21.02.2017 - 22:00
La història de la cultura és plena d’obres que van ser censurades. Però poques vegades sabem el nom dels censuradors, que s’amaguen darrere del poder o que són oblidats davant la importància que pren allò que volien prohibir. Baudelaire i Flaubert van ser jutjats per obscenitat per dues obres que avui saludem com a obres mestres de la història de la literatura, Les flors del mal i Madame Bovary. Però poques persones saben que l’instructor del judici va ser un fiscal, Ernest Pinard. Al nostre país, quantes pel·lícules i obres literàries no va censurar el franquisme i només fent recerca en els arxius podem posar nom als inquisidors, habitualment uns mediocres que feien servir el poder que se’ls atorgava per a impedir que la societat decidís què volia veure i què no.
Fa un temps vaig demanar que, a partir d’ara, poséssim nom als censuradors. Més que res perquè la història condemni la infàmia d’aquells que volien prohibir-nos l’accés a la cultura, que no torni a imposar-se el criteri de la intolerància. Proposava aleshores, per exemple, que recordéssim el nom de Marta Felip, alcaldessa convergent de Figueres, que va censurar un projecte artístic de Núria Güell i Levi Orta sobre la presència del franquisme en la nostra societat. L’alcaldessa censora (la mateixa que ha enfonsat el Museu de l’Empordà i ara vol posar diners públics en un museu de circ de caràcter privat i sectari) va adduir que el ‘sentit comú’ la portava a prohibir aquella acció. El seu sentit comú, tan precari, la va portar a prohibir una representació en contra del franquisme, però no la va empènyer a perseguir les mostres de franquisme real que encara pul·lulen per la nostra societat.
Fa uns dies hem assistit a un altre episodi de censura, però censura a la catalana. És a dir, aquella censura que es practica des del mateix despotisme que traspuen tots els censuradors, però que aquí s’intenta vendre com un bé superior, un dia des del sentit comú i un altre des de la defensa d’uns morts. Em refereixo, és clar, a la retirada d’una instal·lació artística creada per uns estudiants de la Facultat de Belles Arts al Fossar de les Moreres. La instal·lació, convé recordar-ho, no tenia una adscripció política partidista, sinó que volia representar la indefensió del col·lectiu de gent sense sostre. Però un grup de ciutadans va començar a fer gestos presumptament patriòtics, van parlar de la profanació d’un lloc sagrat, van posar en qüestió el valor del treball artístic i van acabar per on volien començar de debò: acusant l’ajuntament d’Ada Colau de no ser com ells voldrien que fos.
Quina pena! L’ajuntament, en un acte de covardia, va fer cas de les protestes i va retirar l’obra que els estudiants havien dissenyat. Però al meu entendre, en aquest cas, els censuradors són uns altres, són aquells que es van arrogar la representació de tota una ciutat sense tenir cap aval democràtic per a fer-ho. Són aquells que van impulsar una censura a la catalana. És a dir, impedir la llibertat d’uns artistes i, més encara, la dels ciutadans que volguessin veure la instal·lació. I fer-ho amb posats embravits i perdonavides. Dos exemples: Pilar Rahola, a qui la família Lara acaba de regalar un premi literari, va parlar del fàstic que li feia l’obra. Ella, que sempre recorda el sistema soviètic com a sinònim de falta de llibertat, quan li convé aplaudeix el sistema estalinista d’ocultar la cultura. Per una altra banda, Antonio Baños, en un absolut despropòsit, equiparava l’exposició del Born amb el treball dels alumnes de belles arts, que Baños qualificava de ‘tonterieta’, ben arrogant, com si el seu article –o aquest meu, és clar– no fossin molt pitjor que una poca-soltada.
És censura, però hi ha alguns catalans que la justifiquen amb les trames més grotesques. Aquí es van utilitzar dos arguments, tots dos intolerants i maniqueus, indissolublement lligats a un comportament autoritari. El primer era que el Fossar no pot ser profanat, que l’acció s’havia d’instal·lar en un altre lloc de la ciutat. Quin riure! Ningú no es va queixar quan Toni Albà va sortir d’allà disfressat de bufó. Perquè ell és dels seus. Però qui són ells per a dictaminar on es pot fer una intervenció artística i on no? Resulta que el Fossar de les Moreres és tan meu com d’ells, com dels turistes que hi vomiten, com dels estudiants que hi van posar aquells carretons de comprar; el Fossar és de tots. De jove ja hi anàvem a cridar per la independència, la nostra i la del País Basc, mentre els convergents jugaven a enfortir Espanya. I, suposant que convinguéssim que en un lloc on hi ha persones enterrades no s’hi pot fer res que vagi contra la seva memòria, que algú m’expliqui quina ofensa significava una instal·lació feta en favor de la justícia social.
I això ens porta al segon argument utilitzat pels defensors d’una pàtria que només és seva, que no la volen de ningú més. És allò de la ‘tonterieta’ que deia en Baños. Tothom es va atrevir a jutjar el treball d’uns estudiants, dels seus professors i, com que la ignorància és molt valenta, de l’art en sentit absolut. Quanta arrogància! Va emergir l’opinió d’aquells que vanaglorien l’art del passat, però que no entenen res del que significa l’art combatiu del present. Ho va dir millor que jo Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma d’Artistes de Catalunya: ‘És molt evident que els qui defensen la censura de la intervenció dels alumnes de Belles Arts (en al·lusió als sense-sostre), no tenen ni idea de què és treballar en projectes col·laboratius d’art contemporani amb els alumnes… Malauradament, el que aconsegueixen és allunyar la gent de l’aposta independentista.’
Cada vegada tenim més anècdotes de gent que reclama la llibertat d’un poble, però que ho fa aplicant el fervor, la ràbia, la intolerància. Aquell que és capaç de censurar o d’aplaudir la censura aplica les mateixes fórmules que recriminen a l’estat espanyol. En el meu país ideal es pot discutir de tot, però no s’hi exerciria mai la censura. Perquè aquell que prohibeix o fa prohibir una cosa s’assembla massa a la foscor de les dictadures. I si un vol prohibir exposicions, pregons o obres d’art que no ho justifiqui amb martingales: per més català que un sigui, si aplica o aplaudeix la censura, és un censor.
