12.09.2019 - 21:50
El desembre del 1961 va aparèixer per primera vegada la revista Cavall Fort. De llavors ençà, ha estat fonamental per a crear una massa de lectors en català i també un planter molt important d’escriptors de literatura infantil i juvenil, que hi han trobat un recer per a difondre les seves primeres creacions. Amb gairebé onze mil subscriptors, manté una gran fortalesa en un món cada vegada més digitalitzat. La Setmana del Llibre en Català ha decidit que enguany premiaria Cavall Fort per tota la trajectòria de servei al país i per la tasca imprescindible de foment de la lectura. A la directora de la publicació, Mercè Canela, aquest premi li plau enormement: ‘És un estímul per a tot l’equip, però que el reconeixement vingui de la Setmana del Llibre en Català, element clar aquests darrers anys del llibre en català i de visibilització i dinamització, fa una il·lusió especial. Vol dir que fem una feina vàlida i bona i que la revista continua vigent.’
Quan la revista va néixer, els fundadors tenien la preocupació de trobar una manera perquè els infants poguessin aprendre a llegir i escriure en català. Per això van pensar que el còmic estimularia l’interès i alhora es va suscitar un debat força interessant sobre el model de llengua, que havia de ser rigorós, viu i planer, tot a la vegada.
A més, es va haver de cercar una cobertura legal, que va arribar gràcies als bisbats de Vic, Girona i Solsona, perquè fer una revista en català enmig de la dictadura era molt agosarat. Si en aquells moments combatre la dictadura era una autèntica heroïcitat, en els nous temps la revista ha hagut d’encarar la transformació digital. Canela, que ja fa vint-i-un any que dirigeix la revista, explica: ‘La irrupció de les noves tecnologies ha passat a la meva etapa. Una de les primeres coses que vàrem fer, el 1999, va ser una web de debò pensada per al mitjà. El paper i internet són dos mitjans diferents i vèiem molt clar que s’hi havia de ser. Ara ja passem per la quarta versió de la web.’ I afegeix: ‘Les noves tecnologies ho han revolucionat molt tot, però per a nosaltres han estat un mitjà fantàstic de visibilització, perquè fem una revista infantil i això vol dir que tenim lectors de durada limitada, que quan es fan grans es donen de baixa. Necessitem constantment nous seguidors i subscriptors. Ara som presents a les xarxes i ens n’aprofitem, però la revista continua tenint sentit en paper, i té un espai compartit amb molts altres mitjans, que és el món d’internet, mòbils, aplicacions, xarxes i de tot. Però nosaltres optem per la lectura reposada i tranquil·la.’
Joaquim Carbó forma part del projecte d’ençà del primer dia. Recorda en quines circumstàncies va néixer Cavall Fort, a final de 1961, en època de prohibició gairebé absoluta de qualsevol publicació en la nostra llengua, especialment si anava adreçada als infants. ‘La revista –diu– va representar un instrument molt important per fer que els fills de famílies compromeses amb la seva llengua tinguessin la possibilitat de saber que podien jugar, llegir i divertir-se en català’.
Carbó, un dels nostres escriptors més prolífics i reconeguts més enllà de la literatura infantil i juvenil, també és memòria viva de la publicació. Recorda personatges clau en el curs del temps: ‘Els joveníssims lectors d’avui no els han conegut, però jo diria que Jep i Fidel, pensats i dibuixats per l’inoblidable Josep M. Madorell, van ser durant molts anys els més representatius. De la tirallonga de personatges estrangers que vam anostrar de seguida, quan aquí eren del tot desconeguts, hi ha els inoblidables Jan, Trencapins i els Barrufets, sàviament batejats per l’acadèmic Albert Jané, que els va fer parlar en català amb gràcia i amb rigor. No m’hi puc resistir: he d’esmentar Ot, el bruixot, Cresques, Zig i Zag, Pesquis i Baliga… I seria molt hipòcrita si no digués que en Madorell va fer unes vinyetes que em van arribar al cor amb els meus personatges Pere Vidal i Henry Balua.’
Joaquim Carbó es va haver d’inventar els primers cinc contes infantils que es varen publicar a la revista. ‘En aquell moment feia vint-i-cinc anys que no s’havien escrit contes infantils en català per falta d’un mitjà que els publiqués, però, és clar, ben aviat s’hi van afegir narradors de tota mena que descobrien com podien ser feliços escrivint per al jovent. Avui dia només hi publico algun conte de tant en tant perquè en rebem molts més dels que caben en la revista i això és molt bo.’ Canela rebla el clau: ‘La quantitat d’originals que rebem és un símptoma de bona salut del país. No tenim dificultats a trobar autors. A més a més, tenim el premi Cavall Fort de contes, en què es presenta molta gent que ha de fer un recull de tres contes i, a banda el guanyador, sempre acabes triant alguns contes més. M’agrada pensar que sovint hi ha autors nous, gent que comença amb la revista i que després fa la seva trajectòria. En aquest sentit hem estat un bon planter.’
La revista s’ha professionalitzat i deu persones treballen en el gruix editorial, incloent-hi el departament comercial i de subscripcions. Per això els consells de redacció són molt més tranquils que als anys seixanta i setanta. Segurament hi influeix el fet que la revista té una llarga experiència, cosa que fa pensar en unes bones perspectives.
Si és evident que la publicació ha superat molts envits en gairebé seixanta anys d’història, és inevitable de demanar-se per les possibilitats de supervivència de les publicacions en paper arran de l’empenta del digital. Joaquim Carbó diu: ‘Això ja no té res a veure amb Cavall Fort, ans amb el món que s’acosta. De tota manera, la revista sempre ha tingut un interès molt viu a participar en aquest nou món de la comunicació. D’ençà dels primers moments que la direcció s’ha esforçat a disposar d’una web cada dia, paral·lelament i complementàriament als continguts de la revista en paper. I la comunicació amb els lectors a través dels nous mitjans és ferma i fluida. Estic convençut que Cavall Fort em sobreviurà de llarg. I, si no és demanar massa, tinc l’esperança –no!, el convenciment– que d’aquí a cinquanta anys algú descobrirà que un tal Joaquim Carbó hi va escriure una pila de contes, articles, entrevistes, comentaris de poemes i guions que tenien un cert interès…’
Canela també és optimista. ‘La revista continua tenint importància ara i té molta vitalitat. Arriba bé al lector i manté els mateixos nivells de qualitat i exigència que ha tingut sempre. A més, estic convençuda que té un espai en els mitjans en català i especialment entre el públic infantil. Tenim molt bones perspectives.’
Quant als lectors, Carbó explica: ‘Un dels eslògans antics deia: “Cavall Fort és una prova d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”. Això no és només una frase, perquè en tot moment es procura defugir el paternalisme, donar per la banda, fer creure que la vida és fàcil i que pel sol fet de ser joves ho tenen tot a l’abast de la mà. No. Sempre hem procurat explicar que cal treballar amb interès per aconseguir qualsevol objectiu. Això no vol dir que no hi aparegui de tant en tant algun personatge que vol fer el viu. No el presentarem mai, però, com si fos un exemple a seguir. Tampoc no hem estat mai partidaris d’allò de ‘tal faràs, tal trobaràs!’, perquè procurem que siguin els lectors que dedueixin la necessitat d’esforçar-se i donar la cara per aconseguir qualsevol objectiu.’
Lògicament, la publicació també pateix amb l’acceleració del desinterès per la lectura que presenten els nostres infants i joves. Canela hi reflexiona: ‘Amb el pas de primària a secundària hi ha canvis molt importants. Abans això era a catorze anys, ara és més aviat. Es fan grans més aviat i socialment tenen uns altres interessos més enllà de la lectura i una altra dinàmica escolar, perquè a la secundària la lectura es treballa d’una altra manera. Jo no en sóc gens experta, ho haurien d’explicar millor la sociologia o l’educació que no pas nosaltres, que fem una revista per al màxim de lectors, però em preocupa perquè tinc la sensació que hi ha un moment que a l’adolescència hi ha uns altres interessos i nens i nenes que han llegit a l’escola deixen de llegir. És cert que tenim més lectors que mai, però també és cert no hem arribat mai a nivells europeus. Sigui com sigui, la manera d’arribar a aquests joves perquè no deixin la lectura no sé quina és, però segur que no són les lectures obligatòries ni les campanyes publicitàries estranyes.’
