23.01.2019 - 21:55
|
Actualització: 24.01.2019 - 07:53
Ahir la vice-presidenta Mónica Oltra era a Ifema, la Fira de Madrid, on acudia a la inauguració de Fitur, en representació del govern valencià. Anava acompanyada de Xavier Aguilar, el seu coordinador de comunicació. Justament quan hi anaven a entrar, va arribar el rei d’Espanya i els varen fer esperar rere una línia de seguretat. En aquell moment, tots dos van començar una conversa privada. Conversa que va ser tallada abruptament per un membre de la seguretat privada de l’acte, que els va increpar: ‘¡Dejen de hablar valenciano!’
A alguns els semblarà una anècdota, menor i tot, però no ho és de cap manera. En primer lloc, perquè aquella era una conversa privada i què n’ha de fer cap guàrdia, d’això? En segon lloc, perquè cal demanar-se com és possible que un simple guàrdia privat de seguretat s’atrevesca a parlar així a la vice-presidenta del govern –una persona, a més, molt coneguda a Madrid per les seues aparicions televisives, difícil que no sabés qui era. Però, sobretot, no és cap anècdota perquè és una prova més de la intransigència quotidiana que els catalanoparlants hem de suportar. Cada dia.
Ahir mateix, no cal anar més lluny, a l’assemblea de taxistes de Barcelona que havien de discutir sobre la vaga, tots els qui varen fer ús del català varen ser increpats per una part, intolerant i supremacista, dels seus companys. Mentrestant a Mallorca el candidat a la batllia de Palma pel PP amenaçava dient que si arribava a ser batlle eliminaria el català dels premis que porten el nom de la ciutat. I a Estrasburg la diputada Marina Albiol, d’Esquerra Unida del País Valencià, demanava com era possible que no hi hagués la reciprocitat de les emissions de televisió i ràdio públiques en català; i Toni Mollà ens recordava que dilluns passat va fer cinc anys que s’havien prohibit –i aquesta és la paraula exacta– les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Prohibides, sí.
De fets com aquests, ho sabem tots i ho patim tots, en passen cada dia de l’any. Un degoteig constant que acompanya uns indicadors que posen en qüestió el cofoisme oficial sobre la situació lingüística, la manca d’autocrítica sobre tot això que passa. Perquè les dades sobre el descens de l’ús social del català, a tot arreu, són alarmants, per més que no es vulga fer cap gran debat a partir d’això. I ho són encara més les alertes sobre la degradació de la llengua que parlem, com les que l’altre dia, amb la seua habitual i brillant capacitat, explicava Marta Rojals.
Marta Rojals: El català de GPS, passa’l
Permeteu-me que, ja que hi som posats, esmente un altre dels opinants de VilaWeb per tal d’obrir encara més el focus.
Dilluns Joan Ramon Resina explicava a la seua columna una anècdota del viatge del president Torra als Estats Units que feia alçar la cella. Durant un dinar amb el director del Martin Luther King Jr. Institute, quan el president Torra va voler parlar de la proposta lingüística que té per al futur i Resina mateix hi va intervenir, un membre de la comitiva que acompanyava el president el va arribar a interrompre, dient que d’allò no se n’havia de parlar… Jo no puc superar el text de Resina, de manera que us recomane molt que el llegiu.
Joan Ramon Resina: Els zeladors del discurs
I ho recomane sobretot perquè ell explica a la perfecció allò que defineix com ‘la nosa i l’angoixa’ que a una part de la classe política catalana, independentista, li causa el debat lingüístic. Nosa i angoixa que, això ja ho afegesc jo, em fa l’efecte que té per conseqüència això que veiem constantment i hem de suportar cada dia: que mentre discutim sobre el demà perfecte que volem fabricar, avui ens trobem cedint i cedint i cedint. Una vegada i una altra i una altra més, si cal.
