Cèlia Cerezo: “A la redacció d’À Punt hem patit maltractaments verbals i males formes”

D’ençà de fa mesos, la redacció d’À Punt ha vist com empitjorava l’ambient laboral. La intenció de l’empresa d’amortitzar places ocupades per treballadors i el viratge ideològic imposat per la redacció ha posat els treballadors en una situació complicada. Algunes decisions de la direcció dels mitjans públics, com ara emetre una correguda de bous de fa trenta anys en compte d’informar de la manifestació en suport de les víctimes de la gota freda el 25 d’octubre, va fer vessar el got de la paciència.

El mateix vespre de la manifestació, Cèlia Cerezo, editora web del cap de setmana d’ençà del setembre de l’any passat, deia en un piulet a X que estava avergonyida de pertànyer a la redacció. Ràpidament, el missatge es va fer viral i es va posar en funcionament l’etiqueta #LaPlantilladÀPuntNoCalla. S’hi van afegir desenes de treballadors de la casa i també periodistes que en algun moment hi havien treballat.

Amb Cerezo, que va estudiar periodisme a l’Autònoma de Barcelona i abans de la feina que té ara va encadenar uns quants contractes precaris, parlem de tot això, i també de l’atmosfera de treball en aquest context de canvis.

—Per què vàreu fer aquell piulet?
—El vaig fer immediatament després d’acabar la manifestació. Va ser natural. Tota la vesprada havíem tingut molta crítica a les xarxes, a la gent li pareixia indigne allò dels bous. Em va semblar inofensiu, fer la piulada, perquè la meua era una opinió més entre tantes. Però vaig voler dir que jo era treballadora del departament d’informatius. Era el mínim que es podia fer amb aquesta situació tan greu, de tanta vergonya. No fas una programació amb un informatiu especial? No vaig pensar que hagués de callar pel fet de ser una treballadora. A més, encara no teníem el Consell d’Informatius. Cada setmana hi ha una polèmica.

—Vàreu informar els vostres caps de les crítiques que rebíeu a les xarxes?
—No vam dir res, perquè érem dues persones i estàvem centrats, exclusivament, en la manifestació. Ho comentàvem entre nosaltres, però en cap moment vam traslladar-ho als caps perquè no donàvem per a més. Ens centràrem a salvar un poc la vesprada.

—Pensàveu que el piulet tindria aquella repercussió?
—No, perquè tothom opinava el mateix. Potser va ser pel fet d’identificar-me com a treballadora. I vaig dir, ostres, sí que agafa ressò!

—Vàreu trobar diferència entre la reacció dels redactors més joves i els més veterans que venien, per exemple, de Canal 9?
—Hi ha hagut una comunió, i m’alegra molt la reacció. Crec que, si jo no ho haguera fet, ho hauria fet algú altre, perquè la cagada era grossa. Al final, els vells, els que han viscut l’etapa de Canal 9, en què això no era habitual, ja han perdut la por, perquè ja han passat per un comiat. Ja han viscut l’atur amb el mitjà tancat. Han vist que callar i tenir por no és la solució. Saben que, com deia Rosa Maria Álvarez, els governs van i vénen i les persones que treballem allí i la ciutadania continuem. I saben que això és el començament d’un canvi que no volem en una tele, una ràdio o unes webs públiques. Aquesta comunió que hem tingut és nova i inèdita.

—Quan va nàixer À Punt, es va crear una redacció única per a la televisió, la ràdio i la web i les xarxes, perquè el públic decidís per quina finestra informar-se. Alguns moviments recents sembla que s’allunyen d’això.
—Sí, perquè amb les últimes ordres de direcció les xarxes estan més indefinides. Es desvirtua la filosofia, perquè, segons les noves pautes, ara no podem eixir de l’escaleta de la televisió. És a dir, menystens els grafistes, que hi haja notícies que, per qüestió d’imatge, no poden eixir en la televisió, però sí en la web o en les xarxes. Supose que és una estratègia perquè hi ha poc personal i així, dient que no s’isquen de l’escaleta, es poden controlar totes les finestres. S’estalvien de fiscalitzar les escaletes de la web i les xarxes.

—Físicament, també us han tret de la redacció.
—Als redactors de xarxes els han traslladat a una habitació a banda de la redacció central. Has d’eixir de la redacció i fer tot el passadís fins al final de la primera planta. Els editors continuem en la taula de central de comandament, però treballar així és molt complicat i poc pràctic, perquè he de transcriure constantment el que vull als redactors. És esgotador, escriure si volem aquesta foto o aquella altra… I encara sort que estic en la taula central, perquè així puc saber coses que els redactors del carrer expliquen als caps de redacció, per exemple, i ho podem publicar també nosaltres. Si no, l’aïllament encara seria més gran.

—Les xarxes d’À Punt, especialment Instagram, havien arribat a uns nivells d’audiència extraordinaris.
—Això es perd. Com que hi ha manca de personal, manca fluïdesa i immediatesa i afecta la fidelització. La plantilla de digital també acusa la desmotivació. Vam nàixer en 2017-2018 i hem estat capdavanters. El nostre perfil de notícies era el segon en nombre de seguidors i en abast. Ser dels primers ens ho agraeixen eliminant recursos.

—El Consell d’Informatius va emetre divendres un comunicat molt dur. Com és la relació entre el cap d’informatius i la redacció?
—És diferent de com era abans. De sobte, han aparegut ordres i criteris que no estan per escrit. Hem patit males paraules, males formes. Maltractaments verbals amb adjectius qualificatius dolents. Això és completament innecessari. Si hi ha una errada o s’ha de canviar res, ho dius bé i ja està. A més, el clima també és de desconcert, perquè ja no sabem quin és el criteri. Un dia és un i l’endemà és un altre. A més, traslladen gent de digital a unes altres tasques i es perden eixes persones. Amb la nova RLT [relació de llocs de treball], que ara està parada, es perdran dues editores web, que són la meitat de les que hi ha.

—Hi ha hagut redactores que s’han acollit a la clàusula de consciència fruit de tot això que expliqueu i del canvi d’orientació.
—Crec que això no havia passat mai a RTVV. Potser peque de “jovecentrista”, però crec que els joves ens anem posant al capdavant, fem el primer pas quan veiem que es degrada el servei públic, que hem vist que des del principi hem pogut treballar amb criteris professionals. Quan Elena Tamarit va fer el primer pas, li va costar Déu i ajuda que l’empresa li acceptara que hi havia hagut un canvi en la línia editorial, i només li ho van acceptar pel tema dels bous, no per la línia informativa. El coratge d’Elena ha obert el camí a més persones. Me’n vaig d’ací perquè no hi estic conforme. O no em talle un pèl i faig una piulada perquè pense que tinc tota la raó del món, i que facen el que vulguen. Si volen fer represàlies, que les facen.

—No les temeu?
—No. Què em diran? Com és que has criticat la cobertura de la mani? No ho diran, perquè ells han fet aquesta mala cobertura. Saps què passa?

—Digueu.
—Que crec que aquesta fórmula de la privatització promoguda fa anys per Canal 9 i també per À Punt els ha jugat en contra. Aquesta manera de contractar en precari i puntualment. Perquè som tantes persones que hem treballat amb productora durant anys que estem acostumats a tenir un ERO constant. Tenim contractes de tres mesos, de sis. No tenim un horitzó laboral. Per tant, jo estic curada d’espant. No em fa por que em tiren al carrer ni que em facen mobbing intern, perquè ho tinc superat. Són tantes voltes que m’he quedat en l’atur després d’un programa de tres mesos…

—És trist, això que dieu.
—És trist, perdre la por per precarietat. No tinc càrregues familiars. He vist companys que han treballat amb una llibertat extrema i envejable a la premsa, i dies abans de la mani vaig coincidir amb ells i vaig pensar, tinc la sort d’haver caigut en informatius, que tens una estabilitat laboral que no es té en àmbits privats del periodisme. Crec que ara toca plantar-se i pensar en la gent que hi ha fora i no té les condicions tan fàcils com les tenim nosaltres. És cert que no tenim oposicions i estem en la interinitat, però, tot i això, som els que millor estem en el periodisme valencià quant a jornal, a dignitat laboral, quant a horaris… Aprofitem-ho.

—Penseu que sereu una d’eixes editores que faran fora?
—Sí. Som quatre. Una s’encarrega dels programes, una altra té el torn del matí. La de la vesprada no hi és, i jo sóc la del cap de setmana. Jo sóc la que té menys antiguitat. A priori, a mi m’amortitzen.

—Molts dels piulets de què parlàveu, del dia de la manifestació i dels bous, deien que, si s’amenaçava de tancar À Punt, que no els buscassen per solidaritzar-se amb els treballadors. Els assenyalaven com a culpables. Què els diríeu, a aquesta gent?
—Els diria que és totalment comprensible, perquè ells veuen les cares i senten les veus, i aquesta gent que veuen els està decebent. Però els demanaria que comprengueren que nosaltres som periodistes i que és esgotador ser tan valent de desafiar el teu cap. Els diria que assenyalen també la direcció, perquè ells són els responsables. Però també els diria que entenc la indignació, perquè jo he sigut sempre una d’eixes. I que farem tot el possible perquè no torne a passar. Nosaltres lluitarem i alçarem la veu, però hi ha coses que fa l’empresa, com ara tirar gent al carrer o recol·locar el personal, o posar gent més afí. Tots aquests moviments no depenen de nosaltres.

—Finalment, la relació de llocs de treball (RLT) que havia d’amortitzar places, entre les quals sis lingüistes, no s’ha aprovat.
—El treball dels sindicats va ser molt important. Van fer pedagogia amb els membres del consell d’administració i els van explicar el despropòsit d’eliminar places amb gent en actiu, i tot el que representava logísticament. Eliminar sis lingüistes, eliminar caporalies o redactors de xarxes. I sembla que els consellers van reaccionar i van decidir d’estudiar-ho més detingudament. Al final, una RLT és un ERO encobert, i Ordaz ens va dir que seria expansionista, que vol dir que augmentaria els recursos, però ara n’elimina. És un ERO encobert.

—Com veieu À Punt d’ací a uns mesos?
—De moment, va cap a un Canal 9 dos. Però crec que estem en pausa. No sabem com acabarà el tema polític. No sabem si hi haurà eleccions anticipades, o si continuaran governant el PP i Vox. I si hi ha eleccions, no sabem si hi haurà un canvi polític. Per tant, el futur d’À Punt dependrà d’eixa deriva en la línia editorial. I quant als treballadors, com a plantilla intentarem que no es repetesca. El 22 de desembre, hi ha una previsió de mobilització de totes les televisions autonòmiques per a reivindicar el servei públic, per a denunciar, per exemple, com s’estan degradant Canal Sur, o Telemadrid. O À Punt, amb titulars cridaners com els de les imatges del CECOPI, o que no es cobrira la manifestació. Per tant, estem en el camí de Canal 9, però a temps perquè no es repetesca.

—La informació és un material molt sensible. A un mitjà li costa molt arribar a l’excel·lència, a assolir la credibilitat, a tenir prestigi, però en cinc minuts tot això se’n pot anar per l’aigüera.
—Acabem de viure el clímax del prestigi amb la DANA, ara estem baixant sense frens. Tenim la competència de La 1 ací, al País Valencià, que tenen una estratègia molt bona d’arrossegament d’audiència, però també donen molt bona informació. Ens ho posa difícil a nosaltres. Però la nostra davallada d’audiència també s’explica perquè s’ha abandonat el servei públic, obrint informatius amb la grip aviària, en compte de fer-ho amb quin serà el futur de la Generalitat.

—Voleu afegir res que no us haja preguntat?
—Així com la gent s’ha sentit decebuda perquè torna a passar el mateix que amb Canal 9, com va dir Anna Peña, que va ser cap de digital, hem de fer que la ciutadania no deixe de protestar, que se sume al suport a uns mitjans públics que tenen més poder que no sembla. Arran de la DANA, hem vist què s’ha aconseguit amb la mobilització massiva de la gent, la feina de les associacions de víctimes denunciant i demanant responsabilitats. Crec que la gent també s’ha de mobilitzar, encara que sé que costa. Confie molt en el Consell d’Informatius. Que no es perda per nosaltres. Una companya va tornar un dia del carrer i ens va dir que la gent se li queixava. Si ells sabessen les coses que hem frenat i no s’han publicat, o que les hem contrastades perquè volien que només posàrem una versió. Ens diuen, per què no feu això o allò? I els mestres, per què no s’han plantat a Rovira i no han fet la consulta? No tota la culpa la tenim els treballadors. S’ha d’assenyalar qui mana, qui és el responsable.