20.07.2024 - 21:40
Cada dia, en petits tallers dedicats a la ceràmica, amb terrissa, fang o porcellana, artesans de les tres dimensions modelen figures humanes, objectes que sempre hem emprat en la vida diària i reproduccions de motius i formes que ens són familiars o ens agraden. I cada dia, al carrer Comtal número 31 de Barcelona, s’obre una porta que, indirectament, ens convida a descobrir tot allò que els artistes de la ceràmica han cuit als seus forns. Ceràmica Villegas és la botiga d’aquestes petites i grans obres d’art que entra a casa a fer-hi una funció: rellotges de paret, càntirs per a beure, bols per a posar-hi els aperitius i amanides o tombatruites que, com tot en aquesta estesa d’artesania, es pot personalitzar amb el nom de qui vulguem que ho rebi com a regal.
La ceràmica de la Bisbal conviu amb reproduccions de façanes reals de cases de pobles en què mans artesanes han sabut imitar els materials originals de fusta i ferro. De totes les comarques catalanes, hi ha obra de ceramistes. Tot és pintat a mà artesanalment, fins i tot els motius més comuns que cerca el qui visita Barcelona, com la miniatura de la façana de l’edifici de la Pedrera, el trencadís del Parc Güell o la rajola amb la flor del panot, tan reproduïda arreu. Cada peça d’aquestes també ha estat dissenyada, modelada, cuita i pintada a mà en algun taller de Catalunya. Perquè aquesta ha estat sempre la filosofia d’aquí, on no es fa res de manera industrial.
Va començar essent un petit taller i botiga d’esmalts de joieria, a final dels anys seixanta. Josep Maria Villegas, pare de l’Eva, l’actual propietària, treballava de caixer a Can Vilardell, uns grans magatzems de roba que hi havia hagut on actualment hi ha l’hotel Ohla. Villegas, davant l’anunci de tancament dels magatzems, va observar que es venia un petit local del costat i, amb un amic joier que feia esmalts de joieria, van pensar a obrir un taller i una botiga de les seves creacions.
Després, gràcies a les amistats que anava fent, se li va despertar l’interès per anar introduint la ceràmica a la botiga, aleshores situada en un petit local. Però, de mica en mica, els articles de ceràmica van prenent més espai en el comerç, fins al punt que, amb motiu del tancament d’una sabateria, al local del costat, va poder ampliar l’establiment fins a la grandària que té avui. En aquell moment, tota la part de joieria ja l’havien emplaçada en una altra botiga del mateix carrer que va menar un familiar dels Villegas, i que va subsistir fins a la pandèmia.
Gràcies a viatges a ciutats com Londres per a veure què es feia a fora, Ceràmica Villegas es va anar ampliant amb tot allò que després exposaven en fires internacionals, com ara la que es feia a Frankfurt. València, Barcelona i Madrid també feien fires on Josep Maria Villegas va anar fent la seva clientela: eren petites botigues d’artesania de fora que venien ceràmica feta en pobles i ciutats catalans. Fins i tot n’hi havia al Japó. L’Eva recorda també que el seu pare, “amb una furgoneta, havia fet viatges a Portugal i a Galícia, a buscar ceràmica”. Alguns d’aquests artesans catalans o de fora que servien obres a Villegas es comencen a jubilar o ja no hi són. Però amb molts altres encara hi treballen i els continua fent encàrrecs la segona generació de Villegas que representa l’Eva. Amb ella anem fent un tomb per la botiga, que d’ençà de l’any 1970 és dedicada només a mostrar i vendre l’obra de ceramistes que personalitzen qualsevol encàrrec. “Fem figures per encàrrec, d’oficis, per exemple, o reproduccions de petits llibres oberts on escrivim la frase que ens demanin”, comenta la propietària.
Quilòmetre zero d’artesania local
Estris de cuina, com tasses amb una nansa, porrons i càntirs com els que es troben en gran quantitat a la Fira del Càntir d’Argentona formen part d’aquesta botiga, que ha esdevingut una exposició permanent d’artesania local, i que també ven per internet. “Al setembre –explica l’Eva– es fa el Festival Internacional de Ceràmica Terrània, a Montblanc, que és molt bonica perquè s’encabeix dins una església, l’antiga església de Sant Francesc.”
Sí, nombroses fires i molts mercats medievals de Catalunya treuen de petits tallers d’artesans ceramistes obres per a lluir, regalar i utilitzar. Però al carrer Comtal número 31 de Barcelona és fira cada dia. L’emplaçament al barri Gòtic fa de la botiga un lloc de parada de molts visitants de la ciutat. “Els nord-americans compren molt”, precisen l’Eva i Pere Martínez. Ell treballa a Ceràmica Villegas atenent el públic de fa una trentena d’anys. Tots dos expliquen que el client local hi va a comprar gairebé sempre alguna cosa concreta, i és el turista el qui més bada per triar un record de Catalunya.
Avui, comerciants com l’Eva i en Pere ja no senten que el centre de la ciutat sigui freqüentat per barcelonins, o veïns d’unes altres comarques, que “venien a fer el circuit de les botigues que en una altra època només trobaven aquí, perquè ara les tenen a tots els centres comercials”. Ara la gent d’aquí hi va a fer la compra més expressa, com la guardiola amb forma de porquet, cuit en fang, un present molt habitual d’avis a néts, per fer-los entendre on porta el camí de l’estalvi. Alguns altres clients encarreguen el nom de casa seva, al poble, o el número del carrer, per a lluir-lo fet en ceràmica. I molts, catalans o estrangers, entren a comprar miniatures d’animals o figures de pessebre que aquí troben tot l’any. També hi ha els col·leccionistes, que sempre cerquen el tret diferencial d’allò que ja comencen a conèixer bé. En Pere explica: “Si en una altra època van ser els mussols les miniatures més col·leccionades, ara ja fa temps que allò que més es busca són els gats.” Les orenetes sempre tenen un públic i un dels encàrrecs freqüents –expliquen– són els miralls a mida, amb el marc decorat amb peces de ceràmica, amb motius vegetals, com les bellíssimes rajoles de l’antiga escala, “de final del segle XVIII” –precisa l’Eva– que la botiga conserva a l’interior. També hi veurem una paret original de pedra vista, tan autèntica com el traç singular de cada ceràmica que mostra el batec d’artesans que donen corda a una tradició ben arrelada, especialment en certes comarques de Catalunya que tenen a la botiga de Ceràmica Villegas un espai de pas cap a la casa d’algú.
