Homenatge a Joan Brossa: Una excursió al Tibidabo

Homenatge a Joan Brossa tramès el dia 19-1-19, coincidint amb l’aniversari del centenari del seu naixement

‘Una excursió al Tibidabo’ (Del llibre Un llop a la vora del foc)

Un diumenge, de nit, el poeta i jo sortim plegats de Barcelona per contemplar, com diu ell, ‘les lluminàries dels astres, plenes d’efectes màgics, lluny de les revelacions contingudes en els llibres i erigides en autoritat’. Després, promet que ‘errarem perduts pels boscos eternals on comprovarem que, en efecte, tots els servidors van errívols’.

Però l’excursió entre torrenteres ens duu en primer lloc a visitar el Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina, prop del baixador del funicular. Allà, hi admirem, extasiats, els aparells i instal·lacions de física elemental –òptica, acústica, mecànica, elèctrica i magnètica– un dels quals, precisament, inspirà el poeta per fer el rellotge il·lusori del Teatre Poliorama.

En sortir, planeja la continuació del viatge cap a límits no menys naturals, com sap ell, ‘lluny del vell món amenaçat i passant per un corredor del jardí més impressionant entre neu i neula’.

En un antic teatret bastit l’any 1909 ens topem amb el Museu d’Autòmats, contemporani de la casa-laboratori del doctor Alsina, on s’exposa una col·lecció de ninots de fira mecànics increïble, que diuen que ja al segle XIXfuncionaven amb monedes. L’espectacle mecanicopoètic que ofereixen ens fascina, com diu ell que en altre temps fascinà els poetes romàntics i els artistes dadà.

Tot seguit, el poeta proposa anar d’excursió, com li agrada a ell, ‘carreteres enllà entre rèptils i ocells. Continuació del viatge travessant les rieres, cridant pel seu nom cadascuna en plena tardor, i pujada al terrat de les imatges després de travessar nous conreus i pinedes’.

En veure’ns passar, les màquines imiten amb gràcia tota mena de ganyotes, figures i moviments humans, per tal de retenir-nos. Ho fan amb prou caràcter i personalitat, com volent imitar la figura d’éssers de debò, com som nosaltres. La preferida del poeta és ‘la Monyos’, que al·ludeix a un personatge popular que als anys vint del segle XXcridava l’atenció dels vianants amb el seu aspecte extravagant, tot passejant-se per la Rambla i el carrer de Pelai. Encara ara, tants anys després, l’autòmat mou les mans i aplaudeix, acluca els ulls, alça les espatlles i mou el monyo.

Més enllà dels pallassos musicals, el poeta enfila, com prediu ell, ‘les cavernes més belles, que contenen els més grans llacs subterranis ajaçats al peu d’una gran cúpula, les galeries de les quals es bifurquen en un ventall de cambres altes, il·luminades fantàsticament, que adorareu amb lloances’.

I un cop arribats al cim, al terrat de l’esplanada, em fa veure un aeroplà juganer que van batejar l’any 1923 amb pompa i circumstància ‘Tibi Air’, que fa voltes i més voltes, mecànicament i concèntricament, talment com un autòmat escapat del museu.

—Fixa’t que és l’expressió simbòlica –diu ell– d’aquells que viatgen sense veure món, per més lluny que vagin, perquè mai surten d’ells mateixos.

L’endemà al matí, com disposa ell, ‘visita als boscos que revesteixen les muntanyes. Els ocells de presa nien a les roques. Pau a tots els confins’. Malauradament, és hora de posar fi a un viatge o excursió que el poeta sap de sobres que complau, perquè no es cansa de dir a tothom que se l’escolta que ‘del Tibidabo us agradarà l’ascens i el descens’. Tanta raó té, que dir Tibidabo i pensar en el poeta tot és u. El seu nom acudeix a la memòria abans que els de Tramvia Blau, funicular, Atalaia, muntanya russa, avió Tibi Air, miralls deformants, Museu d’Autòmats, Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina…

Automàticament, com fan els ninots mecànics, penso si no anomenem la muntanya amb un nom que li escauria al poeta com un vestit a mida. De fet, ha posat en circulació quadrisíl·labs prou complicats –tot i que el que més li agradava eren els monosíl·labs– com ara Barrabomba o Barbafeca, o encara més llargs, com Parafaragamus, Quiriquibú, Titirimundi o Septimomiau. Si s’ho hagués proposat, podria haver anomenat perfectament Tibidabousuna peça poètica o teatral de les moltes seves, sense haver d’encomanar-se ni a Déu ni al diable. Que, d’altra banda, és a qui pertany de debò l’autoria, perquè els mots formen part de l’oració inversemblant que Sant Mateu diu que el diable vessà en arameu, a cau d’orella, mentre Jesucrist feia dejuni al desert, amb vista a temptar-lo. La versió dels Evangelis traduïda al llatí ho diu així:

Haec omnia Tibi dabo si cadens adoraveris me.

És a dir, tot això et donaré –i li feia mirar tot el que es veia– si agenollat m’adoressis. Penso que ja fóra hora que els autòmats, el diable, o qui sigui que tingui poder, imitessin amb gràcia les ganyotes, la figura i els moviments de Joan Fuster quan deia fa anys, com sempre assenyadament, que ‘les grans figures haurien de ser renovades. Per exemple, jo no sé per què no fan més cas de Brossa, quan és evident que ja li toca; en canvi, a vegades es passen de rosca amb gent que està bé, que té gràcia, però que difícilment pot representar el bo i millor de la literatura catalana en el món’.