17.12.2019 - 05:20
Com a indicatiu del prestigi internacional que assolí el Dr. Margalef (Barcelona, 1919–2004), direm que ja en els anys 60 del segle passat comença a aparèixer referenciat a milers d’articles i llibres d’arreu del món. Durant molt temps va ser no ja el biòleg, sinó el científic més citat del nostre país i fins i tot de l’Estat espanyol. Ha estat reconegut amb infinitat de guardons, que si haguéssim de recollir aquí ompliríem l’article: des de la medalla Prince Albert de l’Institut Oceanogràfic de París, el 1972, fins al Ramon y Cajal, passant pel guardó Huntsman de Ciències del Mar, considerat el «Premi Nobel de l’Oceanografia», atorgat al Canadà (1980). També fou “foreign membre” de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units i va rebre la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i, en fi, actualment hi ha més d’un premi que porta el seu nom.
És fonamental la seva contribució a l’oceanografia, a la limnologia i, sobretot, a la teoria ecològica, amb plantejaments que no només van ser genials i innovadors –com les formulacions de models matemàtics i de diversos índexs encara vigents–, sinó clarament revolucionaris, com el vincle de l’Ecologia amb la Teoria de la Informació i amb la Física. Entre les seves obres fonamentals destaca Perspectives in Ecological Theory (1968), editada per la Universitat de Chicago i amb la qual es va donar a conèixer internacionalment (traduïda fins i tot al japonès)… però que trigà una dècada a aparèixer en castellà. Després publicà Ecología (1974), llibre que s’ha utilitzat com a referent en moltíssimes universitats de tot el món, Limnología (1983), Our Biosphere (1997)… i altres.
Trenta anys amb Ramon Margalef (1974–2004)
Tanmateix, més que de les fites científiques del Dr. Margalef, que són prou conegudes (vegeu dossier de Mètode 42), aprofitant que vaig tenir la sort de gaudir de les seves qualitats com a persona, parlaré del seu tracte amb els investigadors que l’envoltàvem i ho faré explicant el que vaig aprendre d’ell en els trenta anys que van passar des que vaig començar la carrera, en 1974, fins el seu traspàs, en 2004. Així intentaré reflectir els seus procediments, la manera de plantejar la recerca… en definitiva, el «mètode Margalef», però també la seva rigorosa ètica –que ens serví d’exemple– i les vivències, tant científiques com acadèmiques i universitàries. Tot plegat esquitxat amb frases genials d’ell i amb algunes anècdotes que són divertides alhora que significatives del seu tarannà.
La majoria de tesis doctorals que dirigí van començar en el vell Departament d’Ecologia de l’antic edifici de la plaça Universitat, a Barcelona. Allà va iniciar un grup de joves estudiants de Biologia en l’estudi dels insectes (els lepidòpters d’un prat d’Aiguafreda van ser el punt de partida de la meva tesi). Sempre ens deia: «Cal determinar bé les espècies, però després no es quedin amb el nom o en la simple acumulació de localitats perquè serien bons taxònoms, però res més». I sentenciava: «La informació pertinent no consisteix en l’acumulació massiva de trivialitats».
Llig l’article complet al web de Mètode
Albert Masó. Llicenciat en Biologia. Doctor en Ecologia i Evolució. Escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).
