Cinc anys després de l’1-O, què se n’ha fet, dels CDR?

Ara tothom els coneix com a Comitès de Defensa de la República, però el 2017 els CDR van néixer com a Comitès de Defensa del Referèndum, una de les eines clau per a l’organització popular que el va fer possible. Cinc anys després d’aquell Primer d’Octubre i dels mesos posteriors de protestes, què se n’ha fet, dels CDR? Quanta gent continua formant-los i quina mena d’accions fan? Es van crear gairebé tants CDR com municipis hi ha a Catalunya, i per això la seva evolució tampoc no ha estat uniforme ni es pot donar una resposta idèntica en tots els casos. Hi ha, això sí, uns quants trets comuns, com ara l’esgotament que ha causat la situació política d’aquests darrers anys o els canvis que s’han fet a conseqüència de la repressió. De fet, molts CDR han acabat centrant-se molt en accions antirepressives, tot i que també convoquen manifestacions, xerrades i actes relacionats amb la reivindicació de la independència en general. Són lluny, això sí, accions com ara els talls de carreteres, més habituals el 2017 i el 2018.

Nuclis petits, però alguns encara organitzats

La majoria de CDR ha perdut bona part dels seus militants, però encara hi ha nuclis d’aproximadament una desena de persones que en alguns casos es reuneixen setmanalment, en uns altres, esporàdicament. Un altre tret comú és que la connexió entre aquestes persones, la xarxa creada el 2017, no ha desaparegut, encara que a vegades es mantingui solament per mitjà de missatges.

“Estem en hores baixes”, explica l’Artur, del CDR de Terrassa. “Tenim menys poder de convocatòria, però continuem actius. Treballem conjuntament amb uns altres CDR, l’ANC, Òmnium, el Consell per la República, i fins i tot amb alguns partits quan escau.” A Terrassa abans hi havia CDR a diferents barris, però la pèrdua d’assistents a les assemblees ha obligat a unificar-los tots en un de sol, en què participen habitualment unes dotze persones o quinze, que es reuneixen setmanalment.

En el cas d’Esplugues de Llobregat, el grup és de sis persones, i es reuneix per a esdeveniments aïllats, com ara l’Onze de Setembre, l’aniversari del Primer d’Octubre… “Podem fer molt poques accions perquè necessitaríem més gent per a fer-ne més. A tot el Baix Llobregat tan sols han quedat alguns reductes dels CDR”, explica una integrant del CDR d’aquest municipi, que prefereix no fer pública la seva identitat.

“Al principi hi havia tanta gent que fins i tot dividíem el treball en grups, però un any i mig després del 2017 la cosa va començar a baixar, i abans de la pandèmia ja érem ben pocs”, explica la Txell, del CDR de Cerdanyola del Vallès. “Ara continuem participant en les assemblees territorials, que tenen un grau d’activitat testimonial, i cada vegada hi ha menys accions locals. La gent s’ha anat desmotivant fins que hem quedat en actiu uns set o vuit.”

La Magda, del CDR Noguerola-Diputació, a Lleida, explica que aquest CDR sí que continua força actiu. “L’assemblea fa temps que no es reuneix, però hi ha un nucli d’unes vuit persones que mantenim connexió i ens reunim setmanalment. Quan convé aixequem les pancartes i fem el que sigui.”

A Barcelona, alguns CDR que havien estat grans i molt actius, com ara el de Nou Barris, ja no es reuneixen. “No es reuneix, però no s’ha perdut, continuem connectats”, explica Francisco Garrobo, que en va formar part. Malgrat la desmobilització, destaca tot allò que el CDR va aportar al barri i continua viu: “Els CDR van ser el 15-M de l’independentisme, un dinamitzador més del moviment associatiu del barri. Gent que no havia militat mai va començar a militar gràcies als CDR, i després va passar a militar a partits, entitats, associacions de veïns…” A Nou Barris, alguns membres del CDR després es van organitzar al Consell per la República, al casal popular, a Solidaritat Perifèrica o a la xarxa de suport mutu durant la pandèmia. I el CDR també va ajudar a aturar desnonaments amb el Sindicat d’Habitatge. “Ha servit per a fer xarxa i després tothom ha anat on ha cregut. Ha reforçat Òmnium, l’ANC, el Consell…”

Segons que explica Andreu Carapuig, que va formar part del CDR d’Alcanar, a les Terres de l’Ebre hi havia nou CDR potents, que organitzaven talls de carretera, entre més accions. Però, a poc a poc, la flama es va anar apagant, fins al punt que, després de la pandèmia, ja no se n’ha tornat a activar cap. “La primera assemblea a Alcanar va aplegar cent persones, però abans de la pandèmia ja tan sols en quedàvem deu.” Però, així com a Nou Barris, l’experiència va servir per a crear una xarxa que va dur molta gent cap a unes altres militàncies, com ara la CUP, Unió de Pagesos, la PAH i el casal popular de Tortosa.

Actes contra la repressió

Els CDR ja es mobilitzaven contra la repressió durant el 2017 i principi del 2018, especialment contra la repressió patida pels dirigents independentistes. Ara, amb el pas del temps, el focus policíac i judicial es va posar en aquestes organitzacions d’una manera més evident. Primer, amb l’operació contra Adrià Carrasco i Tamara Carrasco, i després amb la ràtzia del 23 de setembre de 2019, que continua viva a l’Audiència espanyola. Inevitablement, aquests fets han afectat els CDR: no es van desmobilitzar de manera immediata, però sí que va causar certa por entre alguns militants i va obligar a destinar-hi molta energia.

“El cas de l’Adri ens va menjar moltes forces i va fer que el CDR s’aboqués moltíssim en la seva situació. Això va fer que potser deixéssim de fer unes altres coses. Molts de nosaltres vam patir un any de vigilància: cotxes que ens seguien, persones que sospitosament se t’acostaven en un bar per escoltar-te…”, recorda la integrant del CDR d’Esplugues, municipi d’Adrià Carrasco. “S’han de fer coses contra la repressió, però si deixem la lluita per la independència, hem perdut. Ells han guanyat perquè han aconseguit que la lluita s’aturi.”

Al CDR de Cerdanyola li va passar una cosa semblant amb la detenció d’Eduard Garzón el 23-S. “Quan va passar, tot va trontollar molt, la gent va agafar molta por”, explica la Txell. “Per part de partits i entitats ens van començar a titllar de violents, quan no ho som pas. D’ençà que va passar això, ens hem centrat molt en el suport a l’Edu.”

El gran nombre d’encausats al Vallès Occidental també ha fet que el CDR de Terrassa impulsi una plataforma antirepressiva que engloba de partits a plataformes ciutadanes. “Ha estat un èxit, hem fet actes que han reunit força gent”, explica l’Artur. “A part d’això, participem amb l’ANC a la marxa de torxes, en les activitats per la matinada de l’1-O… Continuem fent coses, però no tan potents perquè hi ha menys gent que es mobilitza.”

El CDR de Nou Barris també ha estat afectat per la repressió, pels casos de Francisco Garrobo i Moisès Fernández, que van acabar absolts. Garrobo explica que no els va afectar especialment a escala organitzativa: “Ens ha afectat poc, i fins i tot en certs moments va ajudar a impulsar el CDR. Com que la gent represaliada era la més implicada, no hi havia sentiment de desmobilització. La gent que va agafar por es va quedar a segona línia. Potser també ha ajudat el fet que a Nou Barris estem acostumats a veure repressió en desnonaments, manifestacions… La repressió també ens va dur a anar més amb compte: revisar mòbils, deixar-los fora de les reunions, buscar advocats…”

En definitiva, la gran quantitat d’encausats anònims ha fet augmentar el nombre de xerrades i actes antirepressius. El CDR de Noguerola-Diputació a Lleida, per exemple, s’hi dedica especialment i organitza molts actes per la memòria històrica. “Ara hem preparat les coses de l’1-O i després tenim la presentació d’un llibre sobre un pres de Mauthausen. Anteriorment hem fet un cicle antirepressiu, una xerrada amb la mare d’Anna Gabriel, una altra amb la família de Guillem Agulló…”, explica la Magda. “Però també participem en tots els actes a favor de la independència. Vam fer un llaç groc immens que s’ha passejat per mil i una manifestacions i unes lletres lluminoses amb la paraula ‘República’.”

Discrepàncies i desafecció política

Però la repressió no és l’única cosa que explica la desmobilització dels CDR, sinó que ha anat de bracet de les accions polítiques i les discrepàncies entre independentistes. Les divergències en l’estratègia a seguir s’han fet paleses també en els CDR, tot i que en molts casos no han estat determinants per a trencar-los.

“Arran de les detencions del 23-S van aparèixer dues tendències: els qui estàvem a favor de plantar cara i dir ‘Som CDR i no ens n’amaguem’, i els que volien abaixar el to perquè la repressió fa la seva funció. Però això no va causar un trencament”, explica l’Artur.

La Txell té una opinió semblant: “Això que fan els polítics també ho hem acabat fent els ciutadans, dividir-nos. Hi ha gent que se’n va anar perquè deia que radicalitzàvem el discurs, que no ho crec. Estaven en contra de tallar autopistes, fer accions de boicot… La gent es va anar espantant una mica, i també va sortir el llirisme aquest de ‘ni un paper a terra’ i el veto a certes propostes. En el meu cas va arribar a un punt en què no li veia sentit a anar a cantar cada dijous a la plaça de l’Ajuntament.”

“Al CDR de Nou Barris es podia distingir entre un sector molt pròxim a les línies de l’esquerra independentista i un altre més pròxim a allò que ara és el Consell i l’ANC. I també un sector que ara és a ERC o a Junts”, explica Garrobo. “Però no vam arribar a tenir desavinences grosses, sinó que el CDR va morir perquè va morir tot, va anar de bracet de la política general.” Tanmateix, això no ha passat en tots els CDR. A Alcanar, per exemple, tots consideraven que accions com els talls de carretera eren necessàries.

La desafecció amb els partits independentistes també hi ha tingut molt a veure. “És senzillament esgotament, veure que no hi ha un objectiu pròxim i clar”, considera l’Artur. La integrant del CDR d’Esplugues hi coincideix: “L’enemic és dins de casa, els Mossos i Generalitat, que és personada en causes contra l’independentisme. És molt difícil de treballar en aquestes condicions perquè la gent estaria disposada a fer una acció de desobediència, però veu que li donaran cops, que l’empresonaran o que tindrà dificultats econòmiques. Els joves es posaran davant la policia perquè els tornin a deixar sols? Ha de passar alguna cosa molt grossa perquè les coses canviïn.”

De fet, alguns CDR mostren preocupació per la pèrdua dels militants més joves. En el cas d’Esplugues, tot i que força integrants del CDR que van organitzar el Primer d’Octubre tenien entre vint anys i trenta, se’n van anar anant. “Els polítics han desmotivat el jovent que es va engrescar per l’1-O i ara es dediquen a unes altres coses en què veuen més resultats, com ara militar a la PAH.” A Cerdanyola també hi havia més joves al principi, però ara el membre més jove té quaranta-vuit anys. Garrobo també explica que a Nou Barris els joves se’n van anar abans que la gent més gran, però no pas per a deixar la militància independentista, sinó per militar en uns altres espais com ara casals populars, Arran i el Jovent Republicà. En el cas d’Alcanar, Carapuig explica que la mitjana d’edat també era elevada, però en part s’explica per la diàspora de joves que pateixen les Terres de l’Ebre. La Magda, en canvi, diu que al CDR Noguerola-Diputació hi ha gent de totes les edats.

Com es pot recuperar la mobilització?

Els CDR que continuen actius són en un procés de reflexió. Ningú no té pas receptes màgiques, i la sensació general és que serà difícil de trobar el camí si la via política no acompanya. “Esperem que la cosa es desencalli i els partits s’hi posin. Mentrestant, mantenim la flama. No som experts en estratègia ni tenim diners, som veïns i veïnes”, diu l’Artur. “La desmobilització és general perquè han passat cinc anys sense cap conquesta. Manca un lideratge. El 2017 es va perdre una gran oportunitat perquè hi estàvem disposats i sabíem què podia passar”, afegeix la Magda.

Garrobo insisteix a valorar tot allò que han aportat: “Hi havia una mena d’acció imaginativa, visual i combativa molt típica dels CDR, i hem de valorar que van ser una escola de formació. Enyorar-los no té sentit. Se n’ha d’aprendre i buscar formes noves. Potser en un determinat moment la nova forma és el CDR una vegada més o potser és una altra cosa.” Sigui com sigui, sembla que part del llegat dels CDR és l’experiència organitzativa, de desobediència i antirepressiva. I, sobretot, una xarxa feta i encara ben connectada que podria reactivar-se quan calgués.