29.01.2018 - 22:00
A mitjan abril del 1968 –aviat farà, doncs, cinquanta anys– la candidatura encapçalada per Jordi Sabartés Cruzate va guanyar les eleccions a la presidència del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya i Balears. No era pas un fet rutinari perquè implicava un canvi significatiu en la gestió de l’entitat després de vint-i-dos anys (des del 1946!) de presidència ininterrompuda i immobilista de Josep M. Poudevida.
Quan es varen fer aquelles eleccions –no pas exemptes, per cert, de pressions per part del Consejo General de Madrid i dels col·legiats d’aquí refractaris a qualsevol modernització–, el franquisme mantenia encara intacta tota la infàmia de què era capaç a l’hora d’exercir el poder. Tot i això, durant aquella dècada dels seixanta varen començar a prendre forma uns quants moviments crítics amb el règim. I en aquest context els col·lectius professionals varen ser pioners a l’hora de posar-se en acció a través de les respectives entitats corporatives. Parlo dels aparelladors, però també dels advocats, arquitectes, enginyers, periodistes, llicenciats… cada conjunt amb les seves particularitats, però tots amb un factor que els era comú: el desig de posar fi al franquisme i d’introduir hàbits democràtics en la vida del país i en la gestió dels afers públics.
En el cas de Sabartés i el seu equip, la gent de les promocions dels anys 64, 65 i 66, l’objectiu era evident: transformar un col·legi que funcionava com una mera oficina d’expedició de visats fins a convertir-lo en una entitat viva al servei dels professionals i de la societat en general.
Amb el PSUC al darrere
No és cap secret –ni ara ni aleshores– que darrere una bona part d’aquestes iniciatives d’oposició hi havia el PSUC, ‘el partit’ per excel·lència, el que més militants i simpatitzants aplegava a l’entorn. Un PSUC que en el segon congrés, fet a França el 1965, havia acordat l’estratègia de donar ple suport als moviments estudiantils, professionals i veïnals –a més a més, és clar, dels moviments obrers– i de promoure iniciatives allí on no n’hi hagués.
Cal inscriure, doncs, en aquest procés més o menys subtil d’infiltració l’acord de la junta presidida per Sabartés de crear, l’any 1970, la revista CAU (Construcció, Arquitectura i Urbanisme) com a òrgan d’expressió del col·lectiu d’aparelladors i arquitectes tècnics del país. Un col·lectiu en el qual cada vegada adquirien més pes els tècnics assalariats enfront del bloc dels funcionaris i els professionals liberals, i en un moment puixant per al ram de la construcció que, pel que fa a la ciutat de Barcelona, es coneix amb el nom de ‘porciolisme’.
Parlo d’un període molt especial que es va estendre principalment durant els anys setanta, uns anys carregats de petites històries que, en aparença, afectaven col·lectius específics, però que van influir notablement en la manera com va evolucionar la nostra societat. Un període, a més a més, irrepetible que trobem explicat en part a CAU. Quan el PSUC era més que un partit, un llibre recent, escrit per Jaume Fabre i editat conjuntament per Viena Edicions i Edicions Clariana.
Havans, whisky i baralles
Vaig tenir la sort de viure bastant de prop tot aquell procés de canvis al Col·legi d’Aparelladors. Al principi com a estudiant i després, en graduar-me, com a col·legiat, i puc dir que el record de la revista CAU i de tot el que bullia al seu voltant m’ha servit després per a explicar com varen ser aquells anys compresos entre l’últim franquisme i la culminació de la denominada ‘transició’. Un període que va coincidir amb la trajectòria de la revista –va publicar 82 números entre el 1970 i el 1982– i, com no podia ser altrament, amb els avatars del Col·legi.
El llibre de Jaume Fabre comença amb un paràgraf que em sembla molt indicatiu de la manera com es feien les coses (algunes coses, vaja) en aquella època: ‘Cada dijous, la secretària equipava la taula de redacció amb havans i ampolles de whisky. Era el combustible amb el qual fabricaven les idees de la revista Manuel Vázquez Montalbán, Enric Satué, Francesc Serrahima i Jesús Marcos. Fabricio Caivano intentava coordinar-los…’ Es tractava de fer, doncs, no solament un producte digne, sinó una cosa carregada de creativitat i que donés peu a la controvèrsia i a la difusió més enllà de l’àmbit estrictament col·legial.
Vist amb la distància dels anys, tot plegat pot fer pensar una mica (amb perdó) en allò tan castís i espanyol del que no farte de ná que ara –amb tot el que ja hem vist– potser sí que ens sobta, però que, viscut en el seu moment, puc dir que semblava normal i, a més a més, força engrescador.
Una mica més endavant, Fabre escriu: ‘…hi havia qui no veia amb bons ulls les despeses que comportava l’hedonisme gastronòmic de la redacció de CAU ni la mà foradada amb què es feia funcionar la revista els primers anys’. Una mà foradada també molt simptomàtica d’aquells anys, perquè les despeses de la revista es pagaven amb els extra-tipus d’un compte de Banca Catalana en el qual s’ingressava el 8% dels honoraris de tots els col·legiats per satisfer els pagaments a Hisenda. Aquests diners produïen els interessos necessaris –la crisi del totxo semblava encara lluny– perquè l’economia de CAU fos autosuficient i permetés unes filigranes formals i conceptuals (almenys en els números de la primera etapa, del 0 al 24, que es van publicar entre el 1970 i el 1974) que encara avui fan de la revista una referència gairebé obligada.
El gust i la delicadesa
Una referència caracteritzada per delicadeses poc vistes fins aleshores. O almenys poc vistes totes alhora en una sola publicació: pàgines desplegables, perforacions, paper especial en segons quins números, cartells de propaganda, gadgets enganxats enmig d’un article, fotografies de gran qualitat, una redacció en un pis llogat i decorat de dalt a baix per a l’ocasió, un relligament molt característic que separava el llom de la coberta… i un repertori de números monogràfics alguns dels quals varen tenir un enorme impacte en aquell moment com, per exemple, el número 0, amb 164 pàgines i 50 pessetes de preu; el número 10, dedicat a ‘La Gran Barcelona’; o el 21, titulat ‘La Barcelona de Porcioles’. Però també els dedicats al disseny industrial, al disseny gràfic, als museus, a la Xina de Mao, a la música progressiva o a les funeràries i el negoci de la mort.
Finalment, però, les tensions internes d’un col·lectiu en què, com he dit més amunt, la puixança dels professionals assalariats, en detriment dels liberals i els funcionaris, posava a la vista unes quantes contradiccions que fins aleshores havien passat desapercebudes varen esclatar en un seguit de denúncies de mal ús dels diners col·legials (en les quals el finançament del CAU era el tema estrella) que varen desencadenar un procés d’inhabilitació de Sabartés que li va impedir de presentar-se a la reelecció el 1973. Això va fer que la nova junta la presidís Josep Miquel Abad, de futura i gloriosa carrera olímpica.
(Val a dir, però, que un any després –quan el canvi de junta ja s’havia consumat– la inhabilitació de Jordi Sabartés va quedar sense efecte perquè el cas fou sobresegut.)
Camacho i Nico Sartorius
Varen ser uns anys molt especials que els qui els vàrem viure de prop, encara que fos barrejats entre el públic, difícilment oblidarem. Per, ho torno a dir, irrepetibles.
Penso, per exemple, en el que sembla que va ser el primer míting polític a Barcelona després del franquisme, el 15 de desembre de 1975, en un Col·legi d’Aparelladors (situat encara al començament de la Via Augusta) amb el saló d’actes atapeït i gent fent cua a l’escala de l’edifici i al carrer, perquè s’havia organitzat un debat sobre les eleccions sindicals i havia corregut la veu que hi assistirien Marcelino Camacho i Nicolás Sartorius, acabats de sortir de la presó una setmana abans gràcies a l’indult reial. Jo hi vaig ser i puc donar fe que, de parlar, no varen parlar gaire, però sí que varen ser presents i convenientment victorejats pel personal mentre el president Abad i el governador Martín Villa jugaven al gat i a la rata en una punta de la línia telefònica i en l’altra.
De totes aquestes batalletes, en parla aquest CAU. Quan el PSUC era més que un partit, de Jaume Fabre, que motiva el comentari d’avui. Però allò que el llibre no diu –perquè la novetat és molt recent– és que el Col·legi ha penjat a la xarxa l’hemeroteca completa digitalitzada amb els vuitanta-dos números de la revista CAU que es varen publicar i que poden ser consultats lliurement ací.
La reproducció no permet de gaudir, és clar, de les filigranes i matisos de disseny de tots els números, i molt especialment dels de la primera etapa. Però, tret d’aquest detall, el Col·legi posa a disposició de la societat un conjunt d’informació que val molt la pena i que encara avui té interès. I no solament per als investigadors o els nostàlgics.
