Cent anys del naixement de Badia i Margarit: la llengua feta passió

Avui fa cent anys del naixement d’Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920-2014). Un dels seus deixebles, Germà Colón (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020), en una entrevista de VilaWeb, el definia així: ‘Ha estat el meu mestre. Sempre l’he admirat. Si pogués fer-ne una petita reserva diria que tot li interessava: ara ve l’estructuralisme, ara la història de la llengua, ara això, ara allò… I sempre s’hi abocava.’

Certament, Badia ha deixat l’empremta en diversos camps de la lingüística: la gramàtica històrica, la dialectologia, la lingüística sincrònica, l’edició de texts, la toponímia, l’onomàstica, els estudis de sociolingüística…

Com es forja un apassionat de la llengua?

Nat el 1920, Antoni Maria Badia i Margarit estudià a la Mútua Escolar Blanquerna —un centre de pedagogia avançada assessorat per Alexandre Galí—, que el 1939 fou suprimida pel franquisme. Acabada la guerra, començà la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, mancada de professors solvents arran de les depuracions polítiques. Per suplir aquest dèficit, i fidel al llegat educatiu que havia rebut en l’adolescència, va procurar-se ensenyaments clandestins dels grans mestres de l’època republicana, com ara Jordi Rubió, Ramon Aramon, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, que havien estat apartats dels càrrecs docents. Es llicencià en filologia romànica el 1943 i de seguida va començar a treballar d’ajudant de classes pràctiques a la universitat. El 1945 es doctorà a Madrid i tres anys més tard va obtenir la càtedra de gramàtica històrica espanyola a la Universitat de Barcelona.

En aquests primers trenta anys, es forja un home apassionat per la llengua, amb un pòsit familiar catalanista, reforçat per la formació lliure de la Blanquerna i l’experiència vital dura de la guerra i la repressió. Són anys d’estudi aprofundit, en què es palesa l’interès per a entendre sobretot la formació de tres de les llengües romàniques de la Península Ibèrica: el català, l’aragonès i el castellà. I aquestes són les obres publicades en aquest període: Los complementos pronominalo-adverbiales derivados de IBI e INDE en la Península Ibérica (1947), Estudios de fonética y fonología catalanas (1948), Contribución al vocabulario aragonés moderno (1948), Programa de gramática histórica de la lengua española (1948) i El habla del Valle de Bielsa (Pirineo Aragonés) (1950).

L’interès pels corrents lingüístics

Però Badia era un home inquiet i l’any 1950 passa uns quants mesos a Suïssa, França i Alemanya, on descobreix la romanística europea. Aquest interès s’amplia i fructifica l’abril del 1953, quan es fa, a Barcelona, el VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica, del qual ell és organitzador. Aquell congrés va esdevenir un acte de reivindicació de la normalitat cultural per al català i, alhora, fou de gran importància pels contactes professionals i personals que va establir amb els principals romanistes de l’època. Durant els anys cinquanta, va dedicar gran part de les energies tant a l’ensenyament com a la recerca. El 1953 va convèncer Germà Colón d’emprendre l’Atles lingüístic del domini català, que es pogué acomplir totalment molts anys més tard gràcies a l’empenta de Joan Veny. Aquests anys són també anys de tensió a la universitat. Fets com l’assemblea del paranimf de la Universitat de Barcelona, l’any 1957, l’afecten molt i el fan viure en un estat d’angoixa.

Durant els anys cinquanta, Badia i Margarit publica tan sols un llibre. Podríem pensar que la inquietud pels corrents lingüístics que arriben de fora i l’activitat universitària (professional i política) el tenen acaparat. Però aquesta manca de treball acadèmic és tan sols aparent. El llibre d’aquest decenni és fonamental: la Gramática histórica catalana (1951), que traduí al català trenta anys més tard (1981). Aquesta gramàtica ha estat i és una obra de referència per a estudiants i estudiosos de la llengua, juntament amb la de Francesc de Borja Moll (1952).

Un peu a fora i un peu a casa

El 1960 Badia i Margarit confessa tenir ‘un cert esgotament’, a causa de fets diversos, principalment la preocupació política per la universitat. Se’n va a Munic com a professor visitant i, tot seguit, el curs 1961-1962, a la Universitat de Georgetown (Washington DC, als EUA) també com a professor visitant. En tornant a Barcelona, la seva tasca científica pren noves direccions i amplia els camps d’estudi. El seu anhel, diu, és ‘contribuir que en català trobessin expressió les diferents escoles i posicions lingüístiques que havien anat apareixent en el món científic’. Enmig de l’ambient cada vegada més tens que es viu en el context social, polític i universitari, el curs 1967-1968 torna als Estats Units, també com a professor visitant, aquesta vegada a la Universitat de Wisconsin.

Són anys, doncs, d’una gran contradicció: si per una banda es troba com més va més implicat en la vida universitària —que als anys seixanta vol dir vida política—, per una altra la tensió l’esgota i sent la necessitat de sortir a l’estranger, cosa que aprofita per amarar-se de nous corrents i estudis lingüístics. Durant aquests anys publica dos llibres fonamentals: per una banda, la Gramática catalana (1962), en dos volums, que és la més completa en aquell moment i durant molts anys; i per una altra Llengua i cultura als Països Catalans (1964), el primer llibre que publica en català –i amb un títol molt agosarat per l’època–, una obra reivindicativa dedicada a difondre aspectes bàsics de l’origen, l’evolució i l’estat contemporani de la llengua.

La sociolingüística i la projecció internacional com a armes de defensa

Al final del decenni de 1960 va publicar La llengua dels barcelonins (1969), la seva primera obra estrictament sociolingüística, que fixà conceptes ben útils sobre la tipologia dels registres, la distinció entre bilingüisme natural i ambiental, el contacte de llengües, etc. Alhora va fundar el Grup Català de Sociolingüística i contribuí a la publicació de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana. Alhora, Badia va veure que la causa de la llengua catalana al si de l’Espanya franquista podria ser més eficaç si anava acompanyada d’unes accions científiques de projecció internacional. És per això que promogué la celebració dels col·loquis internacionals de llengua i literatura catalana d’Estrasburg i d’Amsterdam i la creació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, que aplega la major part de la catalanística internacional. Durant els cursos 1974-1975 i 1975-1976 se’n va anar a París per exercir de professor associat de la Sorbona.

Els títols de les obres publicades del 1969 al 1977 són principalment de sociolingüística i divulgació: La llengua catalana ahir i avui (1973), Cap a una sociolingüística catalana (1976), Vint-i-cinc anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes (1950-1975) (1976) i Ciència i passió dins la cultura catalana (1977).

El rectorat

El desembre del 1977 fou elegit rector de la Universitat de Barcelona i en fou reelegit per a dos mandats més, de manera que ocupà el càrrec fins el 1986. Badia, el primer rector de la UB elegit democràticament, va encapçalar la principal universitat del país en un moment històric, del pas del franquisme a la democràcia, amb l’esclat del catalanisme, és a dir, amb la cristal·lització i l’efervescència de les idees que l’havien guiat tota la vida. En aquesta plataforma, va promoure nombroses activitats en favor de la llengua i la cultura, entre les quals es destaca el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1986. Tota l’experiència del càrrec de rector l’aplega al llibre Llavor de futur. Vuit anys al rectorat de la Universitat de Barcelona (1989).

Malgrat el ritme de treball esgotador, durant els anys de rectorat Badia no va abandonar mai la recerca. En aquesta època publicà Formulari administratiu aplicat especialment a la universitat (1979), La formació de la llengua catalana: assaig d’interpretació històrica (1981), Gramàtica històrica catalana (1981) —que és la traducció de la de trenta anys endarrere—, Llengua i societat: etapes de la normalització (1982) i Llengua i poder. Textos de sociolingüística catalana, (1986)

S’acaba la docència, continua la recerca

Deixà la universitat el 29 de maig de 1986, però, malgrat tot, continuà la feina de manera infatigable. Entre el 1989 i el 1995 presidí la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, on impulsà la Proposta d’estàndard oral de la llengua catalana i el nou Diccionari de la llengua catalana. Així mateix, va emprendre algunes qüestions de recerca filològica que l’havien preocupat ja de ben jove, relatives a la història de la llengua, la gramàtica històrica i la toponímia. I, encara, participà en el recull d’un vast diccionari històric de noms de família romànics, el Patronymica Romanica (1987).

En aquesta època publicà principalment la Gramàtica de la llengua catalana: descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica (1994), que no és pas tan sols una traducció de la gramàtica en castellà del 1962, sinó una actualització aprofundida, en què incorpora tot el bagatge de trenta anys de recerca. Un altre llibre destacat és l’edició de Les Regles d’esquivar vocables (1999), que ell havia exhumat el 1950, i que és una magnífica guia ortoèpica, ortogràfica, gramatical i lèxica de la llengua catalana de la darreria del segle XV. Així mateix, va publicar La llengua catalana: un procés multisecular (1988), Sons i fonemes de la llengua catalana (1988), Moments clau de la història de la llengua catalana (2004) i Apologia i vindicació de la llengua catalana (2004).

Una feina reconeguda

Badia i Margarit va acumular una gran quantitat de mèrits i honors. Des del 1971 fou membre del Comitè d’Honor dels Congressos de Lingüística i Filologia Romàniques. Així mateix, fou president d’honor del II Col·loqui de Català d’Amsterdam (1970), de la Norh American Catalan Society (NACS) i de la Deutsch Katalanische Gesellschaft (DKG). Fou investit doctor honoris causa de diverses universitats, com ara la de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, la Sorbona de París, Perpinyà, Knox College, Rovira i Virgili, Alacant i València. També fou reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i guardonat amb el Premi d’Honor Lluís Carulla i el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca. El 1999 li van concedir la Medalla al Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona i l’any 2003 fou reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’any 2012 li van concedir la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Antoni Maria Badia i Margarit es va morir a Barcelona el 16 de novembre de 2014.