23.05.2017 - 05:01
D’un encàrrec inicial de només cinquanta poemes d’ocells (Veus d’ocells, Lynx Edicions, 2000), les creacions de Celdoni Fonoll han crescut com els bolets fins a arribar a ser-ne sis-centes arreplegades en dotze llibres. Són versos que parlen de la natura, de l’amor i de la vida que s’han convertit en part indeslligable del seu dia a dia fins al punt de sentir-se, en ocasions, excessivament «afonollit». Recentment ha decidit musicar-ne disset en forma de Cançons de natura (Picap, 2016), un disc delicat, senzill i ple de saviesa, com el mateix Celdoni. En aquesta entrevista ens parla, amb l’entusiasme i la passió naturals del seu fer, de les raons que han motivat el disc i dels estímuls que han propiciat la seua trajectòria.
Defineix el disc com una cura terapèutica que va decidir seguir per plantar cara a la malura de salut que ha patit. Com explica aquesta cura i quins han estat els efectes?
Les malures fan el seu curs, però si hi plantes cara amb optimisme les pots espantar una mica i, sobretot, t’animes a tu mateix. Però quan la malaltia és greu, cal confiar en la medicina científica.
Al disc trobem cantats els pilars dels seus poemes: la natura, l’amor i la vida. Com definiria vostè aquesta barreja?
De l’amor, de la mort, de la vida… és del que solen parlar més els poetes. Jo, que més aviat sóc versaire, també ho faig així i m’he centrat, des que hem encetat el segle, sobretot en els versos de natura. Ho faig així, em surt així, escric sobre el que em motiva, em deixo portar per impulsos i dèries, per la rauxa amb un bon tros de seny.
A aquests tres pilars, cal afegir també una quarta pota: la llengua. Quin valor té per a vostè? Ha escrit sempre en català?
Sempre he escrit, naturalment, en català i em sembla que puc dir que sóc un llaminer dels mots, de la bona llengua. La llengua és primordial, és la nostra essència, sense el català no hi ha nació, no hi ha Països Catalans. Vaig sentir a dir a Pere Calders la frase «sóc partidari d’una llengua viva però sana», i la poso sempre en pràctica. Pateixo quan sento com fan malbé la llengua determinats «professionals» dels mitjans de comunicació catalans.
Vostè que l’ha descrita tant… Realment la bellesa de la natura es pot descriure amb paraules?
Amb paraules, amb música, amb pintura… I sovint no cal descriure-la, simplement gaudir-ne tot contemplant-la. Ara que ha sortit el verb gaudir, penso en unes paraules d’Antoni Gaudí, l’arquitecte més genial i el català més universal: «Amb els testos de flors, voltat de vinyes i oliveres, animat amb el cloquejar de l’aviram, el piular dels ocells i el zumzeig dels insectes, i amb les muntanyes de Prades al fons, vaig copsar les més pures i plaents imatges de la Natura, aquesta Natura que sempre és la meva mestra.»
És conscient que està fent divulgació científica a través de la poesia? És intencionat?
Jo faig versos, no sóc científic i tinc, naturalment, un gran respecte pels científics, però les referències «científiques» que hi ha en el vers procuro que «vagin a missa», tal com se sol dir popularment. Si em permets que torni a citar, citaré l’enyorat Joaquim Maluquer i Sostres, que va dir al pròleg del meu llibre Aucells [Lynx Edicions, 2006] que «els fonaments escrits en els quals se sustenta la producció d’en Celdoni no s’esgota pas amb les bones lletres: totes les afirmacions rimades que trobarem llegint els Aucells tenen un sòlid suport en les obres d’ornitologia. Així, no ha pas de sorprendre que els poemes d’aquest recull reflecteixin una notable exigència d’exactitud científica, però –subratllem-ho– molt i molt allunyada de qualsevol pedagogia versificada». Immodèstia a part, cal dir que, més enllà dels versos, als meus dotze llibres de poesia naturalística hi ha un annex amb informació científica i de cultura popular i literatura de cada espècie versificada. Aquí, per tant, sí que hi ha una mica de divulgació científica.
Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.
Verònica Roselló. Periodista, Barcelona.
