“Mare, d’on va caure el comunisme?”

Sempre que una obra literària nova d’autors de l’antiga Europa de l’Est m’entusiasma, i La casa limón m’ha entusiasmat la primera paraula a l’última, rellegeixo les sàvies paraules d’un dels seus escriptors més grans, per mi, el romanès Norman Manea, que, a Monuments a la vergonya, va escriure:

“Els països de l’Europa central i oriental no han estat únicament escenari de dictadures de dreta i d’esquerra, de xenofòbies i etnocentrismes provincians, de conflictes congelats en el temps, de contradiccions explosives. A banda d’això, són el lloc on s’ha format el llegat espiritual de tants pensadors i artistes, el bressol d’una mena de creativitat especial i d’un anhel etern de significat que va més enllà de la necessitat pragmàtica de resoldre el caos quotidià de la vida. Es tracta d’un part ancestral i vital de la nostra cultura europea que alguns han definit com una transició o un vincle espiritual, especialment tens i fructífer, entre Atenes i Jerusalem.”

La introspecció íntima d’un passat ocult, i no gaire llunyà, de records, olors, sensacions, colors, misteris i vivències que configura la narració de Corina Oproae a La casa limón encaixa perfectament amb la idea que expressa Manea quan es refereix a “un anhel especial de significat que va més enllà de la necessitat pragmàtica de resoldre el caos quotidià de la vida”. Com també encaixen perfectament, per posar alguns exemples, evidentment les obres de Norman Manea mateix, de l’escriptora romanesa-alemanya Herta Müller (Nobel de literatura del 2009), de l’escriptora croata exiliada Dubravka Ugrešić i del bosnià Velibor Čolić, per a citar alguns dels autors de qui he parlat alguna vegada en aquesta secció.

El comunisme vist amb ulls de nena

La casa limón se centra en el descobriment del món i la realitat escolar i familiar que envolta la nena protagonista, que no és l’autora mateixa, però lògicament comparteixen incògnites i vivències semblants, durant els darrers anys de descomposició del règim de Nicolae Ceaușescu. La por, la repressió, la censura, l’absurd o la bogeria i la crueltat que defineixen aquells anys a Romania són un context de difícil comprensió per tots els nens i nenes de la generació de l’autora. No obstant això, el contrast entre la ingenuïtat i la intel·ligència infantil de la nena amb la crua realitat de l’enfonsament del comunisme, en un entorn fet de silencis, tabús i sobreentesos, és molt il·lustrativa i apassionant.

El conjunt narratiu és ple de ressonàncies, incògnites i revelacions que, com les peces del mirall trencat del passat, Oproae fa encaixar avui amb gran intel·ligència, intuïció i sensibilitat poètica per descriure aquells anys sinistres i anar més enllà, abordar, també, algunes de les grans qüestions que, de sempre, han preocupat els éssers humans, com ara la vida i la mort, l’amor i el sexe, l’odi i la por, els costums i els rituals, o les paraules i els seus significats més profunds.

Segons que va explicar l’autora fa uns quants dies quan li van concedir el premi Tusquets, va sembrar llavor de la novel·la una pregunta de la seva filla que, en aquell moment, no va saber com respondre. Fa uns quants anys, l’escriptora va decidir de fer un viatge a Romania amb els seus dos fills per ensenyar-los el país on havia nascut i viscut de nena. Un dia en què havien parlat força de la caiguda del règim i com havien viscut aquells dies, la filla li demanà: “Mare, tot m’agrada molt, però hi ha una cosa que no entenc… D’on va caure, el comunisme?” Ella de seguida va obrir la boca per explicar-l’hi, però es va adonar que no li sortien les paraules, que era incapaç d’articular una resposta clara i entenedora. I així va ser com es va decidir a engegar l’aventura literària potser més personal i profunda de la seva vida: La casa limón.

Poetessa, poliglota i traductora

Corina Oproae va estudiar filologia anglesa i hispànica a Romania i l’any 1998 es va establir a Catalunya. Té una gran facilitat pels idiomes. S’enamorà del castellà pels autors de la Generació del 27 i, del català, per La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, el rastre de la qual es pot percebre en algunes de les pàgines de La casa limón. Ha publicat poesia en castellà i en català, La mà que tremola (Balbec, 2020), un llibre de reflexió poètica, precisament, sobre el fet d’escriure en una llengua que no és la materna.

Tradueix del romanès i de l’anglès al català i al castellà. Ha traduït escriptors com ara Norman Manea i poetes com ara Marin Sorescu, Lucian Blaga, Gellu Naum, Dinu Flămând, Ioan Es. Pop, Mary Oliver i Ana Blandiana (premi Jordi Domènech de traducció poètica, 2015), que, a més, enguany ha rebut el premi Princesa d’Astúries de les lletres. Aquesta poetessa romanesa de culte a tot Europa ha treballat i reflexionat a fons sobre la cultura i l’esperit dels seus conciutadans durant els foscs i sinistres anys de la dictadura, fins a esdevenir un referent rebel i opositor que, durant molt de temps, va viure en una mena d’exili interior al seu país.

La intensa recerca íntima i personal sobre el passat individual i col·lectiu sota la dictadura que caracteritza les obres de Norman Manea i d’Ana Blandiana, sens dubte, coincideix amb l’angoixa vital i la força i bellesa literària que inspira i guia Corina Oproae. Tenen edats i experiències polítiques diferents sota la repressió comunista i així ho expressen en les seves obres, que poden llegir-se com a complementàries. Totes dues també signarien la cita de Franz Kafka que Norman Manea es fa seva al llibre autobiogràfic El retorn del brètol: “No m’han concedit ni un moment de calma, no m’han assegurat res, tot s’ha d’aconseguir, no només el present i el futur, sinó també el passat.”

Entre l’horror i el somni

Una frase de Louise Glück defineix i inaugura el llibre: “Mirem el món una vegada, a la infantesa. La resta és memòria.”

Els primers anys de vida de la protagonista són marcats per dos fets clau. Primer, la pèrdua de la casa familiar, la casa groga, que és enderrocada per construir-hi uns grans magatzems i el consegüent trasllat de la família, amb els seus pares i la seva germana, a un dels nous pisos dels blocs comunistes, que el seu pare anomena “capsa de llumins”. I, en segon lloc, la malaltia mental del pare, de què ella simbòlicament se sent una mica responsable. Tots dos fets són emmarcats en els patiments, la por i la repressió que van viure els romanesos els darrers anys de la dictadura de Ceaușescu.

La nena s’aïlla en un món de lectures i llibres. De fet, el seu amagatall és una caseta que s’ha construït sota la taula del menjador amb els llibres del seu pare, un referent per a ella que, a poc a poc, anirem descobrint. És químic i un crític indignat i sarcàstic contra el règim imposat, que, ja en aquests anys, arriba a extrems delirants, gairebé còmics, si no fossin terribles. Ella no comprèn moltes de les paraules que sent i se les apunta en un quadern per cercar-ne després el significat al diccionari. Però sobretot no comprèn els silencis, ni moltes de les actituds i les coses que diuen i fan els grans.

En aquest procés de descoberta de la vida i del món que li ha tocat d’habitar, protegida en el seu petit món particular del castell de llibres, aparentment invisible pels grans, tenen molta importància les olors i les paraules. Tot allò que no entén, ho destil·la en els somnis. És un gran recurs narratiu. Hi ha belles descripcions de somnis que aprofundeixen en l’inconscient de la nena i, al mateix temps, poden ajudar el lector a fer-se una idea dels fantasmes, els ideals i les pors dels ciutadans romanesos sota la dictadura comunista. Tot lliga amb la prosa excel·lent de l’autora per oferir-nos, amb ulls i imaginacions d’infant, un fresc real i imaginat, visible i invisible, d’aquella societat reprimida i maltractada pel matrimoni Ceaușescu, sempre feliç i somrient als omnipresents cartells, el partit, i la policia política, la Securitate.

La descoberta dels personatges que la gent critica en veu baixa, com ara confidents i espies, és un dels grans misteris que la nena anirà descobrint. És una paranoia molt estesa en les dictadures i, en aquest cas, molt ajustada al que va passar en realitat. “Respirem la nostra pròpia por”, pensa la nena quan, en un incident escolar, tots els xavals s’enfronten a l’estricta disciplina comunista. Un dels nens, fart de veure Ceaușescu pertot arreu, assegura als seus companys que el Conducător tan sols té una orella, perquè l’altra no se li veu mai. Llavors llança una poma al retrat amb la intenció, diu, de fer-li una orella nova, però trenca el quadre i serà expulsat del col·legi. “El Gran Dirigent ens mira des del darrere del vidre impol·lut com des d’un ahir indestructible, com si no hagués passat res. L’endemà, el noi nou no torna a classe.”

El despertar a l’amistat i el sexe

En l’educació sentimental de la protagonista no poden faltar els jocs amb amics i amigues i la descoberta del sexe, primer com un joc infantil de “pares i mares”, que, amb els anys, esdevindrà una afecció important, mig clandestina, entre les seves amigues, amb totes les conseqüències que tindrà. En aquest món tenebrós i silenciat, també patirà agressions sexuals dels grans de la família, sense comprendre ben bé què li fan. Algunes d’elles es veuen abocades a haver de sotmetre’s a avortaments clandestins, en condicions terribles i amb un gran risc per a les seves vides.

Alguns episodis m’han recordat seqüències de films del nou cinema romanès, com ara 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies (2007), de Cristian Mungiu, Palma d’Or a Cana. Una descripció del món sinistre dels avortaments clandestins sota la dictadura comunista. O La mort del senyor Lazarescu (2005), de Cristi Puiu, sobre l’absurd i kafkià sistema de sanitat romanès creat en temps de Ceaușescu i que, després d’ell, va continuar funcionant amb deficiències i mancances inhumanes.

Recordo haver seguit amb gran interès en aquells anys el despertar d’aquest nou cinema romanès, que va ser una de les grans sorpreses de l’audiovisual europeu. Als joves cineastes de Romania els uneix un estil sobri, contundent, estranyament poètic, d’una gran qualitat dramàtica, extrema senzillesa de realització i producció, afegida a la profunditat de les històries, marcades per la reflexió sobre el passat: l’empremta deixada per la dictadura en la vida quotidiana, en l’esperit de la gent. Semblen films sorgits d’un dolor fred, incrustat en la vida, que necessita expressar-se per alliberar-se i denunciar la crueltat viscuda.

La connexió de l’obra de Corina Oproae amb Norman Manea o Ana Blandiana també troba punts de contacte en aquells films i la manera d’abordar el passat i la memòria negra dels anys de Ceaușescu, que, finalment, seria detingut, jutjat i afusellat a final del 1989, davant les càmeres, juntament amb la seva esposa Elena. Vuitanta soldats els van disparar cent vint bales, remarca l’autora. Aquesta escena, vista per la televisió, també apareix a la novel·la davant els ulls de la noia, que, aleshores, ja comença a entendre més coses i a conèixer detinguts, represaliats i empresonats del seu entorn.

“El dijous 21 de desembre, el Més Estimat dels Dirigents parla del balcó del Comitè Central estant i promet apujar els salaris als obrers. Entre aquesta promesa ridícula i la imatge de Ceaușescu i de la seva dona cosits a trets, el dia de Nadal, solament passen quatre dies.” Aquell mateix dia, el Front de Salvació Nacional, que governa Romania provisionalment, legalitza l’avortament.

Al llarg de tota l’obra podem apreciar com la memòria i la llengua, la paraula i la creació literària, estan profundament arrelades en l’esperit de l’autora. Al llibre de poemes La mà que tremola, escriu: “Podries dir que la llengua-mare fa olor de maduixes de bosc, de cafè acabat de fer, de llibres nous. Però t’adones que aquesta no seria tota la veritat. També fa olor de llargues cues que mai no has fet per comprar el pa. De zumzeig d’abelles. I d’absències. I ja no pots dir llengua-mare. Suprimeixes la paraula i dius només llengua. Aquesta o aquella altra. Un so que et bressoli, tot i que saps que ja mai no es curaran les teves ferides.”