26.01.2022 - 21:50
És un llibre important. Per la feina que hi ha fet l’autor, el periodista Jordi Panyella (que ja ens va oferir, per exemple, aquell magnífic Salvador Puig Antich, cas obert, publicat igualment a Angle); per la manera com l’ha feta, exhaustiva, rigorosa, ordenada; per la visió de globalitat que ens ofereix a mesura que, pam-pam, pam-pam, pam-pam, va afegint detall sobre detall, un cas i un altre i un altre, un nom i un altre i un altre, els que són coneguts i els que no ho eren fins que s’han vist sumats per força a aquesta història d’assetjament col·lectiu, de persecució.
De persecució general. D’orquestrada, conscient, sistemàtica venjança.
Per si de cas ens hi haguéssim avesat, per si, immersos en aquest degoteig sinistre de persecucions, detencions, empresonaments, multes i embargamets i de tot, acabéssim incorporant-ho a les coses que passen dia sí dia també i a les quals la vida et va acostumant. Com una fatalitat. Res d’extraordinari. Un peu de pàgina. Un altre. Que mentre escrius aquestes ratlles explica VilaWeb que han dictat presó per a dos nois que es van manifestar a Madrid en contra de la repressió que es va abatre contra Catalunya arran del referèndum del Primer d’Octubre. O que ajornen per qüestions tècniques el judici contra Robert Llach, un jove que van detenir el 2019 després de les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol, al qual ja van tenir un mes tancat, que des d’aleshores té penjada a sobre del cap l’espasa de Dàmocles en forma de judici pendent. Li demanen sis anys de presó. Sis anys de presó per una llamborda imaginària. Tota l’acusació es fonamenta en això. Ho exposa Benet Salellas, el seu advocat: “Fan referència al llançament d’una llamborda en una zona on no hi ha llambordes; una llamborda que no es va confiscar i de la qual no hi ha cap foto.”
El delicte de Robert Llach no és la cosa concreta de la qual el pretenen acusar, la llamborda, el fairy, la mirada d’odi: el delicte de Robert Llach és ser. Per això no importa si les proves són estrafolàries, ridícules, fins i tot inexistents: la causa continua i, mentre ho fa, continua el seu fi. Que és la intimidació.
Jordi Panyella ha escrit un llibre impressionant fent aquesta cosa d’aparença tan senzilla (d’aparença) i de resultat tan necessari, que és compilar les dades, ordenar-les, presentar-nos-les en un format intel·ligible. Perquè tinguem en compte tots i cadascun dels arbres que formen el bosc: “Cinc presidents de la Generalitat, un alcalde de Barcelona, trenta-dos consellers i ex-consellers integrants de diversos governs de Catalunya, tres presidents del Parlament, set-cents dotze alcaldes, diputats, regidors, també jutges i policies acusats de fer costat a la causa sobiranista, un president del Futbol Club Barcelona, actors de renom, empresaris, informàtics, pagesos, restauradors, periodistes, economistes, advocats, gent jove i gent gran, avis i també àvies, catalans i estrangers, madrilenys, mallorquins i valencians, ciutadans de tota procedència i condició. Independentistes però també gent que ni ho són ni ho seran mai, ciutadans que simplement són demòcrates i voldrien un referèndum per poder votar que no a la independència de Catalunya, però poder votar. Tothom dins del mateix sac de la repressió.”
Perquè tinguem en compte tots i cadascun dels arbres i perquè ens adonem també de l’evidència: que formen un bosc.
Per això, al davant del subtítol contextualitzador, La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment per la independència de Catalunya (2009-2021), Panyella hi ha col·locat el títol que ho emmarca tot i que ens situa i que ja ens ho explica: Causa general.
Causa general, sí.
L’abril de l’any 1940, el dictador espanyol Francisco Franco signava un decret pel qual es creava oficialment l’anomenada “causa general” per tal d’aplegar sota un únic i ampli paraigua repressiu (aviam si ens sona) “des dels actes preparatoris de la subversió, fins a la conducta final dels dirigents vençuts”. Deien que en volien investigar “les causes i efectes, procediments emprats en la seva execució, atribució de responsabilitats”, etcètera. Dins d’aquest sac hi cabia tot i tothom. La voluntat expressa era de càstig i a tal fi s’orquestrava la causa: es definia un subjecte difús, abstracte, la “dominació roja”, com a delictiu, i tan sols per haver-hi estat relacionat (perquè abans de la guerra feies de batlle o de rector de la universitat, perquè escrivies o per etcètera) ja eres culpable. La causa general s’encarregava de tu. Perquè ella permetia “apreciar en conjunt la delinqüència haguda quant a la seva preparació [de la “dominació roja”], extensió, intensitat, organització, procediments, inspiració i direcció”.
És que sembla un encàrrec fet a la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol.
Perquè és un encàrrec fet a la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol. Literalment.
L’estat espanyol ha obert causa general contra Catalunya i a això es dedica amb tot el que pot. Hi té implicats tots els seus aparells, profunds i superficials: polítics, judicials, borbònics, policíacs (i, com que l’estat també és l’autonomia, dins dels “policíacs” hi entren els Mossos). El dret penal es converteix en dret de càstig exemplificador perquè la seva actuació té una finalitat doble: venjar-se i atemorir. Té definit el delicte global, genèric (com més abstracte i genèric sigui el delicte, més repressiva serà la llei), davant del qual tots som suspectes i víctimes potencials de les seves acusacions perquè tots, d’una manera o d’una altra, tenim relació amb la “conspiració separatista”: hem pensat en urnes, hem preparat les urnes, hem transportat les urnes, les hem protegides, hi hem votat, hem dit que estava bé fer-ho, hem protestat contra la repressió: “preparació, extensió, intensitat, organització, procediments, inspiració i direcció”. No li calen proves per a les detencions perquè el delicte ja és ser.
I em direu potser que la comparança és forta, i segurament tindreu raó. Aquella causa general de l’any 1940 va provocar molta sang. Començava la llarguíssima, criminal dictadura, i començava tal com va acabar: assassinant. Ara tenim la sort de viure en un altre temps. Cosa que no ens ha de fer perdre de vista les angunioses, definitòries similituds en la persecució.
