05.11.2017 - 22:00
Demà a dos quarts de deu del vespre farà exactament cent anys que el Partit Comunista Soviètic va controlar el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. Aquella acció va motivar la caiguda del govern rus i el començament de l’anomenada Revolució d’Octubre –com que la Rússia de l’època encara seguia el calendari julià, la data del 7 de novembre corresponia al 25 d’octubre i d’aquí en ve el nom. L’endemà Vladímir Lenin assumia el paper de cap del nou estat soviètic i començava la institucionalització d’un règim polític que durà oficialment fins el 25 de desembre de 1991 a mitjanit.
Amb la Revolució d’Octubre naixia una nova mena d’estat al món, l’estat socialista o comunista. La primera proposta de Lenin era de crear una unió de repúbliques socialistes de tot el món, oberta a qualsevol indret que declarés el pas al comunisme. Les primeres van ser les repúbliques russa, ucraïnesa, bielorussa i transcaucàsica (que reunia allò que després foren Armènia, Geòrgia i l’Azerbaitjan). Fins el 1956 s’hi van afegir, si no de grat per força, més repúbliques fins a arribar a les quinze que van formar oficialment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. L’URSS va renunciar aviat a la idea d’integrar totes les repúbliques comunistes en un estat multinacional i això va donar pas a l’aparició de diversos estats comunistes al món i també de línies de pensament diverses, vinculades a l’existència d’aquests estats –com fou el cas del maoisme a la Xina.
En aquest mapa es poden veure de color carabassa els estats del món que en algun moment es van declarar comunistes i de color vermell els que encara avui s’hi declaren oficialment.
Avui dia Corea del Nord, Cuba, Laos, el Vietnam i la Xina són estats oficialment comunistes, condició que sovint és qüestionada si es té en compte el comportament real de l’economia d’aquests països, especialment de la Xina i de Vietnam.
Però en el passat tota l’Europa de l’est va ser comunista, incloent-hi la part oriental d’Alemanya, i un nombre important de països africans i asiàtics també s’hi van declarar. Els anys setanta i vuitanta del segle passat van ser els moments de màxima tensió i antagonisme entre els anomenats blocs comunista i capitalista, tensió que en l’àmbit militar es va anomenar Guerra Freda. La Guerra Freda va tenir episodis diferents –Berlín, Cuba, el Vietnam, Corea…– que haurien pogut dur el món a la destrucció nuclear total, però, sortosament, no van arribar mai a l’extrem d’una guerra entre les dues potències, l’URSS i els Estats Units, representants respectivament del comunisme i del capitalisme.
Un sistema econòmic i polític
El comunisme va ser un sistema de gestió política i econòmica amb el propòsit d’esdevenir alternatiu al capitalisme. Pouant en el socialisme tradicional i sobretot en l’obra de Karl Marx, el comunisme proposava una societat on la propietat dels mitjans de producció fos a les mans del poble, per a superar les desigualtats socials creades pel capitalisme. A la pràctica, els règims comunistes van instaurar un sistema econòmic basat en la propietat estatal dels mitjans de producció, amb una economia centralitzada que no va aconseguir gairebé mai de ser eficaç i que en canvi va originar una enorme burocràcia estatal.
Des del punt de vista polític, els règims comunistes van implantar allò que es coneixia amb el nom de ‘dictadura del proletariat’, en què, a la pràctica, el govern del partit comunista s’apoderava de l’estat. Els règims comunistes, amb excepcions molt concretes, van negar el pluralisme i la democràcia.
Un model de lluita
Tot i amb això, als països capitalistes els comunistes van capitanejar sovint les lluites pels drets civils, democràtics i econòmics i feren una contribució decisiva per a la creació i el manteniment de l’estat del benestar. La sola existència de l’URSS era un argument suficient perquè els països capitalistes optessin per models de protecció social, de manera que intentaven evitar que es desenvolupés un procés revolucionari intern.
Alguns països capitalistes van tenir partits comunistes amb una enorme influència o formant part del poder, però seguint les normes de la democràcia liberal. Va ser el cas d’Itàlia o Alemanya. Als Països Catalans, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, creat el 1936, i els partits comunistes espanyol i francès van ser les principals forces declarades part del moviment comunista internacional. Al costat, hi hagué molts grups més petits, entre els quals partits comunistes independentistes com ara el PSAN. A Andorra no hi ha hagut mai una organització comunista consolidada i amb capacitat d’incidir en la societat.
A l’estat espanyol, especialment en la lluita contra el franquisme, els comunistes van ser el sector més actiu de l’oposició i van pagar aquest combat amb molta duresa. La presó, l’exili i fins i tot l’assassinat de militants comunistes van ser moneda comuna durant dècades. L’execució de Julián Grimau per part del règim va ser un moment particularment dur per al comunisme espanyol.
Després de la caiguda del mur de Berlín i el final dels règims socialistes europeus, el comunisme va entrar en una etapa molt complicada, en cerca d’un nou espai polític i de noves propostes per a actuar en una societat que ja és molt diferent de la que Lenin havia conegut. Els partits anticapitalistes són els que mantenen avui més viva la flama del comunisme, tot i criticar els errors dels estats comunistes tradicionals i incorporar components importants de més ideologies de l’esquerra, com ara la socialdemocràcia i l’anarquisme.
Avui, a la Rússia on es va originar la Revolució d’Octubre, el Partit Comunista és el segon partit més gran, després de la Rússia Unida de Vladímir Putin. Però té una representació política escassa: només 2 governadors dels 85 del país són comunistes i el partit té 42 diputats dels 450 de la Duma, la cambra baixa del parlament.
