica i venia poca gent als concerts. Vam optar per fer una lectura de les cançons en clau més humanista, no tan ideològica, i recordo que va ser un moment molt bonic, perquè el disc va funcionar molt bé i vam tornar a connectar amb el nostre públic.

—Quan vau començar, vau coincidir uns quants cantautors i això va permetre que hi hagués una escena de cançó d’autor, també hi havia unes sales, uns espais… Ara que plegueu: hi ha relleu?
—Generalment, la cançó d’autor ja forma part d’un sector amb poca activitat. Hi ha pocs artistes que s’hi dediquen. I, si ampliem el focus, veiem que l’escena en general beneficia poc el nostre gènere musical. A més, tenint en compte el context actual que t’explicava de precarietat cronificada i d’una escena encaminada als macrofestivals: quin espai queda per a la cançó d’autor? És un espai en perill d’extinció. Si desapareixen les programacions de petit format, vol dir que desapareixen els espais on els cantautors poden actuar. Per tant, és un molt mal moment per al relleu generacional. A més a més, venim d’un cicle polític en què hi ha hagut un desgast i, per tant, també és normal que la gent tingui poques ganes no tan sols de fer projectes culturals de petit format sinó de fer servir les cançons com a vehicle d’expressió crítica. Ara com ara, l’escena dels cantautors als Països Catalans és viva, però n’hi ha molt menys que fa deu anys. I el relleu m’atreviria a dir que és pràcticament inexistent. Ja era difícil fa vint anys. Amb Pau Alabajos, Meritxell Gené, Marcel Pich, Feliu Ventura vam crear una escena, com aquell qui diu. Amb la nostra aparició, es va anar creant una escena, que en aquell moment era de casals populars, cases ocupades. Avui no en queda absolutament res. Nosaltres vam poder fer servir aquells espais. Avui hi hauria uns altres espais, que no tenen res a veure, però s’han de tornar a crear. I el problema és la matèria primera. No hi ha cantautors de 16 anys, 18 anys, que facin servir les seves cançons de manera nítida com a arma política. Si més no, no n’hi ha prou per a dir que hi ha un relleu generacional. Potser ens tocaria a nosaltres que hi hagués relleu. En Pau programa un cicle de cantautors a Torrent. Jo un altre a Riudebitlles. I a vegades pensem que potser hauríem de fer més coses.

—Són cicles…
—Sí, com tot a la vida. I hi ha cicles que triguen més a aparèixer i a tancar-se, i estic convençut que hi haurà un moment que apareixeran propostes d’aquest tipus. Passa que ara és un moment poc propici. Però com que el món repeteix cíclicament els mateixos problemes i les mateixes lluites, no trigarem gaire a veure nous cantautors.

—Ara que parlàveu del desgast polític: què en queda, del Cesk Freixas militant anticapitalista i independentista?
—En el meu 1,59 d’alçada, hi ha la mateixa ràbia i la mateixa tendresa que quan vaig començar. Són els dos elements que vaig voler mesclar des del primer moment. I a vegades són una mica contradictoris. Però sempre explico que les cançons de protesta també es fan des de l’amor. Jo milito en l’anticapitalisme d’esquerres i sóc una persona comunista i independentista perquè crec que amb la independència i amb governs d’esquerres i anticapitalistes en aquest país i en aquest món es viuria millor. És a dir, que seria més fàcil eliminar la precarietat i les injustícies, seria més fàcil que existís la igualtat real i efectiva, i un món més just i més solidari i habitable. I com que penso que el món no funciona bé i que cal demostrar que la ràbia existeix, i com que la nostra lluita és per un món millor i un país millor, és una causa que es regeix majoritàriament per sentiments i emocions molt propers a l’amor. Al final, volem ser feliços i viure tranquils.