13.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 13.04.2021 - 21:52
Els mitjans espanyolistes van eixir ahir com un sol home a defensar l’escriptor i professor Javier Cercas de les crítiques que havia rebut arran la seua aparició en un programa de TV3. Cercas ha amenaçat de perseguir judicialment qui opine que ell va estimular una intervenció armada de l’exèrcit espanyol contra Catalunya. Interpretació que una expressió seua en un acte a Extremadura ha donat peu a fer.
Heus ací el fragment en vídeo en què es basa aquesta interpretació:
Extremadura… els que exigeixen respecte mentre van rebent diners de tot arreu, perquè són una regió deficitària, i alhora fan proclames que ratllen el bel·licisme. En fi… després voldran que fem turisme per aquesta Espanya que tan ens estima… pic.twitter.com/WLFc8SpfQx
— ᗩlbertDM ||*||🏴🏳️🌈🏴 (@albertdmcat) April 11, 2021
I ací hi ha el discurs sencer, que ajuda a contextualitzar què hi va dir –un fragment de vídeo sempre és enganyós.
A parer meu, la frase és molt desafortunada, poc assenyada i en tot cas és reveladora de la nul·la empatia que Cercas té pels seus veïns, pel patiment dels seus veïns de Girona, del seu carrer o barri, que no sé on viu exactament. Jo, personalment, no hi sé veure clarament aquesta incitació directa al colp d’estat que uns altres hi veuen, sincerament. Crec que no la fa. Però, en realitat, em sembla completament secundari si hi ha aquesta intenció o no. Perquè l’escena té un significat, tant si a Cercas li agrada com si no, que supera les paraules estrictes. Pel marc on ho diu, per la manera com ho diu, per la reacció tan cofoia del militarot, per l’alegria que té el públic de sentir-ho i per la satisfacció de l’orador en vista dels aplaudiments…
Tots els qui escrivim, sabem que una cosa és allò que tu escrius, o dius, i una altra què llig o sent la gent. Per això molts prenem prou precaucions a l’hora d’escriure les coses que pensem. Jo, per exemple, estic molt convençut que el to és molt important per a la credibilitat i per això procure sempre mesurar molt les paraules que faig servir. I això no vol dir callar res: tan sols mesure i pense com dic allò que he de dir perquè ningú no ho malinterprete i allò que arriba s’acoste al màxim a allò que vull explicar.
Segurament si Cercas hagués pres eixa sola precaució aquell dia, s’hauria estalviat una frase que, per més greu que li sàpiga a ell, inevitablement una part de la població catalana ha de malinterpretar per força. I segurament en compte d’amenaçar-nos amb tribunals faria bé de preguntar-se per quina raó no va prendre aquesta precaució aquell vespre, per què fou tan imprudent amb les paraules i els gests, ell que, precisament perquè viu d’ajuntar paraules, n’ha de saber per força el valor.
Especialment quan plou sobre mullat. Perquè si fos aquesta frase i prou… Però no és la primera volta que Cercas diu coses que per a molts de nosaltres són insultants i agressives. Com ara quan va afirmar que la crisi del coronavirus, amb tots els morts, no li era tan dura com la crisi entre Catalunya i Espanya del 2017. Els humans som personatges en el temps i, per tant, tot allò que anem construint frase rere frase, article rere article, llibre rere llibre, opinió rere opinió, i també els silencis, fan de nosaltres allò que veu la gent.
Oimés quan la imatge personal va sempre molt lligada a la col·lectiva i Cercas no pot dissociar la seua imatge personal de la imatge general que la majoria de la població catalana té sobre els intel·lectuals espanyols. Uns intel·lectuals que per a molts de nosaltres han tingut, com a col·lectiu, una actuació especialment lamentable, trista i en molts casos indigna.
Entenguem-nos. És evident que els intel·lectuals espanyols tenen tot el dret del món de dir què vulguen sobre la qüestió catalana. I tenen, també, tot el dret del món de ser extremadament solidaris amb qualsevol causa del planeta tret de la catalana. Tenen tot el dret del món d’aplaudir els colps que rebem, la presó, la repressió, la violència espanyola. Poden, i hi tenen tot el dret del món, posar el seu nacionalisme, tan parroquial com el nostre, per damunt de qualsevol altra consideració, fins i tot per damunt dels drets humans. Tenen tot el dret del món de fer befa de nosaltres i d’exercir el seu menysteniment de manera agressiva, sense mostrar ni un bri d’empatia.
Però si és aquesta la seua actitud, el que crec que no poden pretendre, el que no pot pretendre Cercas, és que, alhora, els respectem, encara menys els admirem. No ho podem fer, després d’haver vist la sensibilitat i l’empatia que ens han demostrat tants intel·lectuals d’arreu el món. Però sobretot no ho podem després d’haver vist la valentia amb que tants intel·lectuals s’han enfrontat al poder, en qualsevol banda del món i en qualsevol temps, rebutjant amagar-se rere els seus privilegis de classe, de nació, de gènere, del que siga.
