Cent dies atrapat en un aeroport: el malson de ser sirià

Es mira el passaport. ‘República Àrab de Síria’, llegeix. La tapa, d’un blau marí bituminós, ressalta el perfil daurat del falcó de Quarix, l’emblema del país. L’obre i continua llegint. Nom: Hassan al-Kontar. Edat: trenta-sis anys. Lloc de naixement: As-Suwayda. Caducitat: 1 de gener de 2019. El tanca i el desa. No li serveix de res. ‘Ho tinc tot en ordre, però sóc sirià’, diu amb resignació.

Hassan al-Kontar fa cent dies que viu atrapat en una zona de trànsit de l’aeroport internacional de Kuala Lumpur (Malàisia). Una mena de zona grisa on no hi ha comerços, ni restaurants, ni cafeteries… Màquines expenedores? Tampoc. Al voltant només hi ha seients, vidrieres que miren a les pistes i pantalles que anuncien vols que no podrà agafar.

‘Hi ha treballadors que miren d’ajudar-me. Jo els dono diners i em porten beguda o alguna cosa per a menjar’, explica per telèfon. De tant en tant, la seva veu desapareix entre les crides inintel·ligibles dels altaveus de l’aeroport. ‘Les companyies aèries em donen tres àpats el dia, però és el mateix menjar d’ençà del primer dia: arròs i pollastre.’

—Com és el vostre dia a dia?
—Res… avorrit. No tinc horari, de fet. Miro els avions i els passatgers. Intento tenir cura de la meva higiene i poca cosa més. Em passo gran part del dia connectat a internet. Em poso en contacte amb gent i cerco la manera de sortir d’aquí.

—S’hi interessa ningú?
—He rebut el suport i l’amabilitat de molta gent, però ni una paraula dels que prenen decisions. Cap representant, cap ambaixador, cap ministre d’Afers Estrangers ni Immigració…

—I el govern malai?
—M’han ofert un visat de turista per a trenta dies. Els he donat les gràcies, però l’he refusat. És una solució efímera. Quan s’acabi, el problema continuarà. Malàisia no és part de la Convenció pels Refugiats de l’ONU (1951) i no m’ofereix protecció. Si em caduca el passaport, em trobaré atrapat ací per sempre més.

—Com us sentiu?
—Abandonat, rebutjat, odiat… no és una cosa només de Malàisia. Tots els governs es desentenen de les seves responsabilitats i tanquen les fronteres.

Al-Kontar explica que va tenir una entrevista amb dos membres de l’Agència pels Refugiats de l’ONU (Acnur), però cinquanta dies més tard no en sap res. ‘Només per declaracions als mitjans m’he assabentat que estudien el meu cas. No tenen pressa, deuen tenir afers més importants a resoldre’, diu amb recel.

Tot plegat comença el 2006, quan al-Kontar decideix d’abandonar Síria per no fer el servei militar. Es trasllada a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs Units (EAU), on treballa en empreses d’assegurances. ‘Era un estranger qualsevol. N’hi ha molts, allà. Tenia permís de feina i feia una vida normal’, assegura. El març del 2011, la vida, com a tots els sirians, se li comença a esquerdar. Les protestes contra el règim de Baixar al-Assad es converteixen en enfrontament i finalment en una guerra. L’exèrcit el crida a files…

—I refuseu d’agafar les armes.
—No és la meva guerra. Jo no vull matar els meus germans. No vull ser part d’un engranatge assassí que destrueix la meva terra. La guerra no és la solució i, encara menys, si la fan els altres.

—Què voleu dir?
—Tot el món participa en la guerra de Síria. Tothom hi té interessos. Nosaltres som la pobra gent que en paguem el preu. No importem a ningú.

Al-Kontar observa des de la distància com el seu país es dessagna. Però el règim no tolera ‘traïcions’. Incapaç d’empresonar-lo, incapaç d’enviar-lo a les trinxeres, li cancel·la el passaport i el deixa desemparat a l’estranger: ‘Em van convertir en un immigrant il·legal d’avui per demà. La meva empresa no em va poder renovar el permís de feina i em van acomiadar.’ I és així que comença el periple de cinc anys a la clandestinitat i sense papers.

—Com sobrevivíeu?
—Feia alguna feina, però no sabia on anar. Era un sense-sostre. Sense diners ni cap mena de suport econòmic.

—I les autoritats no us cercaven?
—Era un patiment constant. Com jugar a fet i amagar amb la policia.

El 2017 és detingut i empresonat pels serveis migratoris dels EAU. Durant la captivitat, i quan la guerra de Síria encara el setè any, un amic aconsegueix que l’ambaixada li renovi el passaport. ‘No sé quina mena de pacte va fer, de debò’, diu. El document, però, només té vigència per a dos anys –caduca el 2019– i no el salva de la deportació. ‘Em volien tornar a Síria i jo ho vaig refusar’, assegura. Finalment, els serveis migratoris li compren un bitllet d’avió i l’envien a Malàisia, un dels pocs països que no demanen visat als sirians.

A Malàisia, al-Kontar rep un visat de turista per a noranta dies. ‘No tinc possibilitat de rebre l’estatut de refugiat aquí. Ni permís de residència, ni permís de feina… No hi ha cap oportunitat per als sirians’, explica. En vista del panorama, després de sobrepassar el permís d’estada i pagar una multa –que implica la prohibició de tornar a entrar al país durant cinc anys–, es proposa de viatjar a l’Equador, que tampoc no demana visat als sirians: ‘Vaig pensar que allà hi podria trobar feina.’ Tanmateix, Turkish Airlines li va impedir d’embarcar a l’avió i li va cancel·lar un bitllet que li havia costat més de 1.800 euros.

Veient-se atrapat a l’aeroport, al-Kontar va intentar una sortida desesperada. Va comprar un bitllet cap a Nom Pen, capital de Cambotja. Un vol de dues hores operat per Air Asia, la principal companyia de baix cost de la zona. Era un 7 de març i la fugida va tenir un final abrupte a la duana. A Cambotja tampoc no li calia visat, però la policia li va barrar el pas. ‘Em van dir que no complia els seus requisits. I no em van voler especificar res més, em van tractar com a un paquet. Em van obligar a embarcar en el mateix avió cap a Kuala Lumpur’, explica.

Cent dies després continua atrapat l’aeroport. Una presó sense barrots, on ha de sofrir la tortura de veure que és l’únic que no pot partir. Els avions i els passatgers, en canvi, es mouen lliurement. Algú el podria confondre amb Tom Hanks a la Terminal, però porta barba, ulleres i no és actor.

Cent dies. 2.400 hores veient la llum del sol a través dels vidres.

—Com manteniu l’esperança?
—No tinc cap més remei. És depressiu, extenuant… no puc fer-hi res. Estic al límit i només em resta l’esperança o la rendició. I ara, almenys, la rendició no és cap opció.

—No heu pensat a agafar un altre avió?
—El govern malai només em deixa agafar un avió si és per a tornar a Síria o si obtinc un visat per a un altre país… tenen por que em deportin tal com va fer Cambotja.

—Quin visat podeu obtenir?
—L’única solució és que algun país m’accepti com a refugiat.

I aquest país podria ser el Canadà. Un grup de voluntaris ha enviat una petició a Ahmed Hussen, ministre d’Immigració, perquè li atorgui la condició de refugiat i li permeti d’entrar al país. El grup ha recaptat 17.000 dòlars canadencs per a donar-li suport. Tanmateix, tot el procediment legal es pot allargar més de dos anys: ‘Si això no funciona, tornaré a la casella número u. No sé si ho resistiré, però no tinc cap més sortida. Tot són incerteses, no sé què pot passar demà.’

Can you help me out signing this petition?
Honourable Ahmed Hussen, Minister of Immigration, Canada: Let Hassan Fly to Canada – Sign the Petition! https://t.co/omEcoQ6lqc via @Change

— Hassan Al Kontar (@Kontar81) May 29, 2018