Cavall Fort, seixanta anys d’antídot contra l’estranyesa

Tota la canalla del món necessita un petit univers on la diversió se li assembli, i no pas a l’inrevés. Un espai on no tan sols t’ho puguis passar bé genuïnament, sinó que puguis sobretot ser genuí passant-t’ho bé. Això era al cor de la revista Cavall Fort, quan va néixer, avui fa seixanta anys, encara en ple franquisme. Recuperar la llengua per a la canalla; llegar un català popular, autèntic i viu als nens a qui el franquisme els l’havia volgut arrabassar; llegar-los uns referents propis. No era un objectiu més: era l’objectiu. “No ho dèiem clarament, per no tenir problemes aleshores, però el motiu principal era aquest”, explicava Albert Jané, que va entrar a la revista el 1963, un any i mig després de la fundació, i la va dirigir entre el 1979 i el 1997, després de Josep Tremoleda. Avui, la revista, que ja té 1.426 números i més de 10.500 subscriptors –vora 300 a l’estranger– ja pot declarar-ho més obertament: va néixer per a “trobar una manera perquè els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català”.

Jané va començar fent-hi feines administratives, quan l’escriptor Joaquim Carbó, bon amic seu, el va introduir a la revista, però de seguida va passar a tenir-hi cura del model de llengua. La seva feina fou fonamental. No és casualitat que dues de les principals ments que mitjançant l’entreteniment i la cultura popular van donar forma a la Catalunya de l’endemà del franquisme fossin un lingüista, Jané, i un filòleg, Joaquim Maria Puyal. La seva activitat professional semblava una altra, però dessota sempre hi era la llengua: perquè Catalunya continués viva, calia que deixés de sobreviure per a, finalment, viure. L’orsai de l’un eren els barrufets de l’altre. Puyal s’adreçava a una societat que havia aconseguit de mantenir el fil de la tradició, però que ara s’havia de retrobar i, com la llengua, deixar de resistir per a construir. El futbol era un pretext per a consolidar un català que es mogués de pressa com la pilota. Per a Jané –per a Cavall Fort–, el color dels còmics era la mateixa mena de pretext: la velocitat trepidant de l’aventura no era tan important com que el català fos igual de ràpid, igual de vibrant.

Havia de ser un català correcte i alhora “natural, desproveït d’artificis i de la cosa massa acadèmica”, deia Jané. Les paraules eren sempre als fonaments perquè calia combatre l’estranyesa: treure tanques al català perquè campés amb naturalitat, desmuntar la idea que s’ha de fer servir malament o s’ha de contaminar de castellà perquè sigui col·loquial, o perquè faci gràcia; esvair la distància de la vergonyeta que senten de vegades els pre-adolescents quan la música en català diu coses ridícules que en unes altres llengües no els ho semblarien. En seixanta anys l’operació de salvament no ha estat del tot reeixida, és clar, si no ja ho tindríem tot guanyat. La lluita per la supervivència del català és una lluita contra l’estranyesa de la llengua, i la manera més crua i eficaç que té el castellà de guanyar terreny, prèvia a l’ús social, és l’estranyament, escampar entre els catalans la percepció que el català no greixa, que és impostat i artificiós. Per això el combat de Cavall Fort, encara que hagi obrat com un antídot, és en realitat un combat positiu: en un país pendent de desocupar, eliminar l’estranyesa és construir.

Per això, el paper de Cavall Fort ha estat providencial. A banda la qualitat altíssima de la revista; a banda la riquesa del traç i de les històries de Josep Maria Madorell, Picanyol, Pep Albanell, Cesc, Fina Rifà, Maria Rius i el mateix Carbó, per dir-ne tan sols uns quants; i a banda el valor immens d’haver fet una revista interessant i no paternalista per als nens, el fet que la direcció tingués sempre clar que feien una estructura de país, més que una revista, i que aquesta era la seva primera raó, va donar una força social enorme a Cavall Fort. No tan sols va fer que tingués una influència decisiva en unes quantes generacions. Va crear les condicions perquè nasqués un dia el Club Super 3, que en el fons va ser una màquina més massiva de normalització lingüística perquè traslladava a la televisió el mateix esperit de la revista. En molts casos, de fet, amb sèries que eren adaptacions dels còmics que s’hi publicaven, sovint franco-belgues, com ara Els Barrufets, Lucky Luke i el Massagran de Folch i Torres.

Quan hi ha tot de gent que diu que deu a Bola de Drac el seu català, en realitat el deu a Cavall Fort. Encara avui, a les noves formes comunicatives més lliures, hi ha el rastre de Cavall Fort; no és anecdòtic que Juliana Canet reivindiqui la revista com “una de les coses que m’ha fet ser la persona que sóc ara mateix”. De vegades l’esperit del projecte és molt més productiu, i de maneres molt més originals i variades, que no pas el projecte en si. I l’esperit de Cavall Fort ha sabut crear una continuïtat. No tan sols amb aquesta correlació de continguts amb el Club Super 3, sinó establint una xarxa d’activitats, una agenda cultural per a la canalla, per exemple, cosa que després ha absorbit igualment el Super 3. I creant una escola molt fructífera d’il·lustradors i escriptors de literatura infantil i juvenil en català, que encara avui no deixa de florir. Però també escampant un tarannà. Sense aquesta manera adulta, rigorosa i enèrgica de tractar els nens de tu a tu, fent-los participar, difícilment hauria sorgit aquesta mena de tresor que és l’InfoK. I en aquest país tractar la canalla de tu a tu és especialment important: si de gran has de preservar la tradició i la llengua a contracorrent, val més tenir-la amarrada des de la base.

Cavall Fort és una paràbola expressa de com salvar una llengua. Els joves de la Catalunya Central solem ser víctimes, sense adonar-nos-en, d’un procés subtil, però indeturable, quan ens fem grans i ens acostem a Barcelona. La vocal neutra se’ns va pansint a poc a poc. Si mirem vídeos de quan érem petits, i no tan petits, és claríssim. No és que hàgim desaprès com pronunciar-la, sinó que quan parlem se’ns va desdibuixant. És com més va menys neutra, més estranya, perquè contra més estímuls i més pressió externa, més difícil és de preservar la cosa genuïna. Cavall Fort és la vocal neutra que més llargament ha sobreviscut a Catalunya. Va néixer i va complir malgrat la dictadura. S’ha convertit en un negoci que funciona. Ha sobreviscut a internet: s’ha actualitzat quan tocava, com tocava, sense deixar de ser allò que era. No s’ha encarcarat, no s’ha quedat atrapada en la cosa xarona i carrinclona per la por de perdre l’essència. S’ha modernitzat i s’ha fet gran perquè, tenint clar sempre l’objectiu, s’ha mogut com es movien els nens catalans. La diversió de Cavall Fort ha anat a cercar cada generació, i encara no cessa. El 15 de desembre, la directora de la revista, Mercè Canela, anunciarà canvis importants, diuen, per a donar-li una embranzida nova.

Llarga vida al moviment, doncs.