Ce trencada: regles i consells per a no equivocar-se

Avui, dia 3 (terç) de març, se celebra per primera vegada el Dia de la Ce Trencada, impulsat per Rodamots. És una bona avinentesa per a explicar-ne la història, per a repassar les regles ortogràfiques que hi tenen relació i fins i tot per a jugar-hi. La història ens l’explica el professor de la Universitat de les Illes Balears Gabriel Bibiloni en aquest article que publiquem avui mateix. Les regles les repassarem tot seguit en aquest “Ras i curt”. I si hi voleu jugar, podeu entrar en un “Posa’t a prova” que us hem preparat. A més, també podeu passar una bona estona mirant de trobar el nombre més gran de paraules amb Ç que s’amaguen en el rusc del Paraulògic o provar de desxifrar les pistes que Pau Vidal proposa per resoldre un Minimots, també carregat de mots cetrencats.

Al·leluia: una regla sense cap excepció!

La regla ortogràfica sobre la ce trencada és molt simple: s’escriu sempre davant A, O, U i no s’escriu mai davant E, I. És una norma sense excepcions, a diferència, per exemple, de la norma de la G i la J (la J s’escriu de vegades davant E, I); o de la B i la V (podem trobar algun cas de V després de M), etc.

Aquesta regla s’ha de tenir en compte especialment en tres casos:

• Quan flexionem una paraula en gènere o en nombre. Escrivim capaç i capaços (davant A i O), però hem d’escriure capaces (davant E).
• Quan conjuguem un verb. Observeu, per exemple, com alternen la Ç i la C segons la vocal que les segueix: llanço, llances, llança, llancem, llanceu, llancen.
• Quan formem derivats. Tot i que escrivim atroç, amb Ç, hem d’escriure atrocitat, amb C.

En totes les posicions

La Ç pot aparèixer en qualsevol posició. Ja hem vist els exemples de capaç i atroç, a final de mot; el de capaços, entre vocals; i els de llanço i llança, entre consonant i vocal.

També la podem trobar, molt excepcionalment, entre una vocal i una consonant: en concret, en vint-i-quatre adverbis acabats en -ment formats sobre adjectius com ara feliç (feliçment), fugaç (fugaçment), etc.

I encara pot arribar a aparèixer a començament de mot, però tan sols en dos casos: ço (sinònim d’açò, és a dir, ‘aquesta cosa’) i ça (sinònim d’ací).

Anem alerta! 

Per raons diverses, hi ha alguns mots que dubtem si els hem d’escriure amb ce trencada o no. Tot seguit, en presentem dues llistes. La primera és de mots comuns i la segona, de noms propis:

—arboç (arbre)
—atroç
—avenç. Com explica Gabriel Bibiloni en aquest article que publiquem avui, originàriament el títol de la revista l’Avenç s’escrivia “L’Avens”. També existeix avens, del verb avenir.
—ça (‘ací), diferent de sa (‘que té bona salut’, o bé possessiu, o bé article salat)
—cabeça (‘bulb’, per exemple, cabeça d’alls).
—calabós
—capatàs
—calç (‘òxid de calci’), diferent de cals (contracció de ca i els, per exemple: cals pares)
—capça (‘massa que formen les fulles d’algunes plantes com el bròquil’), diferent de capsa (‘receptacle’)
—cassola
—ço (‘aquesta cosa’), diferent de so (‘sensació que rebem pel sentit de l’oïda’)
—dansa
—dolç (‘que té un gust com el de la mel’), diferent de dols (‘plural de dol’ o bé 2a persona del verb doldre)
—esbós
—esmerçar
—estruç
—faç (‘cara’), diferent de fas (del verb fer)
—faiçó (‘forma d’un objecte’), diferent de faisó (‘manera’)
—falç (‘eina per a segar’), diferent de fals (‘que no és veritat’)
—francmaçó
—garsa
—jaç (‘cosa disposada per a jeure-hi’), diferent de jazz (‘tipus de música’), i de jas! (expressió que s’usa per indicar o demanar a algú que prengui allò que li oferim)
—maça (‘eina per a picar’), diferent de massa (‘pasta feta amb una matèria en pols i un líquid’ o ‘quantitat de matèria que té un cos’, o bé ‘que n’hi ha més que el que cal’)
—mançanilla (‘vi blanc’)
—peça (‘cadascuna de les parts d’un objecte’), diferent de pesa (del verb pesar)
—pedaç
—pinça (‘estri per a estendre la roba’ o ‘part final de la pota d’un crustaci’), diferent de pinsà (‘ocell’)
—sedàs
—tassa
—tros
—unça
—variça
—venç (de vèncer), diferent de vens (de vendre) i de véns (de venir)

També hi ha dubtes en uns quants antropònims i topònims:

—Açores
—l’Arboç
—Caçà de la Selva (forma etimològica i recomanada pel IEC), tot i que la forma oficial és Cassà de la Selva
—Flaçà
—Llançà
—Lliçà d’Amunt i Lliçà de Vall
—Llorenç
—Lluçà
—Lluçanès
—Maçana, Maçanes, Maçanet: noms etimològics de diversos topònims. En algun cas, el nom oficial s’escriu amb dues esses: la Massana (Andorra) i Massanes (Selva); això fa que hi hagi una estació de tren amb un nom tan curiós com Maçanet-Massanes
—Marçà
—Mequinensa
—Mercè
—Moçambic
—Niça
—Puçol
—Santa Eulàlia de Ronçana
—Veneçuela
—Vicenç

Les confusions en aquests noms propis tenen causes diverses. En els topònims i antropònims catalans, ens pot desorientar que hi hagi cognoms “mal escrits” (Arbós, Llussà, Llorens, Vicens), o bé el fet que el nom oficial d’un municipi no segueixi la forma etimològica (Caçà-Cassà, Maçana-Massana, Maçanes-Massanes). En els topònims estrangers, hi influeix la grafia castellana (Açores, Moçambic, Veneçuela). Hi ha també casos incomprensibles com Mercè, que força gent escriu Merçè.