Dimissions, enfrontaments, ruptures: catorze canvis de guió inesperats del 2022

Després de la fase més convulsa del procés, l’actualitat política sembla somorta. En part per contrast, en part perquè als governs del país ja els interessa. Però el factor personal i la necessitat d’avançar sempre reapareixen, i la política sovint té moments imprevisibles. Dimissions, enfrontaments, acords, ruptures. El 2022 ha tingut cops amagats. Heus-ne ací catorze, per ordre cronològic.

La guerra descarnada al PP i l’adeu de Casado

Tal volta el moment més propi d’una telenovel·la de tot l’any. Isabel Díaz Ayuso, que havia estat el delfí de Pablo Casado, volia el control orgànic del PP madrileny. Casado i la seva mà dreta, Teodoro García Egea, després de mesos sense convocar el congrés que l’havia d’ungir, van trobar una sortida sonada: insinuar que Ayuso havia fet cobrar una comissió al seu germà. Ayuso va sortir a acusar-los d’haver ordit un pla per defenestrar-la, tot i admetre que el seu germà va cobrar 55.850 euros de la Comunitat de Madrid “com a contraprestació, no com a comissió”. La fractura dins els populars va ser absoluta: el partit baixà en picat als sondatges, els barons i el grup parlamentari van abandonar Casado i li van demanar que dimitís, i Casado va acabar dimitint després de defenestrar Egea. La qüestió es va resoldre amb el nomenament entusiàstic d’Alberto Núñez Feijóo i el tancament de l’expedient informatiu intern contra Ayuso.

Més per Menorca trenca el tripartit al Consell

Amb l’horitzó de les eleccions municipals del maig vinent, que seran també les eleccions autonòmiques a les Illes i al País Valencià, les coalicions de govern han tremolat de valent enguany. La tensió va arribar a un punt imprevist a principi d’abril a Menorca, quan Més va trencar el govern del Consell, que compartia amb el PSOE i Unides Podem. Més considerava que els socialistes s’havien doblegat davant les pressions de la presidenta Francina Armengol, que volia rebaixar el text de la proposta de llei de reserva de la biosfera. Si la llei no s’aprovava, no tan sols hi havia en joc la capacitat d’autogovern menorquí, sinó que la confiança entre el PSOE i Més restava francament tocada just abans de començar un cicle electoral intens. Probablement per això, tots dos partits rectificaren i la llei es va acabar aprovant.

El cas Pegasus, multiplicat com les potes d’un pop

L’espionatge no és novetat a Catalunya, ni tan sols recent. L’ex-president del parlament Roger Torrent, ara conseller d’Empresa, fou víctima del programari Pegasus i n’ha arribat a publicar un llibre. Però el 18 d’abril la cosa va agafar molta volada quan el setmanari The New Yorker va publicar a portada un extens reportatge titulat “Com les democràcies espien els seus ciutadans”, en què explicava que quatre presidents de la Generalitat i seixanta polítics i activistes independentistes també havien estat espiats amb Pegasus. El programari tan sols el poden comprar estats i les dates assenyalaven ja directament l’època del govern de Pedro Sánchez. Com a resposta, el govern de Pere Aragonès va dir que aturava les relacions amb la Moncloa, però la cosa es va reconduir amb la destitució de la directora del CNI, Paz Esteban, que va admetre que hi havia hagut espionatge en divuit dels casos, tot i que va adduir que s’havia fet amb l’aval judicial. La qüestió es continua investigant en una comissió del Parlament Europeu.

La dimissió d’Elsa Artadi

“He de dir prou, no puc més.” Amb aquestes paraules va plegar, del tot per sorpresa, la regidora i candidata de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Elsa Artadi, el 6 de maig. Va dir que la decisió no era política, sinó estrictament personal: “Sempre he treballat amb la màxima dedicació i ara no puc més, no tinc l’energia per a servir la ciutadania, ni al país, no em sento amb força per a continuar. No estic en condicions de continuar servint la ciutat amb la mateixa dedicació i energia que fins ara.” Artadi havia estat fins aleshores una de les promeses del nou espai, agombolat sota el lideratge del president Carles Puigdemont, i havia arribat a sonar com a candidata a la presidència. El 7 de novembre es va saber que havia fitxat per Foment del Treball com a assessora de Josep Sánchez Llibre. Segons la patronal, sense cobrar.

La dimissió de Vicent Marzà

Una altra dimissió, d’un pes encara més pesant, i també inesperada, per bé que ell mateix n’havia donat pistes sibil·lines. El conseller d’Educació, Vicent Marzà, va anunciar l’11 de maig que deixava el govern, després de set anys al càrrec. Va dir que ho feia per dedicar-se plenament a Compromís i això va fer que s’especulés si es presentaria l’any vinent a la presidència de la Generalitat. Però, finalment, qui es perfila com a candidat és el diputat a Madrid, Joan Baldoví. En tot cas, la marxa de Marzà arribava després de la partença al gener d’un altre històric, el síndic Fran Ferri, i en plena crisi per l’encausament de la vice-presidenta d’aleshores, Mónica Oltra, i va engreixar els rumors sobre la inestabilitat interna de Compromís, que encara no han amainat.

L’acord per a reconèixer el castellà com a “llengua curricular”

Potser més significatiu que sorprenent, però un altre punt d’inflexió de l’any polític, fou l’acord sobre la immersió lingüística entre Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, el PSC i els comuns. Amb el pacte, que pretenia respondre a la sentència del 25% de castellà del TSJC, tots quatre partits reconeixien per llei que el castellà també podia ser usat com a llengua d’ensenyament fora de l’assignatura de llengua castellana, tot i que no parlaven de percentatges. La resposta indignada de bona part de la comunitat educativa va fer que Junts es despengés de l’acord, però s’hi va acabar reincorporant al cap d’un mes. El nou text tenia pocs canvis: diu que el castellà haurà de tenir garantit un “ús curricular i educatiu”, com també diu del català. A conseqüència de l’acord, el TSJC va congelar la sentència del 25% i va recórrer contra el text pactat. La sentència encara ha d’arribar. El conseller d’Educació, Josep González Cambray, va dir que s’havien acabat els percentatges, però el mes passat va reconèixer que ara com ara s’apliquen en vint-i-sis centres.

La dimissió de Mónica Oltra

L’aigua feia setmanes que bullia a foc lent, però no per això l’anunci va deixar ningú indiferent. La vice-presidenta Mónica Oltra va dimitir el 21 de juny i es va retirar de la política arran del seu encausament. Oltra havia aguantat fins al final, però havia anat en augment la tensió dins de Compromís, que de cara enfora li havia mostrat suport, i les eleccions andaluses van ser la gota que vessà el got. Oltra se n’anà amb un discurs molt crític amb el PSPV i amb el president Ximo Puig, a qui ni tan sols va avisar abans de plegar. “No donaré la coartada al PSOE perquè el cap del Consell expulse Compromís del govern”, va dir Oltra. Amb la dimissió, Oltra perdé la condició d’aforada, de manera que el TSJ ja no és competent per a portar la seva investigació i el cas ha passat al jutjat d’instrucció número 15 de València.

La suspensió de Laura Borràs

Un altre punt d’inflexió que es covava de lluny. El 28 de juliol, els membres de la mesa del parlament del PSC, ERC i la CUP van decidir de suspendre Laura Borràs com a presidenta de la cambra d’acord amb l’article 25.4 del reglament, arran de l’obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). En un discurs contundent després d’haver perdut el càrrec, Borràs acusà els cinc diputats que l’havien suspesa d’haver actuat com a “jutges hipòcrites”. De moment, Junts s’ha negat a proposar cap substitut per a Borràs i ella ha dit que tornaria.

La destitució de Jordi Puigneró

El cas Borràs va asfaltar el camí per a la crisi definitiva entre Junts i Esquerra, que d’anys de compartir govern arrossegaven ferides. La cosa va arribar al límit quan Albert Batet, president parlamentari de Junts, va anunciar que tenien intenció de proposar una qüestió de confiança contra Aragonès, a qui acusaven d’incomplir els acords d’investidura. El president va mirar de resoldre la crisi destituint el vice-president, Jordi Puigneró, amb l’argument que no l’havia informat de la possible qüestió de confiança. Però el desenllaç tan sols va eixamplar la nafra.

La sortida de Junts del govern

La culminació de la crisi va ser la consulta als militants de Junts per Catalunya. Les bases van acordar de sortir del govern en una consulta en què els partidaris de no continuar a l’executiu es van imposar amb el 55,73% dels vots. Per la seva banda, els continuistes, amb els consellers Jaume Giró i Victòria Alsina al capdavant, i acompanyats d’un fort desplegament mediàtic, van aconseguir el 42,39% dels vots. La sortida del govern va reforçar clarament els sectors que pivoten al voltant de la presidenta del partit, Laura Borràs, i de Carles Puigdemont, però el rumb del partit ha estat poc decidit d’aleshores ençà. El front obert més recent és si donen suport al pressupost del govern d’Esquerra tota sola. La decisió encara no s’ha pres.

Els retorns de Trias i Nadal

Que Esquerra continués tota sola al govern va obligar el president Pere Aragonès a cercar set consellers nous, nomenats per Junts fins aleshores. La sorpresa fou majúscula amb la recuperació de l’ex-batlle de Girona i ex-conseller del tripartit Joaquim Nadal, que va acceptar l’encàrrec d’encapçalar la cartera de Recerca i Universitats. El desembarcament de Nadal al govern va anar de bracet d’una forta presència als mitjans, amb declaracions que després el govern ha hagut de matisar, com ara la pretensió de retornar “a les essències mes pures de l’estatut”, abans no fos retallat pel Tribunal Constitucional espanyol. Amb Nadal també van tornar més personalitats que s’havien allunyat de la política, com ara l’ex-diputat convergent Carles Campuzano, ara conseller de Drets Socials, i Gemma Ubasart, ex-secretària general de Podem Catalunya i ara consellera de Justícia.

La sortida del govern també ha accelerat un retorn a Junts que ja s’insinuava amb la dimissió d’Artadi: Xavier Trias en serà de nou el candidat a l’Ajuntament de Barcelona, tot i que al maig havia dit que el partit s’havia de decantar per gent jove disposada a tenir projecte per a quinze anys.

La destitució de Mireia Mollà

La prova més clara que la dimissió de Mónica Oltra no ha apaivagat les tensions a Compromís és la destitució, el 25 d’octubre, de la consellera d’Agricultura i Medi Ambient, Mireia Mollà. Mollà, que era un símbol de la primera època del partit, va tenir desavinences fortes amb la vice-presidenta Aitana Mas, que substituí Oltra, fins al punt que Mas en va demanar la destitució al president Puig. “Es requereix estabilitat i cohesió davant el difícil context socioeconòmic.”, va dir Mas. La decisió també va arribar pocs dies després de la crítica oberta de la consellera Mollà cap als seus companys del Consell per l’endarreriment en la implantació d’energies renovables. Mollà se’n va anar sense ni tan sols presentar-se a la presa de possessió de la seva substituta, Isaura Navarro.

La patacada d’Aliot per dirigir la ultradreta

El batlle de Perpinyà i històric del partit, Louis Aliot, va perdre estrepitosament la batalla per a dirigir partit d’ultradreta francès Rassemblement National, de Marine Le Pen. L’eurodiputat Jordan Bardella, de vint-i-set anys, va obtenir el 84,4% dels vots, cosa que ha deixat Aliot clarament debilitat en la seva ascensió al partit. La victòria de Bardella implica que el partit no tindrà cap Le Pen al capdavant del destí de la formació per primera vegada d’ençà de la seva fundació, ara fa cinquanta anys.

El canvi de la sedició pels desordres públics

Després d’haver embolicat la troca durant quatre anys, després d’haver donat a la taula de diàleg un tractament secundari, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va informar el 10 de novembre a la nit, per sorpresa, que havia acordat amb Esquerra Republicana la derogació del delicte de sedició. La torna no va trigar gens a saber-se: la derogació implicava una versió agreujada de desordres públics amb penes retallades. Aquest delicte, a diferència de la sedició, apareix en molts procediments i forma part de les acusacions contra manifestants gairebé sistemàticament, i l’agreujament suscità preocupació entre entitats com ara l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, a més de fortes crítiques de Junts i de la CUP.