Cathal Brugha MacSwiney: ‘El nostre govern fou executat ara fa cent anys’

Cathal Brugha MacSwiney és fill de la gran història d’Irlanda. El seu avi patern, Cathal Brugha, fou el primer president del parlament de l’Estat Lliure d’Irlanda després d’haver tingut un paper molt important en la Revolta de Pasqua —que avui fa 100 anys—  i en la guerra d’independència contra l’imperi britànic. El seu avi matern, Terence MacSwiney, fou batlle de Cork durant la guerra d’independència i va ser detingut després d’haver exigit als britànics de tornar-se’n al seu país. Va iniciar una vaga de fam que esdevingué un gran desafiament a les autoritats britàniques. La va portar fins a l’última conseqüència amb gran repercussió internacional i, a continuació, el govern britànic va acceptar seure a la taula de negociació.

Avui fa cent anys del començament de l’Alçament de Pasqua. Centenars de republicans irlandesos de diverses organitzacions clandestines dirigits per les figures més emblemàtiques i respectades de la cultura i el pensament irlandès van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. La repressió britànica fou contundent i van sofocar la revolta en tan sols sis dies. Els principals dirigents de la revolta foren detinguts, empresonats i executats. Però aquella rebel·lió va ser l’esca de la posterior guerra d’independència que va portar a l’Estat Lliure a final del 1922. Hem parlat amb Cathal Brugha MacSwiney perquè ens expliqui com va anar aquella revolta, què en queda i com veu el cas català, amb forts paral·lelismes amb el del seu país.

—Què va passar ara fa un segle a Irlanda i què commemoreu?
—Ara fa un segle Irlanda es trobava en una situació molt complicada. Segurament pitjor que la de Catalunya, perquè entre 1840 i 1900 l’illa va perdre la meitat de la població a causa de la fam i l’emigració. Irlanda passava moltes penúries i també divisions. I a tot plegat, s’hi va afegir després la Primera Guerra Mundial, de 1914 a 1918. Irlanda feia set-cents anys que era dominada pels britànics i hi havia molta gent que ho acceptava i molta altra que no. Alguns van creure fa cent anys que els irlandesos en la Gran Guerra havien de lluitar pels anomenats petits països. Alguns no hi crèiem, però molta gent sí. Pensàvem que la lluita entre la Gran Bretanya i Alemanya era més aviat per controlar els petits països, no per ajudar-los. Molts irlandesos foren forçats a anar a la Primera Guerra Mundial: fins a 210.000 soldats, que els britànics van posar a primera línia del front.

—Se’n van morir molts…
—Quasi un quart dels que hi havien anat. En una guerra sense cap mena de valor per a Irlanda. Això va ser el 1914. El 1916 hi havia d’haver un reclutament i si havíem perdut 50.000 homes abans, ara en podien ésser molts més, no 50.000, sinó 150.000. I alguns sectors van decidir que potser era un bon moment per a fer ressorgir l’esperit nacional irlandès.

—Encara era viu després de tant temps?
—Calen milers d’anys per a matar una nació i si bé havíem estat durant set segles reprimits pels britànics, encara no érem morts. Es va pensar que era el moment adequat per dur a terme la nostra pròpia rebel·lió, amb l’esperança que també n’hi hauria a la resta de petits països de tot Europa. Perquè si ens revoltàvem, podríem establir un nou model polític a Europa com el que volíem tenir Catalunya i Irlanda, dues nacions anant de bracet, al costat de moltes altres com Escòcia, Gal·les… Això és el que volíem.

—I com us ho vau fer?
—La idea era la següent: creem una situació complicada per a fer impossible el reclutament. I va funcionar! En comptes d’haver perdut uns altres 50.000 o 100.000 joves, en l’Alçament de Pasqua del 1916 sols es van perdre 485 vides. Per nosaltres va ser un gran èxit; per als dirigents de la revolta, és clar, no tant, atès que en foren executats una dotzena… De fet, podrien haver estat dos-cents o tres-cents, però com que des de bon començament es va tenir molt clar que calia internacionalitzar el conflicte, va ser molt més difícil per a la Gran Bretanya d’executar més gent. Això és el que vam fer.

—I l’esperit nacional va rebrotar?
—Va ser una rebel·lió que va tornar a encendre’l. I a més des d’aleshores la Gran Bretanya va cometre un error rere un altre, com per exemple mantenir encara l’amenaça del reclutament forçós. Fou aleshores quan l’església catòlica, fins aleshores alineada a la dreta, va canviar de punt de vista perquè no volia veure 200.000 catòlics més morir al front de batalla. I també va canviar l’opinió pública: el 1918 hi va haver eleccions i les vam guanyar els del Sinn Féin. I els diputats elegits, en comptes d’anar a Londres, van establir el nostre propi parlament. Va ser tot plegat un gran èxit i ara el commemorem.

—Qui eren els principals actors de la revolta i per què lluitaven?
—El moviment va créixer inicialment, del 1890 cap endavant, al voltant del sector cultural irlandès. Els irlandesos anaven a l’escola anglesa, on els ensenyaven la història anglesa, la llengua i literatura angleses… La política d’aleshores era que tinguéssim més accent anglès, a Irlanda. Però a poc a poc la gent va començar a descobrir la seva història i cultura, anant de vacances a la part occidental del país per trobar-hi la fascinant llengua irlandesa. ‘Què és aquesta llengua? Sabies que teníem una llengua?’, es preguntaven. I van començar d’estudiar-la. El meu avi patern, com molta més gent, es va canviar el seu nom anglès per un d’irlandès: adoptaven el nom irlandès després de descobrir la seva pròpia llengua.

—Com un renaixement cultural?
—Sí. El moviment va començar a partir de la cultura i només va esdevenir polític més endavant, quan es va veure que per protegir-nos a nosaltres mateix, el nostre esperit, la nostra ànima, necessitàvem una cultura i, de retruc, també tenir control de la nostra pròpia economia. És així com van quedar en evidència les regles econòmiques que funcionaven a Irlanda: proveir l’imperi britànic amb soldats i menjar. Per tant, es va veure que calia controlar la nostra economia, perquè nosaltres no en fèiem les regles. Va ser aleshores quan la qüestió irlandesa va esdevenir també política.

—Les organitzacions i persones de la revolta tenien el mateix origen polític?
—No, el mateix context de la llengua i la cultura els va unir, però venien de diferents tradicions. L’Exèrcit Ciutadà Irlandès era més socialista, format per gent d’una classe molt maltractada a les ciutats; hi havia uns altres grups més acadèmics i intel·lectuals; uns altres més amants de la llengua irlandesa i la cultura; i alguns de nacionalistes purs. Hi havia, doncs, un espectre molt ampli de persones involucrades en la revolta, que es convertiria després en un problema. Perquè quan ja érem en plena guerra d’independència lluitant pel nostre futur, ens vam trobar amb dos bàndols ben marcats, el de dreta i el d’esquerra, amb moltes diferències i desacords entre si. De fet, vam viure aquests dos bàndols més tard en la guerra del 1936-1939, amb voluntaris irlandesos socialistes protegint la república i uns altres, d’extrema dreta, lluitant amb Franco.

—Els arrests i execucions posteriors a l’Alçament de Pasqua van ser un element decisiu per la independència?
—I tant! Des del punt de vista britànic, qualsevol persona que hi hagués participat podia ésser reclutada, arrestada i, fins i tot, executada. De fet, els executats foren la gent més meravellosa de l’illa. Com Padraig Pearse, un bon mestre, molt educat i gran poeta que va escriure coses molt interessants. La nit abans de l’execució, de fet, va escriure un bonic poema a la seva mare sobre la pèrdua dels seus dos fills. James Connolly, per la seva banda, fou un gran dirigent socialista amb una perspectiva internacional. Thomas MacDonagh era un altre gran poeta, també executat. Hi havia gent que ensenyava a les universitats i que escrivia molt bona poesia, amb una gran cultura. Era la gent més noble que hi havia a Irlanda i foren executats pels britànics. Si aquest grup de persones hagués viscut, hauríem tingut el govern més meravellós. Però el nostre govern fou executat i es va haver de recórrer a la fila següent. La gent no en sabia res abans que fossin executats i després van començar a llegir-los i van descobrir-los amb fascinació. I es van preguntar: ‘Com els han pogut fer això, a tota aquesta gent?’

—El vostre avi, Terence MacSwiney, va tenir un rol important i destacat en la lluita nacional.
—L’avi que hem homenatjat a Barcelona és el matern. Era de Cork, dramaturg, poeta i filòsof. Va ser conscient que era molt difícil per a un petit país com Irlanda, massa a prop de la Gran Bretanya, d’alçar-se i de lluitar contra l’imperi britànic. És com el combat entre un infant i un gran boxador: has d’anar amb molt de compte on colpeges. La seva visió era que més que mantenir una gran batalla molt desigual en termes militars, era molt millor de lluitar individualment, de lliurar una batalla individual.

—Com ho va fer?
—Doncs en comptes de lluitar amb exèrcits, calia recórrer a un nivell més alt, el nivell espiritual, el de l’autoritat moral. Pensava que calia desafiar l’autoritat moral britànica, que es proclamava com un gran imperi i modèlic, però que alhora maltractava la Xina i l’Índia, amb milions de morts per fam, o la mateixa Irlanda entre 1840 i 1900, quan l’illa va perdre la meitat de la població i fou usada simplement per proveir de menjar i de soldats l’imperi.

—Expliqui’ns la història del seu avi…
—Quan les forces irlandeses van guanyar les eleccions el 1918, Tomás Mac Curtain i el meu avi eren els dos màxims dirigents a Cork. Mac Curtain fou elegit batlle de la ciutat i membre del parlament, però els britànics el van assassinar amb la intenció de terroritzar la població. MacSwiney va decidir d’agafar-ne el relleu i ocupar el seu lloc. Quan fou elegit per unanimitat, va dir que tenia el dret com a batlle de Cork i membre del parlament d’exigir als britànics d’anar-se’n del seu país, Irlanda. Fou arrestat immediatament, i hi va respondre així: ‘No, jo tinc l’autoritat sobre mi mateix i m’asseguraré que jo mateix obtindré el meu alliberament.’

—I va optar per una vaga de fam…
—Era un mètode que ja s’havia fet servir en les tradicions irlandesa i índia, com a prova d’integritat i força personals. Als britànics els costava de comprendre aquesta mena de protestes, que MacSwiney definia com una manera de desafiar la seva autoritat. Eren molt cruels, però es presentaven com a bons i benignes. Quan fou arrestat, el meu avi va pronunciar un discurs en què els plantejava un gran desafiament: si l’acabava alliberant, Londres acceptava la seva autoritat moral i ell guanyava; i si no l’alliberaven, el seu cas mostraria que no eren l’imperi benigne i modèlic que deien ser.

—Aquella acció va tenir molta repercussió internacional.
—En paral·lel a la vaga de fam es va engegar una campanya internacional que va rebre un gran suport de Catalunya. Però no sols d’aquí: un gran poeta de la Xina va escriure’n un poema i Mahatma Gandhi posteriorment va reconèixer que s’inspirava en la seva fortalesa d’esperit. Perquè parlava de soscavar l’autoritat i el poder de l’imperi britànic a l’Índia, la Xina…, mostrant que no era tan bo com es presentava. Després de la mort del meu avi en aquella vaga de fam, el seu cas encara es va internacionalitzar més: la seva vídua i germanes van fer discursos en ciutats dels EUA, hi va haver grans manifestacions a Catalunya, a l’Argentina… Tot plegat va fer molt difícil a l’imperi britànic de mantenir la pretensió de controlar una gran part del món, i de fet poc després Londres va decidir d’asseure’s a la taula de negociació amb els irlandesos.

—A banda aquelles mostres concretes de solidaritat de Catalunya amb Irlanda, es pot dir que aleshores els nacionalismes català i irlandès anaven en paral·lel?
—Absolutament, perquè eren experiències paral·leles, que partien del món cultural i amb molta importància de la seva ciutadania, que volia donar l’oportunitat als seus fills i néts de tenir una bona vida i la independència. Una independència que no sols significava separació, sinó també poder adoptar les teves decisions, disposar de la teva autonomia. Hi havia punts de vista molt semblants, en les dues reivindicacions nacionals: no van començar des de la confrontació, sinó pacíficament a partir de gent amb una certa autoritat moral que volia la independència i la llibertat. Els paral·lelismes són immensos. Era una qüestió de nació, que era millor tenir una nació independent per a formar part directament d’Europa i poder mantenir relacions iguals amb qualsevol altre.

—Un segle després, com es viu i es veu ara mateix a Irlanda l’Alçament de Pasqua? Va ser un moment crucial per al vostre país?
—Sí, del tot, perquè si per exemple no ens haguéssim revoltat, hauríem tingut reclutament forçós i hauríem perdut molts i molts més joves irlandesos a la guerra. Irlanda, per tant, hauria quedat en una situació encara més difícil i complicada. Si no hagués obtingut la llibertat aleshores, en la Segona Guerra Mundial els soldats irlandesos probablement haurien estat enviats a la primera línia del front. Irlanda, a més, seria ara com Escòcia, que demana una mica de llibertat i és dependent del tot dels banquers de Londres. El que vam fer a partir del 1916 ens va donar independència i llibertat.

—I el balanç és molt positiu?
—No som un país perfecte ni tenim un govern perfecte, però des d’aleshores hem pogut contribuir molt més al món i a nosaltres mateixos, per exemple en termes literaris i culturals, en el desenvolupament econòmic nacional i internacional… Ho fem molt millor que si fóssim ara com Escòcia. I Escòcia i Irlanda eren com germanes, però ells encara estan lligats de mans i nosaltres som lliures, lliures fins i tot per a cometre errors, dels quals hem d’aprendre. Però creiem que això és molt millor que no pas ser com un adolescent tancat en una habitació: som lliures, podem fer coses i de vegades són bones o no tan bones, però segur que molt millors que si no tinguéssim llibertat. Per què algú des de la costa occidental d’Anglaterra ens ha de dir res sobre la nostra educació? Per què algú des de Gal·les ens ha de dir res sobre les nostres idees? No tindria cap sentit!

—Des de la creació de l’Estat Lliure el 1922, Irlanda no és del tot independent. Confieu que l’illa es reunificarà en un futur proper?
—Hi ha tres grans dates clau en la nostra relació amb la Gran Bretanya, a més del fet que fórem envaïts per anglonormands fa set-cents anys. La primera és l’Acta d’Unió del 1801, que bàsicament va eliminar el nostre parlament i les nostres autoritats i les va traslladar a Londres, cosa que no ens va ser gens bona. Després, el 1916, es va produir una guerra d’independència amb una solució final que no va ésser gaire bona, arran del tractat del 1921 i el 1922 amb la Gran Bretanya i la divisió de l’illa entre l’Estat Lliure i el nord d’Irlanda, sota control britànic. I la tercera data, més recent, és la de l’Acord de Divendres Sant del 1998, un nou tractat entre Irlanda i la Gran Bretanya segons el qual s’obre la porta a la gent del nord de l’illa, el que en diem els sis comtats, a unir-se si ho desitgen a la república irlandesa. Consegüentment, el conflicte s’ha acabat, perquè ja no hi ha disputa entre Irlanda i la Gran Bretanya, ara estan en pau en aquesta qüestió. Ara el tema és si la gent al nord d’Irlanda vol resoldre la situació i posar-se d’acord per a treballar amb nosaltres. En un context en què les fronteres a la UE cada vegada són menys i menys importants, la disputa entre Irlanda i la Gran Bretanya s’ha acabat.

—Qui vol més la reunificació: la gent del nord o la del sud?
—Els del sud, la volen. I els del nord estan dividits: hi ha ara un 40% de favorables, nacionalistes, i un 60% de contraris, els anomenats unionistes o lleialistes, els ancestres dels quals foren portats d’Escòcia al nord d’Irlanda per a controlar aquella part de l’illa en nom de la Gran Bretanya. Tenien por de Napoleó i volien tenir controlada una part d’Irlanda. Al principi van pensar que l’illa seria fàcil de controlar, però quan es van adonar que érem una mica més difícils de controlar, aleshores van centrar els seus recursos en el nord de l’illa. Específicament, Dublín era la segona ciutat de l’imperi britànic després de Londres. Belfast tenia sols 70.000 habitants. Quan hi van començar a haver problemes, Belfast va passar a tenir més de 300.000 persones i hi van posar tota la indústria. Per tant, la revolució industrial s’hi va traslladar en massa. Als nord-irlandesos, Londres els deia: ‘Mantingueu aquest lloc per a la Gran Bretanya, per a la reina.’

—I això encarava els sectors més populars de la societat nord-irlandesa…
—Els deixava en una situació complicada, perquè la majoria eren protestants pobres a qui es deia que havien de lluitar contra catòlics pobres per a controlar-los en nom de la Gran Bretanya. No té cap sentit, però aquest prejudici encara es manté entre els unionistes. És cert que a poc a poc se’n van sortint i en van aprenent, però encara no és una qüestió resolta. El 60% de lleialistes, protestants, al nord d’Irlanda, encara mantenen aquesta visió, encara creuen que és millor per a ells continuar essent separats, però les seves raons es van esvaint. Respecte a la resta de l’illa, no és que vulguem prendre el control del nord de l’illa, és que creiem que treballaríem millor plegats, com una sola illa unida. Tot tindria més sentit.

—Què pensa la societat irlandesa del procés català? Se sap què hi passa i se segueix el tema?
—No ens n’arriba prou informació i voldríem que els vostres mitjans fossin més accessibles des d’Irlanda, però el que ens n’arriba ens agrada. Ens agrada la sensibilitat que teniu, la manera d’obtenir el suport de la gent, fent-li adonar que hi ha diferències amb Madrid i Espanya, però no anant pel camí equivocat de la confrontació. Esteu portant el procés de manera suau i a poc a poc perquè la nació catalana tingui la seva independència i la capacitat d’adoptar les seves decisions i de treballar amb Europa. Per tant, creiem que esteu avançant pel camí correcte, que ho esteu fent bé. Però no som nosaltres qui us hem de donar consells.

—Els catalans podem aprendre alguna lliçó, de la revolta irlandesa de Pasqua?
—Crec que els catalans saben què fan. Per tant, no crec que puguin aprendre gaire de la nostra experiència. L’única cosa que penso és que si actueu amb honradesa, des de la moralitat, si us focalitzeu en l’esperit i en l’ànima de la gent i la tracteu bé, sobretot els qui pensen diferent, automàticament tindreu èxit.