13.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 14.09.2023 - 20:47
De vegades, les grans idees neixen de casualitats; algunes poques vegades, neixen de la planificació; però és segur que molt poques vegades una col·lecció literària neix de la violència. El cas és que la col·lecció Bernat Metge acaba de fer cent anys, és un dels projectes editorials de més prestigi del país, una de les grans col·leccions de clàssics grecs i llatins de la literatura universal, i el seu origen el podríem trobar en aquella Barcelona d’esclat revolucionari i contrarevolucionari, en aquella Rosa de Foc que tan nerviosa posava la gent de llei i ordre, com Francesc Cambó.
Fa una mica més de cent anys (la col·lecció fa el centenari, però treure un llibre al carrer mai no ha estat fàcil i necessitava el seu temps), Cambó i Joan Estelrich estaven convençuts que “si els catalans llegien els clàssics tirarien menys bombes”. Ho explica Raül Garrigasait, escriptor i editor, que d’ençà del 2007 és responsable de la col·lecció i actualment presideix la Casa dels Clàssics, integrada al grup Som. La celebració de l’aniversari es fa durant la Setmana del Llibre en Català i davant un públic lliurat, amb la complicitat d’Enric Casasses i Berta Galofré.
No és que a Cambó la idea li vingués de nou i fos una ocurrència de nou-ric, ans al contrari. Hi ha uns quants testimonis que recullen que el 1918, quan encara no tenia diners, el prohom ja somiava de fer “alguna cosa” amb “els antics”, com els anomenava, i deia que si algun dia tenia possibles, ho faria. El 1922 ja era milionari, podia fer de mecenes i va anar a cercar Joan Estelrich perquè dirigís el projecte. No és d’estranyar, atès que Estelrich va ser el col·laborador més fidel de Cambó i aleshores ja tenia un prestigi intel·lectual ben reconegut i, a més a més, experiència en edició d’algunes revistes.
Suposadament, tot havia de ser ordre i serenor, i d’alguna manera a això respon el primer volum de la col·lecció, el De la natura, de Lucreci, en versió de Joaquim Balcells. “Es tracta d’un poema de filosofia epicúria i que parla teòricament de la serenitat, però en realitat hi ha una visió angoixant del món, la invocació a Venus del principi i el joc amb l’erotisme universal acaba amb una pesta al llibre, és un poema epicuri, però si el llegim no ens quedem tan tranquils”, assegura Garrigasait, que afirma que el primer volum ja vol interpel·lar els lectors de la manera en què només ho fan els clàssics, fent-nos reflexionar sobre el món i fent-nos pensar.
El joc de la presentació de la col·lecció és mostrar sobre l’escenari tres generacions molt diferents de lletraferits, totes tres impactades d’alguna manera pels 443 volums de la col·lecció publicats fins al moment. Així, hi conviuen un sènior, el poeta i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Enric Casasses; una jove promesa que combina la filosofia i la reflexió, Berta Galofré; i el director de la col·lecció, un narrador consolidat. Cadascun podria escollir el seu volum preferit i no es posarien d’acord, cosa que explica la grandesa de la Bernat Metge, que durant l’acte es defineix amb epítets com ara “sòlida”, “clàssica”, “monument de la cultura catalana” i “veritable eina de país”. Possiblement és tot això i moltes més coses.
Darrere les figures de Cambó i d’Estelrich s’hi amaga una plèiade de traductors, correctors, editors de taula, maquetadors, tipògrafs, dissenyadors que sovint han estat el més granat de casa nostra i que en molts casos han quedat ocults per la història, amb noms a l’abast únicament dels estudiosos d’aquesta obra magna. Sovint, també va ser el refugi per a molts homes de cultura del país que varen trobar en les traduccions per a la Bernat Metge una font d’ingressos per a subsistir durant la dictadura franquista.
Quan es parla de la col·lecció Bernat Metge és gairebé imprescindible fer referència a Carles Riba, per les seves excel·lents versions de l’Odissea, d’Homer, i també per les traduccions de Plutarc, Sòfocles, Xenofont i Èsquil. Però Riba és tan sols un dels grans noms vinculats a la tasca de la Fundació Bernat Metge i a la col·lecció, que va comptar amb alguns traductors prolífics, com ara Manuel Balasch, Juli Paulí, Miquel Dolç o Carles Cardó, per citar-ne alguns de ben variats.
Lògicament, en tots aquests anys la col·lecció va anar tenint sotragades, amb alguns moments de pausa i alguns altres d’acceleració. La guerra del 1936-1939 en va ser una, i la postguerra immediata en va ser una altra, segurament la més important. La persecució de la llengua catalana durant el franquisme i la lluita amb la censura foren una constant en el dia a dia malgrat que, en teoria, tant Cambó com Estelrich tenien bones relacions amb el bàndol guanyador de la guerra, al qual havien donat suport. Tot i això, en el cas del director de la col·lecció, la Falange no va dubtar a acusar-lo de maçó i va recordar ben ràpidament el seu passat catalanista.
El darrer gran canvi de la col·lecció Bernat Metge va ser l’adquisició pel grup Som i la posterior integració dins la Casa dels Clàssics, que ha servit per a donar una nova embranzida al projecte. Així les coses, la col·lecció que va començar amb els diners de Francesc Cambó ara és en mans d’una cooperativa cultural, però la finalitat de les dues propietats és la mateixa: continuar dotant els lectors en català de tot el saber dels clàssics grecs i llatins per contribuir a l’engrandiment de la cultura catalana.
Queda molt clar que la Bernat Metge ha deixat petja al país i en el mercat editorial, perquè s’ha vist que editar clàssics no tan sols és possible sinó que és necessari. Clàssics de tota mena: universals, llatins i grecs, medievals, catalans… I la prova és la bona feina que fan editorials com Cal Carré, Adesiara, Barcino i tantes més. Sens dubte, això no hauria estat possible sense l’empenta de la Bernat Metge. I en aquests temps en què la nostra llengua i, fins i tot, la nostra democràcia estan amenaçades, caldria que la lectura dels clàssics s’escampés com una taca d’oli, perquè ells mateixos ja ens advertien d’aquests perills. Per això són clàssics, perquè són vigents encara ara.
