15.03.2016 - 22:00
|
Actualització: 16.03.2016 - 07:57
L’obsessió nacionalista espanyola, com totes les obsessions humanes, no s’entén de raons. Ni de lògica. A qualsevol país normal, amb polítics assenyats, un debat com el que hi hagué ahir a Madrid simplement l’haurien evitat. Per prudència, ni que fos. Perquè convindreu amb mi que la conseqüència del vot que el PP va forçar ahir ens regala un titular fantàstic. ‘Prop de dues terceres parts dels diputats catalans a Madrid voten contra una moció que defensa la unitat d’Espanya.’ Aquestes són les xifres: 29 voten contra la moció i només 18 a favor.
En un país sensat, en un país on la política no fos una simple cacera del contrari i on el nacionalisme d’estat fos alguna cosa més que una eina de coacció violenta a mans del partidisme, ningú no tindria l’acudit de forçar una votació que donàs aquest resultat. Perquè, objectivament, els perjudica. Qualsevol ambaixador, periodista, acadèmic o persona mínimament interessada en la qüestió, quan li expliquen que al congrés espanyol s’ha presentat una moció contra el procés independentista català, demanant el suport a la unitat d’Espanya, preguntarà de seguida: ‘I què han votat els diputats catalans?’ I la resposta serà que han votat que no. En massa. Què hagen votat els diputats murcians, extremenys o madrilenys, amb tot el respecte, ací no compta. La cosa és què han votat els catalans. I ahir –encara no m’ho crec– Ciutadans i el PP van decidir de regalar-nos una victòria històrica.
Certament Espanya és un país ben estrany. Ho he dit moltes vegades, perquè és l’única explicació que trobe a un comportament tan insòlit: al final no és la unitat d’Espanya que els importa sinó l’aniquilació de l’enemic polític, la instrumentalització barroera que fan amb aquesta finalitat. No pretenen pas aturar l’independentisme, sinó fer pressió damunt el PSOE, damunt Podem o qui siga. O el PP damunt Ciutadans i Ciutadans damunt el PP, que –com dirien ells– ‘tanto monta, monta tanto’. Si una cosa sorprèn, però, és que siguen tan inconscients de pensar-se que tot s’hi val i que, a més a més, les coses no tenen preu. 29 a 18: qui ho hauria dit fa tan solament tres anys?
