Cervera-Nova York, una història immortal

Saber esperar les imatges –rurals, urbanes, selvàtiques, pluriartificioses–, dansar-hi, copsar quines connexions estableixen en la vida diària i en la història social i saber a més conformar-les amb poètica expressiva honesta, no és a l’abast de tots els creadors audiovisuals: però d’uns quants sí. En lloc de remolí i acceleració sense mesura, es forneixen de temps i fusió. Tot vol dir alguna cosa en el món si la saps llegir. I Xavier Marrades (Cervera, 1979) en sap un niu, d’esperar i llegir.

D’esperar, amatent, devot i llegidor del vocabulari de les imatges no creades per la càmera sinó recollides per la càmera. La diferència és substancial: ell no troba les imatges sinó que elles busquen la seva càmera perquè ell hi és i necessiten la seva càmera per existir més enllà de la seva inherent fugacitat i ballar gràcies a ell la dansa de la vida.

Una capacitat visual i moral, si és que són dues capacitats distintes, que fan d’aquest creador ultraindependent un contador d’històries invisibles d’una superrealitat que admirarien i admiren els clàssics. No d’un excés de realitat, sinó d’una realitat oberta a l’infinit. Un poeta.

Ara l’acull la sala gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEL) fins el 10 de desembre. Bravo. Per donar espai a Xavi Marrades, un creador amb un capital artístic acumulat que el públic mereix conèixer i que aquí excel·leix. Després de Lleida, “Murmuracions” es veurà a Nova York.

Aquest artista és sobretot una presència, els ocells ho saben bé, no és el primer cop que els filma, se li acosten, hi acuden. Entre les moltes raons que podem tenir per immergir-nos en “Murmuracions”, la principal és connectar amb la bellesa de la mirada neta que miro de descriure amb la mateixa discreció angèlica que el caracteritza. Assistir així a un espectacle catàrticament suau dels vols d’estornells en els cels de Cervera durant els ponents exagerats de l’hivern. Deixar-se amarar pels vincles poètics que la càmera en moviment modula i canta entre la pandèmia del 2020 a Cervera i la memòria visual de la pandèmia de la sida dels vuitanta a Nova York.

No són ni de lluny connexions forçades. L’artista es va contagiar del virus anys després de l’inici de la letal pandèmia, a Nova York, quan la malaltia ja podia començar a esdevenir crònica i tractable. És així, el lligam, el deure de recordar, un ritual d’amor i agraïment.

Perquè la raó major que connecta com un cor totes dues pandèmies és fonda: els estornells, agrupats a milers, componen les seves coreografies hipnòtiques acompanyades del so dels batecs de les ales com una funció defensiva contra els predadors, volant en una sincronia que cap expert no pot dir encara com és possible. I igual que els estornells, en una sincronia humanitzadora encara no prou reconeguda pels experts, els malalts, amics i familiars de la pandèmia sidosa es van anar agrupant contra els predadors que els negaven assistència, creant coreografies hipnòtiques també: els vols de globus de colors, les imatges d’arxius preservades tant sí com no.

Mentre esperava i filmava durant la pandèmia que el va fer tornar del seu nomadisme des de Bahia, al Brasil, i aconseguia permisos de l’ajuntament i tenia més i més la confiança dels cerverins per esperar els estornells als seus terrats, li retornaven les imatges de Nova York i les danses ancestrals de l’illa d’Itaparica. I s’hi va endinsar.

Aquesta meravella poètica audiovisual ret homenatge en el catàleg –no us el perdeu– a la Col·lecció en Vídeo d’Activisme per la Sida de la Biblioteca Pública de Nova York, aplegada i curada pel cineasta Jim Hubbard, que hi signa un text clarificador de com l’acció comunitària entre els malalts va ser decisiva contra els predadors.

Vius i morts convivim i si no ho féssim poca cosa valdria la pena. “Encara hi ha un dol i un estigma que vénen de molt enrere. Sense resoldre, poden alienar del seu passat i futur una comunitat que va més enllà dels activistes i que no pot deixar de recordar al món què va passar. De vegades girem full massa de pressa”, escriu l’artista Marrades. “Els estornells retornen al nord quan arriba el bon temps. Vaig pujar al terrat de la gran sitja per ballar amb ells per última vegada i celebrar la nova constel·lació i les murmuracions de les veus de totes i tots els qui van venir abans de mi.” Una història immortal.