Dimarts, primer d’octubre, set anys després, un dia difícil de pair per més que passi el temps. Cada any igual, però una mica més tèrbol i difós. A partir del 20 de setembre un neguit somort s’instal·la a la panxa i al cap, sense necessitat de pensar gaire. És automàtic. És un neguit del cos. Hi penso poc, això no m’estalvia de sentir-lo, és un dia massa important. Està incrustat a les cèl·lules. El neguit em fa reviure aquell sentiment viscut de ser poble, que no va ser cap miratge. Va ser real, la policia espanyola va haver de recular. Aquelles bèsties exaltades que ens volien esclafar no ho van aconseguir perquè tots junts ens vam convertir en murs humans. Vam ser poble, molt més enllà del poema d’Estellés. Els vam aturar. Els vam fer recular. Els vam vèncer. Els seus cops de porra trencant vidres, trencant ossos humans no ens van fer claudicar. Ni tampoc les seves potes animals trepitjant-nos. No havíem imaginat tanta brutalitat i no tan sols la vam resistir, sinó que la vam vèncer. Ho vam fer tots junts. Aquest dol pel que no va ser es converteix en sentiments atapeïts per a bandejar l’oblit. També són poderosos, perquè guardats ben endins esperen germinar, transformar-se en una força nova que no serà vençuda.

Vam guanyar el torcebraç a la policia, vam ser poble, vam regalar la nostra força a uns polítics que no la van saber preservar, que no la van protegir, que no la van fer servir. Això ens va afeblir i ara, set anys després, no ens reconeixem en cap mirall, ni en el de la història, perquè sabem que ens mereixem no ser un somni.

Mentre vaig mastegant per dins tot això, com gairebé tots o molts, en silenci, sense lamentacions, intento que passin les hores lliurant-me a la rutina. Durant tot l’octubre, viuré en dos plans constantment. El present s’encongeix i el passat s’eixampla i pren cos, per més que el contingui perquè no em desbordi. I en aquesta barreja entre el present i el passat vaig fent.

Cap al tard recordo que he d’enviar una foto als tècnics de l’aerotèrmia, de les màquines velles. Pujo al terrat, abans no se’n vagi la claror de dia, a fotografiar les màquines de l’aire espatllades. Mentre penso que han durat poc, que reparar-les costarà un ull de la cara i pujar-les amb una grua dos ulls, giro la vista a l’esquerra i veig un bitllet de cinquanta euros a terra. Arrecerat a la paret. No m’ho acabo de creure, torno a mirar i sí, renoi, és un bitllet de cinquanta euros. Hi faig una foto abans d’ajupir-me a collir-lo, per deixar constància que és real. Com si la fotografia pogués donar fe que aquell bitllet de cinquanta euros és real, no és una fantasia. Intento agafar-lo, però no puc, perquè el vent l’ha entaforat en un racó de difícil accés. Baixo a baix i demano a l’Àlex si em pot ajudar. Puja i no cull només el bitllet que jo he vist. En cull sis, de bitllets. Tots de cinquanta. En total, tres-cents euros al terrat escampats pels racons.

Baixa a baix i els ensenya als companys de redacció. Ens enriolem. Farem un dinarot per a tota la redacció. Com en un conte, imaginem que en algun moment de la nit plovien bitllets de cinquanta euros. Els toquem i els mirem. El tacte se’ns fa estrany. Potser fa dies que són a la intempèrie i s’han mullat. Potser per això són més rugosos i tenen un color més marronós. I si són falsos? Els remirem, els passem de mà en mà i al final algú s’atreveix a trencar l’encanteri. Són falsos. Sis bitllets falsos han caigut al terrat de VilaWeb. No són falsos de joguina, ni publicitaris. Són falsos amb ganes d’enganyar, sense signes lluents, però poden semblar de veritat.

Torno a pujar al terrat. S’ha fet fosc. Em miro aquell paisatge del Raval, també difícil de pair, per la pobresa que s’hi respira, pels contrastos entre els edificis, uns mig derruïts, uns altres desafiant el temps amb una mica més de solidesa. Els àtics, arranjats per a estrangers amb una mica de diners; els pisos més baixos, mig desfets, per als estrangers més pobres. Un paisatge amb vides atapeïdes darrere les finestres.

Alguna ventada deu haver fet volar els bitllets? Els deuen haver trobat a faltar? Potser no, potser tenen la maquineta perfecta i no els ve de sis bitllets. Tot plegat em fa pensar en com, en pocs segons, tot és fals i cru. De veritat. Recordo quan al mateix terrat hi queien cagarros embolicats en bosses de plàstic. Tampoc no ho entenia. Em van dir que era de gent que no tenia vàter. Tot és real, fins allò que és fals. Algú falsifica bitllets al costat de la redacció el primer d’octubre de 2024. Al país, Illa és president.