Celebració de la imPPotència

Ja fa no sé quantíssims anys que visc al sud. Molts. Posem-n’hi més de vint i, entre una cosa i l’altra, ja quedarà clar que puc acollir amb naturalitat aquella frase que diu que ja tenim una edat. Així en plural per cercar-hi complicitats i fer-ho, ai, més passador.

Però no és dels anys, que vull escriure, avui, sinó del sud. Del País Valencià. D’una de les coses que hi he après. N’hi ha més, és clar, la vida ho porta i aquesta terra lluminosa i sacsejada i desperta, fins i tot quan sembla que no s’hi fixa, resulta que instiga i ensenya. A valorar el deseiximent, per exemple. I l’esforç: per a mantenir-se i persistir també quan han dictat que ja no val la pena. A no llençar la tovallola. I a entendre, també, i aquesta és la que voldria avui compartir, que, més enllà de l’embolcall i la circumstància, cal no perdre mai de vista el corrent de fons.

Si m’hagués cregut la sensació primera, aquell cop d’ull en arribar-hi, la superfície, la impressió que ens feia aquesta part del país fa uns quants anys, si l’haguéssim presa com a definició inamovible, ara no hi hauria manera humana d’entendre res.

Això que passa.

Aquesta impotència pepera, per exemple; aquesta imppotència que es va fer verb l’altre dia, en una convenció que perpetraven a València, quan el capitost que ara tenen i que no sembla que se’ls acabi d’enlairar (ni acabi ni comenci ni res: el personatge es presenta fet a mida de la imatge refranyera que ho retrata en un cru ‘no alça un gat pel rabo‘), va deixar anar, literalment però en castellà: ‘Escolti, és que… el valencià és català, van dir l’altre dia aquests que tant defensen el valencianisme, fins i tot l’Acadèmia, no? De la llengua. Bé, no és veritat. És que no és veritat’.

I es va quedar tan ample, ell. Amb aquella fluïdesa expressiva, aquella primmirada construcció morfosintàctica, aquella autoritat que li confereixen els amplis coneixements lingüístics dels màsters de la Juan Carlos I (bon nom li van triar a la cosa, per cert) en els quals, i sense haver d’anar a classe, l’home és tan i tan expert.

La qüestió, però, ja no és tant la dissimulància o la barroeria amb la qual expressin les seves baixes pulsions, sinó l’efecte, o el no-efecte que provoquen. Al capdavall, l’exabrupte que Pablo Casado va deixar anar diumenge passat no és sinó una mostra del fet que, tal com retratava un tuitaire en sintètica anàlisi, ‘ja no saben d’on rascar’.

Perquè és això, precisament, que la dreta espanyolista, que es creia dominanta i hegemònica, ara es mostra, a la pràctica, desesperada. I, en la seva desespperació, recorre a la cançoneta malaltissa que en un altre temps (no fa pas tant de temps però en un altre temps) li havia donat rèdits electorals: l’atac contra la llengua del país. No pas la seva, que entenen com a establerta o ‘normal’ (banal, com el nacionalisme d’agressivitats que practiquen), sinó la del país. La que neguen i ridiculitzen i violenten i, ara que la circumstància no els permet de prohibir, proven de minimitzar i d’esquarterar.

Immersos en la seva crisi de vots, i en la seva petita crisi successòria també (tant Casado com Bonig, que diumenge li feia d’amfitriona amb somriure forçat, senten els tambors interns de guerra molt a prop), fan les coses que saben fer: agitar l’aigua, llançar-hi tinta com si fossin calamars (i sense l’elegància cromàtica i natatòria del mol·lusc cefalòpode, val a dir) i esperar de pescar-hi alguna cosa. Sense adonar-se que cada vegada els beneficis electorals que en treuen són menors.

I, més enllà dels seus càlculs i de les seves baixes intencions, el fet és aquest: que, com més va, menys rèdits en treuen; que el corrent de fons s’imposa als intents d’estrafer-lo; que van crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la indissimulada intenció de trencar la unitat de la llengua, i que ara la mateixa AVL, com no podria ser de cap altra manera, la constata.

D’aquí, ara, l’estrafolari atac de Casado contra l’ens que ni tan sols no sap anomenar.

‘…’l’Acadèmia, no? De la Llengua’.

El protocol de col·laboració signat aquest mateix juliol entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears per tal d’establir un model normatiu de català que sigui unitari i, alhora, respectuós amb la variació geogràfica és, en aquest sentit, una fita important. Importantíssima. I una mostra del corrent de fons que dèiem.

Per tal d’evitar-ho, en comptes d’una acadèmia s’haguessin hagut d’inventar alguna paradeta dels terraplanistes lingüístics. Però aleshores no hauria tingut cap credibilitat. No podien fer-ho d’una altra manera i, així, van quedar atrapats en la bella contradicció que la realitat material, al final, imposa.

I això és el que compta: la realitat i els rebrots que propicia.

Celebrem-ho.