Uns vells amics de Cornellà aprofiten que he baixat uns quants dies a la meva ciutat natal per convocar-me quasi clandestinament a una reunió. Han engegat una iniciativa inversemblant pels temps que corren: commemorar els cent anys del Primer Manifest Surrealista. I em demanen –i aconsegueixen de seguida– la col·laboració.

Una iniciativa inversemblant per diversos motius. Perquè hi ha una sensació molt estesa en el món de la cultura que vivim mig somorts, tediosos. No és certa del tot, aquesta sensació: hi ha moltes iniciatives arreu del país (dels nostres països). Però no provenen de l’hegemonia mediàtica i del sistema, i tenen un abast sovint minoritari, els mitjans no en parlen i no se’n pot calcular la rellevància d’acord amb els paràmetres d’aquesta nauseabunda manera d’entendre la cultura com a empresa.

I resulta que uns amics de l’antic Cornellà revoltat, que es continuen trobant ni que sigui només per trobar-se –i això ja és gairebé pura dissidència–, prenen una iniciativa meravellosa: fer un manifest sobre la vigència del surrealisme cent anys després de ser publicat. Aquí el podeu llegir i, sobretot, adherir-vos-hi, només pel gust d’adherir-vos a un manifest que no us demana cap vot ni cap responsabilitat més enllà del que diu el manifest. I tot això es cou a Cornellà de Llobregat, de París al Baix Llobregat, com una cosa inversemblant més,  per part d’alguns supervivents de l’esperit del cinturó roig, dels qui encara pensen que, abans que entreteniment i falsa concòrdia, la cultura ha de –poder– ser sotrac i dissensió; pensament i rebel·lia.
No faig retòrica, no. El primer argument que us hauria de convèncer que heu d’adherir-vos al manifest, i fer-ne difusió, i acudir si us vaga a l’acte que s’organitza al Teatre de Sarrià el dia 15 d’octubre és que l’etern (això és un sarcasme) alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, no ha permès que aquest acte de presentació del manifest per a reflexionar sobre la vigència del surrealisme es fes al Castell de Cornellà. Per què? Cap dels organitzadors no és delinqüent convicte, són nascuts a Cornellà i hi mantenen una relació estreta o hi viuen permanentment. Però, ai las!, no formen part de la cort d’aduladors que Balmón i tot el PSOE (ja veureu que Salvador Illa es comportarà de la mateixa manera) exigeix de fa anys: allò que no poden controlar, que no formi part de la cultura submisa i còmoda, queda exclòs del seu regne permanent (un altre cop el sarcasme, o no: que fa vint anys que és alcalde i molts més que ja era regidor).

Suposant que jo, mandrós com sóc, no hagués volgut participar en aquesta aventura, us puc assegurar que la negativa del prohom del PSOE, del senyor Balmón, m’hi hauria fet anar tot dret, solcant els camins i les avingudes fins a arribar a Sarrià. Bàsicament, perquè hi ha una teoria semblant a la d’Arquimedes que diu que quan un polític socialista va en contra d’un acte cultural, la força que pot originar aquell acte cultural aconseguirà el doble de ressonància que si hagués estat beneït pel comitè central del PSOE. És broma, això no té res a veure amb Arquimedes, se’n diu més aviat efecte Barbra Streisand.

Fotem-li fort, camarades. Si l’Ajuntament de Cornellà no cedeix el seu castell (que no és seu, és de tots, però, vatua l’olla, que els costa d’entendre-ho) ho farem a Sarrià, on l’espectre del poeta J.V. Foix ens agombolarà. No debades, Paul Éluard va fer amistat amb Foix i volia publicar els seus versos hipnagògics al francès en plena eclosió del moviment.

I què hi diré jo, en aquell acte? No ho sé del cert, però no faré un panegíric irracional d’André Breton. És cert que el seu primer manifest surrealista, el del 1924, va saber concentrar un munt de coses que passaven als marges de la cultura oficialista: la irrupció de la psicoanàlisi freudiana; la importància del pensament interior; la força de la llengua com a representació del món, amb l’Ulisses de Joyce com a màxim exponent literari; una altra irrupció sensible, la del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein; la revolta de les arts que deixaven de ser finestres obertes al món per cercar la mirada interior, això és, el que vindria a dir Jacques Lacan uns anys després: l’artista no diu, és dit, per la pròpia força emergent del llenguatge, dels llenguatges.

El Manifest del 24 va ser una eclosió decisiva en el sotrac que es coïa en la cultura occidental. Després, però, Breton va convertir-se en un controlador (un Balmón d’aleshores, amb moltes més llums, òbviament), va començar a expulsar poetes i pensadors de l’oficialitat surrealista: Artaud, Bataille, Desnos, Dalí… I amb cada excomunió naixien uns nous surrealismes (o sobrerrealismes, com l’anomenaven alguns crítics catalans de l’època), tots dissidents, a voltes violents mentalment i físicament, obrint nous paisatges mentals a la creació contemporània.

Segons la meva manera de veure, el surrealisme –tots els surrealismes– van ser molt importants. Però van morir, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, quan Breton organitza exposicions i redacta articles per a grans galeries d’art, museus i editorials que fan que, com va intuir ben aviat el filòsof Adorno, acabin neutralitzant la força rupturista del moviment. Cada vegada que algun periodista o algun polític (o nosaltres mateixos), davant d’algun fenomen que surt de la normalitat, el titllem de surrealista, demostrem que ja no forma part de la dissidència, com ho va ser entre els anys vint i quaranta del segle passat. L’hem acabat banalitzant.

Per tant, hi ha una idea clara que exposaré el 15 d’octubre: qualsevol vigència avui de l’esperit inicial del surrealisme ha de comportar necessàriament dues o tres coses: 1) Recuperar la càrrega interior i implosiva del primer moviment; com deia Pessoa, sigues lliure i, després, demana la llibertat. 2) No perdre mai de vista que la revolta interior, implosiva, per a poder irradiar-se a l’exterior, fer-la explosiva, ha de repensar-se constantment, i avançar sense contemplacions cap on ens porti la revolta cultural. 3) Mai admetre amb docilitat les dictadures del sistema, la dels polítics que volen comoditat i indolència, i la de tot el sector cultural que no assumeixi que, abans que guanyar diners, els artistes són aquí per a transformar la societat.