09.02.2021 - 05:55
Quan un home es troba cara a cara amb un fet que s’oposa als seus instints, l’examinarà de molt a prop, i si la prova no és aclaparadora, es negarà a creure-ho. Si, d’altra banda, troba alguna cosa que li dona una raó per a actuar conforme als seus instints, ho acceptarà fins i tot si la prova estiguera mancada de força. L’origen dels mites s’explica d’aquesta manera.
Bertrand Russell (1918)
Carla Sanchis-Segura. La idea que els homes posseeixen un «cervell masculí» i les dones un «cervell femení» és molt antiga, anterior fins i tot a la mateixa investigació científica sobre el cervell (això que avui diem neurociència). Ja en el segle XIX i davant la creixent embranzida del moviment sufragista i l’anomenada primera onada del feminisme, la craneologia i la frenologia es van utilitzar per a demostrar que la inferioritat intel·lectual de les dones (i, per tant, el seu paper subaltern en la societat) eren conseqüències naturals del menor pes i grandària dels seus cervells (Russet, 2009).
«La idea que els homes posseeixen un “cervell masculí” i les dones un “cervell femení” és molt antiga, anterior fins i tot a la mateixa investigació científica sobre el cervell»
Avui dia aquestes idees ens semblen ridícules. Actualment sabem que la frenologia i la craneologia són pseudociències, i que el pes o la grandària del cervell no mantenen cap relació amb la intel·ligència, ni amb cap altra característica psicològica. No obstant això, i com acrediten desenes de llibres de divulgació i un incomptable nombre d’articles de premsa, blogs, posts i tuits, la idea que hi ha «cervells masculins» i «cervells femenins» continua estant fermament assentada en la nostra societat. Evidentment, cap d’aquestes publicacions manté que els cervells dels homes són «superiors» als de les dones. El que sí que propugnen és que els cervells femenins i els cervells masculins són clarament «diferents», i que aquestes diferències doten homes i dones d’habilitats cognitives i disposicions temperamentals «diferents» (com per exemple, que el cervell masculí seria més «matemàtic» i «racional» mentre que el cervell femení seria més «lingüístic» i «emocional»).
Encara que més subtil en les formes, aquest «nou» missatge no és molt diferent que el seu predecessor. Continua sent essencialista, ja que manté la idea que tots els homes són per naturalesa d’una determinada manera i totes les dones són d’una altra, i, encara que sembla igualitari, no ho és, ja que les habilitats i predisposicions que s’atribueixen al cervell masculí es consideren més importants i gaudeixen d’una major valoració social que les atribuïdes al cervell femení. A més, la idea que hi ha cervells masculins i cervells femenins és un mite, una conclusió arbitrària que emana de biaixos i estereotips culturals i que no es correspon amb els resultats de la investigació neurocientífica, i que fins i tot els contradiu. Per a demostrar-ho, avaluarem un a un els tres postulats principals d’aquest model, a saber: 1) els cervells dels homes i de les dones presenten «moltes diferències» entre si; 2) aquestes diferències són «molt grans», de manera que pot afirmar-se que hi ha dos tipus de cervells: un «cervell masculí» i «un cervell femení»; i 3) l’existència de «grans diferències cerebrals» resulta en «grans diferències cognitives», temperamentals i de comportament.
Hi ha «moltes» diferències entre els cervells dels homes i els cervells de les dones?
Entendre en què són iguals els sexes és tan important com entendre en què són diferents, però això primer rep molta menys atenció i rares vegades és considerat com un vertader descobriment científic.
Margareth M. McCarthy i Anne T. Konkle (2005)
Cap investigador o investigadora d’aquest àmbit posa en qüestió l’existència de diferències entre dones i homes a diferents nivells d’organització i funcionament cerebral. Ara bé, si a aquests mateixos investigadors i investigadores els preguntem «quantes» diferències hi ha o «quines» són aquestes diferències, trobarem molt menys consens.
Així, per exemple, des del punt de vista anatòmic –que és on ens centrarem per ser el més accessible i millor caracteritzat– són poques les diferències que resulten incontrovertibles. La més evident és una que ja hem comentat: el cervell dels homes és, de mitjana, un 11% més gran que el de les dones. No obstant això, aquesta diferència és similar a la que s’observa en la nostra altura o pes, així com en el volum d’altres òrgans (fetge, cor, ronyons…), de manera que aquest 11% sembla més un reflex de les diferències «d’escala» o talla que existeixen entre els nostres cossos que no una característica diferencial pròpia o específica dels nostres cervells.
Molt més complex és concloure alguna cosa sobre les possibles diferències entre homes i dones respecte al volum de regions cerebrals concretes, ja que no tots els estudis científics troben els mateixos resultats. Davant aquesta situació, l’única cosa que pot fer-se és recórrer a una metaanàlisi o intentar identificar una tendència comuna en els estudis més fiables i, sobretot, ser molt prudents en les nostres conclusions. Desgraciadament, això no és sempre el que ocorre. Amb massa freqüència els resultats d’un sol estudi es prenen com a veritats absolutes, i les seues conclusions es comuniquen de manera precipitada i inexacta a la societat. A més, en general, els estudis que assoleixen aquesta popularitat no són els més fiables o representatius, sinó aquells que mostren diferències més extremes.
«Les similituds entre homes i dones continuen rebent molta menys atenció científica i mediàtica que les seues diferències»
Un exemple molt clar d’aquest fenomen és el cas de l’anomenat cos callós (un conjunt de fibres que connecta els dos hemisferis cerebrals). El cos callós «va saltar a la fama» en els anys vuitanta després de la publicació d’un estudi en la revista Science que afirmava que aquesta estructura és major en dones que en homes (DeLacoste-Utamsing i Holloway, 1982). Encara que aquest estudi es basava en una mostra petita i presentava diverses deficiències metodològiques (vegeu Bishop i Wahlsten, 1997), un gran nombre de mitjans de comunicació es va fer ressò de les seues conclusions, la qual cosa va instaurar –tant en la comunitat científica com en la societat– la idea que aquesta era una diferència «fonamental» entre homes i dones. No obstant això, alguns anys després es va publicar una metaanàlisi (Bishop i Wahlsten, 1997) que arribava a una conclusió totalment oposada: quan s’analitzaven conjuntament els resultats de tots els estudis publicats fins a aquella data no semblava existir cap diferència entre homes i dones quant a la grandària del cos callós. És més, l’article de DeLacoste-Utamsing i Holloway apareixia com una anomalia dins del conjunt d’estudis realitzats, ja que mostrava resultats molt més extrems que tots els altres.
No obstant això, aquesta metaanàlisi va passar desapercebuda. Cap mitjà de comunicació hi va reparar o, si ho van fer, no pensaren que fora «notícia», per la qual cosa les seues conclusions només van arribar a una petita part de la comunitat científica. Així, avui dia l’article de DeLacoste-Utamsing i Holloway (1982) continua sent molt més citat que no el de Bishop i Wahlsten (1997), i nombroses publicacions no especialitzades continuen afirmant taxativament que el cos callós és major en dones que en homes, i fins i tot presenten aquesta suposada diferència com a responsable d’una infinitat de suposades diferències cognitives que tampoc han estat demostrades científicament.
Amb aquest exemple no es pretén dir que no hi haja diferències anatòmiques entre els cervells dels homes i els cervells de les dones. Com hem dit des de l’inici d’aquesta secció, n’hi ha en diverses regions cerebrals i així ho corroboren diverses metaanàlisis i macroestudis realitzats amb centenars o milers de participants (Marwha, Halari i Eliot, 2017; Ritchie et al., 2018; Sanchis-Segura et al., 2019; Sanchis-Segura, Ibáñez-Gual, Aguirre, Cruz-Gómez i Forn, 2020). Ara bé, aquestes diferències no són «moltes» sinó «moltes menys» que no sembla i de les que es publiquen, ja que algunes són en realitat «falsos positius» (David et al., 2018; Fine, 2013). A més, i com demostren aquestes mateixes metaanàlisis i macroestudis, el nombre de diferències és també molt de menor que el nombre de «no-diferències» (Marwha et al., 2017; Ritchie et al., 2018; Sanchis-Segura et al., 2019, 2020). Malgrat tot això, les similituds entre homes i dones continuen rebent molta menys atenció científica i mediàtica que les seues diferències. El problema és que, a força de publicar i publicitar només les diferències entre dones i homes, acaba semblant que només hi ha diferències i que, per tant, som diferents en tot o que som essencialment diferents.
Llegeix l’article complet a la web de Mètode.
Carla Sanchis-Segura és professora del Departament de Psicologia Bàsica, Clínica i Psicobiologia de la Universitat Jaume I de Castelló. És membre del grup d’investigació Neuropsicologia i Neuroimatge Funcional.
