14.02.2017 - 22:00
Aquesta és una història (petita) amb final més o menys feliç. La de la megafonia del Villarreal Club de Fútbol, i ho escric així perquè és el nom oficial de l’entitat. Resulta que fa prop d’un mes van tenir raons amb molts seguidors del club, que van denunciar per Twitter el fet que el dia del partit contra el València pels altaveus de l’estadi només es parlés en castellà (t’imagines aquella veu megafònica cridant els noms dels jugadors i automàticament se’t dibuixa en blanc i negre, amb un fons de música de No-Do. Penseu que Manel Vich, el conegut speaker del Barça recentment traspassat, va fer la primera crida en català pels altaveus del Camp Nou l’any… 1972!). La resposta del club va ser molt pròpia d’aquests temps de fiscalies i tribunals que corren: blocar-los. Però la pressió popular a les xarxes els va fer repensar-s’ho i al cap de quinze dies, al camp que ara es diu de La Cerámica (abans ‘el Madrigal’, i això també deu ser un signe dels temps. Un madrigal és un poema o una composició per a òpera, i formalment és mot ambivalent, car s’escriu igual en cat que en cast, mentre que ceràmica és d’accent bellugadís, si més no a la web de l’equip, cosa que tradicionalment a València s’ha portat molt), al camp, deia, les alineacions ja les van tornar a cantar en valencià. I si la història només és feliç a mitges és perquè precisament al compte de Twitter del club la llengua de la majoria dels seguidors hi continua essent poc més que residual.
En el mateix lapse de temps, ves per on, passaven tres històries de final molt menys afalagador. En un institut de la comarca del Baix Segura, la professora M. Àngels Juanes donava classe de valencià quan un representant de la FAPA (Federación Provincial de Asociaciones de Padres de Alumnos de Alicante) ‘Gabriel Miró’ li irrompia a l’aula per recollir firmes contra el nou decret de plurilingüisme de la Conselleria d’Educació, que retorna a la llengua pròpia alguna hora de classe, poques, en perjudici del castellà i l’anglès. Allà al costat mateix, al Baix Vinalopó, un professor que segurament se sent més pròxim a la FAPA també se les havia amb el decret, perquè (segons explicava en una entrevista al reputat digital valenciaplaza) ‘la llengua valenciana aïlla i genera tensions, mentre que el castellà i l’anglès projecten i integren’. Per completar el quadre, el monjo montserratí Josep Miquel Bausset pregava una vegada més al bisbat de València que es comprometés a deixar de marginar el valencià en l’activitat quotidiana de l’església. Cosa que fa des de la designació d’Arturo Ros com a bisbe auxiliar, sembla que de moment sense gaire fruit.
No vull fer caricatura. Tot al contrari, el que volia dir precisament amb aquesta visió ràpida del paisatge lingüístic del País Valencià (necessàriament parcial, és clar) és que fa la sensació que aquell blanc i negre s’està començant a tenyir de coloraines. Perquè també han passat altres coses, en l’entremig: que finalment han inaugurat el museu dedicat a Joan Fuster, a Sueca, i que la Generalitat ha aprovat la denominació del municipi de València amb accent obert, una reivindicació antiga. La història (grossa) del País Valencià no sé si tindrà final feliç, però segurament ara hi està més a prop que fa pocs anys. Pensant en un futur força immediat, amb relació a la unitat de la llengua, és un reviscolament que cal tenir molt en compte a l’hora d’imaginar un final, ara sí, unit.
P.D.: Aprofito el vodevil dels precintes anti-urnes per suggerir a la Neolosfera que proposi a la Filològica d’introduir el neologisme desprecintar, de moment no normatiu. Que es tracta de desobeir, però al TC, no pas al DIEC.
