Cecília Borràs: ‘En qualsevol suïcidi, sempre hi ha un avís’

[Aquesta entrevista, publicada originalment al novembre de 2016, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

Segons dades de l’OMS, cada quaranta segons, una persona es lleva la vida al món. Les morts per suïcidi ja superen les causades per homicidis o guerres. Es preveu que el 2020 les víctimes podrien ser un milió i mig. Per això, l’OMS i les Nacions Unides insten a desenvolupar polítiques de prevenció.

A Catalunya l’any 2014 van morir 526 persones per suïcidi. És la primera causa de mortalitat natural entre els joves. Entre la gent jove, hi ha el doble de morts per suïcidi que per accident de trànsit. Malgrat que els suïcidis de joves entre 18 i 25 anys només són el 10% del total.

Cecília Borràs va perdre el seu fill Miquel quan aquest es va llançar a les vies de metro després d’una discussió amb la seva parella. Des de llavors aquesta psicòloga s’ha dedicat a cercar respostes. El 2012 va crear Després del Suïcidi Associació de Supervivents. Assegura que no hi ha cap dolor pitjor que la pèrdua d’un fill a causa d’un suïcidi, però l’associació treballa perquè la societat prengui cada dia més consciència sobre aquest fet. Perquè se’n faci prevenció, ja que és l’única manera de salvar vides. Però, sobretot, perquè la societat deixi de girar-se d’esquena a totes les famílies afectades per un fet tan traumàtic.

—Com va néixer la idea de Després del Suïcidi Associació de Supervivents?
—Arran de buscar respostes. Quan es va morir el meu fill, el meu marit i jo vam anar a veure la doctora Tejedor, de l’Hospital de Sant Pau, que feia més de trenta anys que treballava en això. Ella va ser la primera que ens va dir que era una llàstima, però que nosaltres no trobaríem l’ajuda que buscàvem perquè no hi havia cap associació.

—I les heu trobades, les respostes que cercàveu?
—No hi ha respostes. En les primeres fases el teu cap només busca respostes, però ara ja sabem que no les tindrem mai. No sé per què ho va fer. Hem de conviure amb preguntes que no tenen respostes.

—El suïcidi continua essent un tema tabú?
—Si, des dels mitjans de comunicació es comença a trencar, però a la societat encara li falta molt. No se’n parla gaire. És una mort molt difícil de comprendre i això fa que sigui tabú.

—Continua havent-hi massa prejudicis?
—És una mort que es viu dins d’una certa marginalitat. Suposo que en tenim una imatge col·lectiva, cultural, errònia. Pensem que la mort per suïcidi té una tipologia de bogeria, d’una situació molt extrema de la vida. Des de l’associació ens hem adonat que és tot al contrari. És molt més normal que no es pensa la societat. No són situacions extremes. Són persones que poden tenir un estat d’ànim baix, que de vegades ni han estat diagnosticades ni tractades. Sempre s’ha dit que el suïcidi és una solució eterna per un problema temporal. Aquella crisi que viu té una solució. Algunes altres persones han travessat la mateixa situació i se n’ha pogut sortir. Però aquella persona, en aquell moment, no veu cap més sortida. No volen morir, simplement voldrien canviar de vida, però no saben com fer-ho. Això és molt complex d’entendre.

—Es pot prevenir?
—Sí, com un càncer o un atac de cor. Però continuarem morint, perquè sempre hi haurà elements que són imprevisibles. A tothom ens agradaria la prevenció total, però no és possible. Hi ha un percentatge que no podem controlar.

—Com podem prevenir?
—La primera cosa que hem de fer és apoderar a la persona. Li hem de dir que el podem entendre, que sabem què sent. No se li ha de negar mai el patiment que sent. Moltes vegades la reacció que tenim quan una persona ens diu que s’estima més morir-se és dir-li que no ho pensi. Sempre li recordem les coses positives que té. Volem evitar allò que sent i intentem fer-li veure que la vida li va bé. Però ell no ho veu ni ho veurà. Hem de ser empàtics amb allò que sent en aquell moment. Hem d’aconseguir que ens expliqui per què ho viu d’aquella manera. Li hem de fer veure que entenem que travessa un mal moment i que volem parlar-ne i estar el seu costat. Hem de canviar d’actitud. No li hem de dir que té una família fantàstica, sinó mirar d’entendre què el fa sentir d’aquella manera. Si ho fem, aconseguirem obrir una porta. En canvi, si li diem no diguis ximpleries, aquesta persona no ens tornarà a expressar més la seva intenció. Ho callarà.

—S’ha de vigilar perquè si no deixarà de donar avisos?
—Correcte. Ens avisa que pateix. I moltes vegades, en aquell moment l’interlocutor no està alerta dels senyals que li transmet aquest amic o conegut.

—Sempre hi ha un avís?
—Sempre. Però moltes vegades no el sabem veure. Pot ser molt subtil. Moltes vegades no te n’adones abans i no hi dónes importància. Però si malauradament passa, de cop entens allò que et va dir: era un avís.

—Suposo que aquest és el punt més dolorós. Em va fer un avís i no ho vaig saber veure…
—Això és molt difícil de tractar. Perquè et comences a fer moltes preguntes: per què no vaig contestar al telèfon?, i si li hagués trucat? Tot aquest procés és terrible. Augmenta molt el sentiment de culpabilitat, perquè pensem que nosaltres hauríem pogut fer alguna cosa per evitar-ho. És un dels sentiments més durs i complexos de treballar en un procés de dol. A més tot això va acompanyat del tabú i l’estigma, que encara ho complica molt més.

—Que podem fer els qui estem al vostre costat per ajudar en aquest procés?
—Ens hem trobat que moltes vegades la gent no se’ns acosta perquè no sap que dir-nos. No cal que ens diguin res. Només el fet d’acostar-te i fer-nos una abraçada ens dóna moltíssim. El silenci també és comunicació. Cal que el nom de la persona que ha mort no passi a ser un tabú. Ens va molt bé parlar d’aquella persona, explicar-ne anècdotes. Ens reconforta. D’aquesta manera evitem d’estigmatitzar la vida d’aquella persona i de fer-ne un tabú.

—El tabú sobre el suïcidi acaba afectant fins i tot la persona que ha mort?
—Hi ha una frase d’una noia jove, que la seva mare va morir per suïcidi, que és molt maca: ‘Quan em van dir que la meva mare s’havia suïcidat vaig sentir un pes enorme al cor, perquè si hagués estat un accident seria diferent.’ Hi ha un pes afegit en la manera de morir. Perquè a partir d’aquell moment el record d’aquella persona és dominat per la manera com va morir. Pesa molt. Als supervivents ja ens pesa prou això, perquè la gent del voltant ens ho recordi. Cal no jutjar la persona morta.

—L’altra pregunta que es repeteix és per què…
—Som en una societat que sempre busca el perquè de les coses i cada vegada tenim més informació a l’abast per mirar d’entendre com funcionen. Al·lucino quan veig els avanços que s’aconsegueixen amb el càncer. Cada dia disposem de més informació per entendre aquesta malaltia. Ara ja sabem per què passen les coses en algunes malalties i com podem enfrontar-les. Malauradament en el cas del suïcidi no tenim una analítica que ens digui: quan tinguis aquest indicador tan elevat tens risc de suïcidi. No tenim cap marcador directe ni objectiu que ens pugui ajudar a entendre què passa. Pot ser de les úniques situacions en la vida d’una persona en què no tindrem mai un perquè clar. Això és el que més ens descol·loca. Volem saber per què ho fa fet, però no sabrem mai la causa directa. És important que la societat entengui que perquè una persona arribi a aquest punt i intervenen moltíssims factors. Perquè el que ha viscut aquesta persona i li ha fet prendre aquesta decisió, milers de persones ho viuen i no han decidit de suïcidar-se; la cosa més probable és que ni els hagi passat pel cap.

—Per tant podem dir que no hi ha cap perquè?
—En el 99% dels casos que he vist a l’associació, són persones que tenien fills, que eren estimats, que tenien recursos i les necessitats cobertes. Els que ens quedem, moltes vegades tenim la sensació que no podíem fer més per ell o per ella, o no ens adonàvem que estaven tan malament. Quan tu intentes buscar el perquè no el trobes. Quantes vegades t’has discutit amb la teva parella? Segur que moltes. Doncs és una de les causes precipitants d’una crisi vital, per exemple, en el món de l’adolescència.

—Creieu que les institucions podrien fer campanyes per a sensibilitzar sobre el suïcidi?
—Si, però perquè una campanya sigui efectiva cal que qui ha de rebre el missatge sigui receptiu. Crec que encara no és el moment. Cal una maduresa social perquè es pugui arribar a entendre aquesta campanya. Crec que ara no estem preparats, ara calen campanyes de proximitat, de parlar cara a cara, amb persones amb risc. Cal una pedagogia molt més pròxima per crear una certa base.

—Per què no està preparada?
—Es va preparant, però encara falta. S’ha de tenir en compte que fins el 2012 no es va fundar la primera associació de persones que hem viscut una mort per suïcidi. Imagineu-vos. No hi havia ningú, no hi havia res. Tot i que aquest és un dels dols més durs i tràgics. Per cada mort per suïcidi que es viu hi ha sis persones directament afectades. A Catalunya parlem de tres mil persones cada any que la seva vida estarà profundament i dramàticament afectada pel que acaben de viure. Fins ara, aquesta realitat i situació era silenciada, no en parlava ningú.

—Molt sovint s’ha dit que el fet de parlar-ne podria tenir un efecte contagi.
—El primer que hem de dir és que si no en parlem no podem fer prevenció. I fer prevenció en el cas del suïcidi vol dir salvar vides. No hi ha contagi. Parlant-ne podem fer molt de bé. Si mostrem casos de persones que han viscut les mateixes situacions i que se n’han sortit. La depressió és al darrere del 60% dels suïcidis. Si podem donar el testimoni de gent que n’ha tingut, podem apoderar la gent i donar un missatge d’esperança. És una malaltia que es pot diagnosticar i que té un tractament.

—Es pot arribar a superar una mort per suïcidi?
—No m’agrada la paraula ‘superar’. La mort per suïcidi no se supera en el sentit que és com una cicatriu que sempre tindràs al cor. Has d’aprendre a conviure amb allò que has viscut. Pots refer la vida i fer una recol·locació emocional de la persona que ha mort, amb molt d’esforç personal. Però sempre hi ha aquella punxada que t’ho recorda. Simplement, aprens a conviure-hi.