Cesc Gay: ’I Ricardo Darín va dir: «Bé, senyors, primer de tot, posem els nostres morts sobre la taula»’

El cineasta Cesc Gay (autor de films com ara ‘A la ciutat’, ‘Ficció’, ‘V.O.S.’, ‘Una pistola a cada mà’) estrena ara ‘Truman’. Ell, que és un home desimbolt i empàtic, però també molt pudorós, construeix una ficció impecable de to, des d’una posició de risc constant de la qual surt airós. El mèrit, tant el té el guió com una interpretació de luxe de Ricardo Darín i Javier Cámara, que van ser premiats al festival de cinema de Sant Sebastià.

Un home de mitjana edat amb un càncer molt avançat decideix d’abandonar voluntàriament el tractament. Aleshores, un amic de joventut que ara viu al Canadà el visita per passar quatre dies amb ell, amb la voluntat de treure-li la idea del cap. Sintetitzat l’argument, parlem d’un film sobre l’amistat, els comiats, la mort abans d’hora, la mort voluntària, la mort digna; sobre les relacions familiars (pares i fills) i les noves famílies, sobre la malaltia (en genèric), sobre la dificultat que tenen els homes de mostrar els sentiments. I és en aquest punt que Cesc Gay enfila l’entrevista:

—Els homes no parlem mai de sentiments. Parlar de sentiments és una cosa que m’han ensenyat les dones. I aquesta incapacitat és en l’ADN de les meves pel·lícules. I a ‘Truman’ hi és molt, també. Jo vaig viure la malaltia en una persona molt propera. Vaig anar-ne prenent notes i, temps després, em vaig adonar que amb aquelles notes podia construir una pel·lícula. El treball previ al rodatge amb Ricardo Darín i Javier Cámara va ser molt important: ens vam instal·lar uns dies a casa del Javier, que té un pis molt bonic i lluminós, i vam començar a treballar el guió. Però abans de començar, el Ricardo va dir: ‘Bé, senyors, primer de tot, posem els nostres morts sobre la taula.’ Així vam començar a preparar ‘Truman’. I, de fet, per això Ricardo Darín va fer la pel·lícula, perquè li va permetre de plorar algú que encara no havia pogut plorar. Una persona tan visceral no travessa l’Atlàntic per qualsevol cosa. Aquells dies de treball previ van ser molt importants.

—I entre la gran quantitat de temes que hi apareixen relacionats, quin era el prioritari?
—Quan em vaig posar a prendre notes sobre la vivència, em vaig adonar de la varietat de temes que giren entorn de la malaltia i la mort. Et trobes amb escenes dantesques que provoquen el riure i el plor al mateix temps. Davant d’una situació tan dura, el riure i el plor es barregen. Hi ha imatges increïbles. No cal anar gaire lluny, només cal entrar a la funerària. Tenia una sensació de puzle. La pel·lícula havia de ser un mosaic. I vaig pensar que feia una ‘road movie’. De ‘road movies’ no en té res, però funciona d’aquesta manera en l’estructura interna, pel dinamisme que té i la capacitat constant de sorprendre. Pensa que cap dels personatges no repeteix, excepte la cosina d’un dels protagonistes.

—Això d’imaginar-vos que rodàveu una ‘road movie’ és curiós, perquè sí que és una pel·lícula que transmet una sensació de trànsit: hi surten molts avions, el fet que l’amic és de pas i sabem que només es quedarà quatre dies. O la mateixa metàfora del traspàs és un trànsit.
—No ho havia pensat. Sí que apareix la urgència que el procés serà curt. És bo que l’espectador sàpiga que tots dos amics passaran quatre dies junts i després un marxarà, i que en aquest temps no hi ha límit de diners a gastar. Aquestes són les condicions d’inici. I després hi ha el viatge a Amsterdam. Ens calia, perquè si no la pel·lícula podia agafar una certa monotonia d’anar d’un bar o restaurant a un altre. És una sorpresa i funciona molt bé. La pel·lícula té això d’anar de sorpresa en sorpresa: ara ets al veterinari, ara a la funerària, ara coneixent una família que vulgui adoptar el gos… Això és bo per a mantenir atent l’espectador.

—Hi ha una gran contenció en tota la pel·lícula, per evitar la llàgrima fàcil, i personatges que es desfacin com la mantega i embafin.
—Durant tot el rodatge, amb el Ricardo i el Javier (sobretot el Javier) ens fèiem el gest del funambulisme per avisar-nos si manteníem la contenció. És clar, un rodatge és molt públic, hi ha molta gent a l’equip, i tothom està pendent d’això que dius. Però jo sóc molt pudorós i quan necessito una certa intimitat amb els actors, que la situació no permet, treballo molt amb gests, construïm un codi intern. I a ‘Truman’ aquest moviment ens anava molt bé. [Cesc Gay, amb els punys tancats, avança una mica les mans del cos frontals, com si agafés la barra que ajuda l’artista a mantenir l’equilibri sobre la corda, a una certa distància de terra.]. El Javier sovint se n’anava, li agafava plorera. I jo volia que plorés només en un moment molt concret de la pel·lícula. Va costar. Però calia, perquè no pots fer-li fer a l’actor el que vols que li passi al públic. Sempre has d’anar a la contra. Fixa’t en les pel·lícules de Chaplin. Ell no reia mai i és això és el que provoca el riure de l’espectador.

—El moment on deixeu plorar Javier Cámara és una escena en què es barreja el sexe i el dolor.
—La unió entre sexe i dolor o sexe i mort és molt interessant. Quan ets a prop de la mort passa això, que cerques el consol més animal. El plaer del sexe es contraposa al dolor i a la tristesa, s’hi barreja la culpa. Per això toca la part més irracional del ser. I sempre m’ha semblat un tema poc explotat. En la pel·lícula, a més, l’escena és reforçada amb la música del Toti Soler.

—Com va anar la col·laboració amb Toti Soler?
—Per la música de les pel·lícules sempre començo pensant en l’instrument, no pas en la música. El piano és un instrument molt cerimoniós, mentre que la guitarra és més humil, popular, de funambulisme. I un amic meu que havia treballat amb el Toti Soler me’l va fer escoltar i me’l va suggerir. La música és molt important perquè porta el to.

—En aquest film, com en tots els altres, tens un equip que es manté. Això deu donar tranquil·litat, tot i que també deu tenir inconvenients.

—Som com una banda de rock. Tot i que sempre apareix gent nova (en aquesta pel·lícula, s’hi ha incorporat Irene Moncada com a directora d’art), i això està bé, tenir un equip que et funciona i que et coneix no té preu. Fer de director implica prendre moltes decisions durant mesos i mesos, i a vegades s’han de prendre decisions importants en situacions de molt d’estrès. Si la gent que t’envolta t’hi ajuda, és important. Per una altra banda, aquesta vida d’hotels i restaurants que ens toca fer durant el rodatge l’has de fer amb gent amb qui t’entens. Hi ha d’haver empatia i confort personal. Això és molt llatí. Els anglosaxons s’ho plantegen diferent, són més pràctics.

—A ‘Truman’, continueu narrant un moment vital de la vostra generació, com heu fet a tots els vostres films, des de ‘A la ciutat’.
—Em diuen cronista generacional [riu]. No m’agrada. Però, és clar, jo parlo del que sento i del que veig. Ja ho dic, que no tinc imaginació. Però això també canviarà, perquè m’agradaria treballar amb gent jove. Hi ha àmbits que esgotes i tens necessitat de buscar-ne de nous. També tenia ganes de deixar de rodar a Barcelona. I també estic una mica cansat d’homes. I la gent jove veig que fa coses superinteressants.

De moment, aquest cap de setmana mostra als cinemes aquest seu darrer film, ‘Truman’, i també durant els mesos de novembre, desembre i gener el teatre Romea tornarà a programa la seva obra teatral ‘Els veïns de dalt’.