Un dels reptes grans dels centres d’art és que les persones –les que no es dediquen a l’art, ni són artistes, ni comissàries, ni professores ni cap derivat possible de la qüestió– s’atreveixin a travessar la porta d’entrada. És el que s’anomena afavorir l’accés. I l’accés pot ser tant físic com intel·lectual, però sobretot emocional. Entre els que no són parròquia habitual hi ha la sensació que aquell espai no els pertany. Una barrera psicològica que repel·leix, seria simplement això. Aquest fenomen continua una vegada has passat la frontera. Ets a dins, d’acord, però saps que hi seràs de pas. Tot i que hi hagis accedit encuriosida per algun contingut en especial, que evidentment et mou, l’espai no sembla voler-t’hi gaire estona. Potser tu no ho saps, però hi ha forces invisibles que et preparen per a la fugida. I això que dic avui és que un museu que t’expulsa és un museu que no és apte per a totes les persones. I això, en la meva humil opinió d’usuària, és molt habitual.

Aquest cap de setmana he tingut una experiència diferent. He entrat en un centre d’art que no et fa fora. M’ha passat justament el contrari. M’ha fet sentir, al cap de pocs minuts, admesa a casa, part d’aquella comunitat. Et deixa reposar, t’escalfa, t’alimenta i finalment et porta a explorar tot aquell patrimoni cultural que hi té: sales d’exposicions, concerts, biblioteca, cinema, terrasses i jardins, i fins i tot un conservatori de música. Les cures inicials t’embolcallen, et porten al territori familiar i, així sí, amb les primeres necessitats contemplades i cobertes, com allò de la piràmide de Maslow, pots iniciar-te en una actitud d’expansió i recerca, que se suposa que és la que tens quan vas a un centre d’art. En resum, una vegada reconfortada com a humana, pots indagar i escodrinyar per tots els raconets possibles, estàs intel·lectualment preparada per a l’experiència.

Aquesta joia inspiradora de cures culturals és el Barbican, un centre d’art de Londres. Forma part del Barbican Estate, un complex d’edificis residencials amb més de dos mil pisos, torres, fonts i jardins de l’anomenada arquitectura brutalista britànica. Va ser construït després de la Segona Guerra Mundial en una zona devastada pels bombardejos. Me’n van parlar i hi vaig anar atreta bàsicament per l’arquitectura exterior. Des de fora, el Barbican sembla una fortalesa, és amenaçador. Alguns londinencs fins i tot l’han considerat, per enquesta, un dels edificis més lletjos de la ciutat. Quan hi entres, la sensació és la contrària: et sents protegida i aïllada de les inclemències urbanes. El joc entre estructura freda i aparentment inexpugnable i un interior càlid sorprèn. Em sembla que hi té un paper important la il·luminació, un mecanisme de llums de colors sobre la pedra de la construcció. Però aquestes sensacions de confort van molt més enllà i haurien de ser tingudes en compte en la majoria dels nostres equipaments. No són sensacions atzaroses, més aviat responen a un seguit de decisions concretes i aplicades. He intentat pensar-les, destriar-les, per poder-les transmetre com un decàleg. Saber per què vaig sortir d’allà més reconfortada que no hi havia entrat. Aclarir per què en lloc de sentir-me’n expulsada, no en volia sortir i fins i tot m’hi hauria quedat a viure.

El Barbican és el lloc on podries passar tranquil·lament un dia sencer. Un laberint ple de sorpreses que et conviden tota l’estona a participar-hi. Comencem per la temperatura. Som a Londres al novembre, sí, l’accés marca un territori càlid sense ser asfixiant. Un centre d’art ha de ser refugi climàtic a l’hivern o amb la calor de l’estiu. Més coses. Pots descansar. Al Barbican, primer no en vaig ser conscient, però hi ha mobiliari disponible per deixar-te caure. Bancs, cadires, butaques, gandules. El museu és un espai per a reposar, per a abaixar pulsacions, fins i tot per a dormir a terra si ho necessites, perquè una catifa cobreix tota la superfície transitable. A la catifa, tova, les criatures de pocs anys hi juguen, els adolescents llegeixen llibres amb els caps reposats sobre la motxilla i alguns altres s’apleguen ajupits per atendre els concerts. Aquests dies, a Londres, se celebra el festival de Jazz i al Barbican hi té part de la programació. Jazz de franc al vestíbul. I un encreuament de propostes que van d’un festival de cinema a dues grans exposicions, una sobre l’art indi del 1975 al 1998 i l’altra sobre l’artista Pamela Phatsimo Sunstrum. La majoria d’activitats són gratuïtes, no hi ha vigilància a l’entrada que et demani diners per a entrar a l’edifici. En canvi, l’exposició central és de pagament. Una altra gestió interessant de les finances és el guarda-roba. D’entrada, gratuït, i t’ofereixen la possibilitat, si vols, de fer una donació de dues lliures destinades a les activitats gratuïtes que fan al centre. T’ho expliquen pacientment i amb un somriure, i la típica despesa inesperada que et faria emprenyar en condicions normals, explicada i justificada, aconsegueix de fer-te sentir satisfeta de contribuir a finançar l’activitat d’aquest centre que ja et sedueix molt fort. De fet, moltes de les activitats que hi tenen lloc són autogestionades. Allà a la dreta, una trentena d’artistes amateurs tracen el retrat d’un model que posa al centre del grupet per ser dibuixat, com es pot veure en la fotografia que il·lustra aquest article. A pocs metres, una altra, la sala de balls de saló acull parelles que ballen. Wifi gratuïta i un missatge de benvinguda que pregunta què hi has vingut a fer aquí, per millorar-te l’experiència. Menjar i beure accessible per als àpats grossos o per a fer una queixalada, un refrigeri o un piscolabis sense una baixada de glucosa. Lavabos nets i confortables, n’hi ha molts i sense cues. I, a partir d’aquí, tot un complex d’espais per a investigar. No és difícil de perdre’s al Barbican i això és una cosa que es va fer amb tota la intenció. Una invitació a l’exploració i a la sorpresa. Es pot passejar per ponts elevats, galeries, places, jardins i escales que comuniquen els edificis entre si i amb l’exterior, separant-los del trànsit del voltant. Al costat, que fins i tot sembla una escultura més, l’església diminuta de Saint Giles, on hi ha un petit mercat de llibres, i si puges les escales arribes a la zona d’habitatges, els apartaments on transcorre la vida quotidiana tot l’any, residències que formen part de la mateixa estructura del centre d’arts. Els afortunats veïns poden gaudir tothora de les instal·lacions, que són el seu pati comunitari.

El Barbican és una utopia cultural urbana, que podria ser aplicable a Barcelona o a qualsevol ciutat mitjana o fins i tot, per concepte, a un poble petit. Per què no? Per què un centre comercial i un multicinema sí, i un lloc com el Barbican no?  Potser existeix i jo, de moment, no l’he sabut trobar. Un centre d’art que et convidi a quedar-t’hi a viure, que no et faci sentir estranger o de pas, que et deixi coorganitzar allò que passa a l’interior, que qui t’atén s’estimi el lloc i no sigui una treballadora mal pagada que, és clar, mira el rellotge per plegar i fugir-ne, també. Una casa de les cures i la cultura s’acostaria bastant a això. De sobte, he pensat en les biblioteques públiques, potser sí que el Barbican s’hi assembla. El model ja el tindríem.