Cent anys de rugbi català (llàstima que no tothom jugui net)

La selecció catalana de rugbi, coneguda amb el nom de la Ginesta per la flor que apareix a l’escut, es va enfrontar fa uns dies a Suècia al camp barceloní de la Foixarda de Montjuïc. Era el partit del centenari, la cloenda allargada en el calendari dels actes de commemoració dels primers cents anys d’existència de la Federació Catalana de Rugbi, fundada l’any 1922. En un dia assolellat i en un ambient plenament festiu, 1.200 persones van gaudir del bon joc de la selecció catalana i de la victòria per 51 a 14 contra els suecs, que ocupen la posició 41 del rànquing mundial. A manca de partits oficials, doncs, podem intuir que si més no estaríem entre les quaranta primeres.

Sempre s’ha dit que el rugbi és un esport molt noble. Més enllà del tòpic, suposo que es refereix al fet que, malgrat els placatges i la llenya que es reparteix sobre la gespa, les intencions acostumen a ser bones i no hi ha voluntat de fer mal. De fet, al partit de l’altre dia, tot just si hi va haver un conat de picabaralla. A més, tots els retrets i comptes pendents s’aclareixen durant el famós tercer temps del rugbi, fent-la petar amb un got de cervesa a la mà. Que l’esport sigui noble, però, no vol dir que els qui el gestionen també ho siguin, és clar, i menys si hi ha un hipotètic Catalunya-Espanya en joc. Tenint en compte la més que probable victòria de la Ginesta sobre la roja, potser ni tan sols un tercer temps ho podria resoldre, això.

El cas, però, és que la Federació Catalana de Rugbi (FCR) es va fundar mesos abans que l’espanyola i va ser membre fundadora de la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA). A la primera reunió constitutiva de la FIRA, el 2 de gener de 1934 a París, hi va assistir Francesc Massana, representant del Barça a la FCR i membre d’aquesta. En aquella època el rugbi era molt popular a Catalunya, on ja hi havia vuit clubs amb quinze equips i quatre-centes llicències. El club pioner va ser la Unió Esportiva Santboiana, fundat el 1921 per Baldiri Aleu Torras, que havia après aquest esport i s’hi havia afeccionat mentre estudiava veterinària a Tolosa de Llenguadoc.

Que la FIRA fos constituïda per les federacions de França, Itàlia, Alemanya, Txecoslovàquia, Romania i Catalunya va originar un bon rebombori, és clar. La Federació Espanyola va protestar perquè també en volia formar part. Catalunya va dir que endavant i la federació espanyola va entrar-hi en qualitat d’adherida, però la humiliació era massa gran. La federació espanyola va expulsar la catalana de les competicions estatals, i Catalunya va anar fent la viu-viu i encara va jugar uns quants partits oficials contra França i Itàlia. El 1941, però, un decret franquista va decidir que la representació esportiva d’Espanya corresponia a les federacions espanyoles i així va ser com la FCR va perdre la independència i es va haver d’integrar en la federació espanyola.

L’advocat Xavier-Albert Canal, que va presidir la FCR entre el 2005 i el 2009, va fer un intent molt seriós i ben preparat de recuperar el reconeixement de la FCR per part de la FIRA. L’any 2006 va presentar una demanda formal de la FCR contra la FIRA davant la Cort de Cassació francesa, l’equivalent al Tribunal Suprem, reclamant que fos reconeguda com a membre fundador i per tant recuperés també el dret de poder competir oficialment. Ni el govern espanyol ni la Federació Espanyola de Rugbi no es van quedar plegats de braços, és clar, i el 2012 va arribar una sentència que Canal no dubta a qualificar d’injusta i de política. Segons el jutge francès, el decret franquista era claríssim i en canvi no ho era que la FCR que es va integrar per força a l’espanyola i la FCR actual fossin la mateixa entitat jurídica.

Amb el reconeixement internacional de les seleccions catalanes passa com amb el reconeixement del català a les institucions europees: no hi ha ni hi haurà res a pelar, ni a dialogar, i la solució que ens cal és la de Portugal. Ho vam veure temps enrere amb l’hoquei patins, quan a l’assemblea de Fresno (EUA) de l’any 2004 Espanya va fer mans i mànigues per inhabilitar la federació catalana, que s’havia proclamat campiona del món! Les històries que s’explicaven llavors posaven els pèls de punta: pressions, favors i maletins amunt i avall com si fos una pel·lícula de sèrie B. Amb el rugbi passa igual, i segur que totes les federacions tindrien històries i perles per a explicar. Mentre els bascs negocien amb el PSOE el reconeixement internacional de les seves federacions de pilota basca i de surf, els bastons a les rodes perquè Catalunya no pugui disputar partits internacionals de qualsevol esport, fins i tot amistosos, són continus. En el cas del Catalunya–Suècia de l’altre dia, però, hi havia un element que no van poder superar: Oriol Ripol, un dels millor jugadors catalans de rugbi de la història, és el director tècnic de la selecció sueca.