‘Cata…què?’ Del DNI fals de Puigdemont a les operacions d’estat

Quan el Carles Puigdemont periodista voltava pel món, a principi dels anys noranta, procurava arribar als hotels on s’allotjava de nit, a última hora. Perquè a aquelles hores acostumava a haver-hi, tal com explica ell mateix, ‘un personal de servei que solien ser gent immigrant, gent que acabava d’arribar i que tenia un domini de l’anglès o del francès molt inferior al meu, i fàcilment els podia colar el carnet de nacionalitat catalana que portava a la butxaca i els deia “from Catalonia”. “Cata…what?” I els ho escrivia jo mateix, i no hi havia cap problema amb la nacionalitat.’

El president explicava ahir aquest anècdota a la presentació a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia del llibre ‘Cata…què?‘, publicat per Puigdemont originalment el 1994 i que ara La Campana ha reeditat i ha ampliat amb una actualització a càrrec del periodista Carles Ribera. Una presentació que va comptar amb uns protagonistes de luxe: ‘els tres tenors de la política catalana’, tal com els va anomenar l’editora Isabel Martí: Puigdemont mateix, l’ex-president Artur Mas i el vice-president Oriol Junqueras. Uns actors molt potents que van fer que l’auditori de la biblioteca quedés ben petit i no pogués engolir la gentada que hi va voler assistir. A primera fila, tres consellers (Carles Mundó, Toni Comín i Santi Vila), alguns diputats i altres càrrecs del govern, a més d’amics i de representants de mitjans de comunicació del país.

El president va explicar l’anècdota del carnet d’identitat per fer entendre el canvi de percepció i de coneixement de la realitat catalana que hi ha hagut internacionalment. Tal com va dir Artur Mas, si abans la pregunta era ‘Cata…què?’, ara la gent d’uns altres indrets del món es demana ‘Cata… i ara, què?’, perquè el procés cap a la independència que ha nascut de les grans mobilitzacions socials i que ara ha agafat una dimensió institucional sense precedents ha fet que la qüestió catalana eclosionés en les principals capçaleres internacionals.

La intervenció de Carles Puigdemont. Vídeo: Jordi Carreño.

Aquest és un dels gran canvis entre la Catalunya de què parlava la premsa internacional els anys que Puigdemont preparava la primera edició del llibre i la Catalunya que han anat difonent aquests últims anys el Financial Times, Le Monde, la BBC, The Guardian, Al-Jazeera, The Economist…. la que Carles Ribera ha analitzat en la versió ampliada del llibre. Puigdemont va haver de fer de ‘rata d’hemeroteca’ per mirar de trobar algunes de les referències a Catalunya que hi havia en diaris internacionals, per estirar un fil roig que connectés el 1926 (l’any dels fets de Prats de Molló) amb el 1994 i teixir mínimament un relat entre l’una data i l’altra, passant per la república, la guerra, el franquisme, la transició… Ribera, en canvi, ha hagut de destriar el gra de la palla d’una gran quantitat de referències sobre Catalunya i el procés polític actual que ha pogut trobar amb una immersió a la xarxa, a cop de clic.

Les operacions d’estat
La diferència és evident: ara la carpeta catalana existeix, és ben present. Però també hi ha alguns elements de connexió entre allò que va passar quan tot just començaven els Jocs Olímpics de Barcelona i el que s’ha esdevingut aquests darrers anys quan el moviment independentista català ha esclatat i ha passat a ser ‘mainstream’. La connexió la trobem en la diplomàcia espanyola, en l’operació d’estat per a desactivar una eficaç campanya de difusió de les aspiracions catalanes. Va passar aleshores, fa un quart de segle, i ha tornat a passar ara: Espanya arriba tard, però quan hi arriba desplega tota la maquinària diplomàtica que té a l’abast.

Sense estructures d’estat, amb una diplomàcia en contra, el catalanisme ha arribat a l’arena internacional ‘gràcies a la diplomàcia civil i cultural’, deia Puigdemont. ‘Gràcies a un exèrcit de gent convençuda sempre que a qualsevol lloc on anava, quan tenia un corresponsal estranger a la vista, es posava el barret d’ambaixador i ho aprofitava per explicar el país.’ I així es va aconseguir, per exemple, explicava Puigdemont, que l’abat Escarré fes aquelles incendiàries declaracions contra el règim franquista en una entrevista a Le Monde el 1963 (traducció al català de l’entrevista). Fins que els Jocs Olímpics del 1992 esdevenen de bon començament una maquinària de projecció internacional de Catalunya, amb campanyes com el ‘Freedom for Catalonia’, la xiulada a Juan Carlos en la inauguració de l’Estadi Olímpic de Montjuïc i més accions institucionals i cíviques que van cristal·litzar, per exemple, en la doble pàgina de la revista Time amb un titular tan impactant com aquest ‘Benvinguts [en català] to the Catalan Games‘.

Recordava Puigdemont que tot plegat havia activat una operació d’estat per a influir en els mitjans internacionals i escombrar el segell de catalanitat dels Jocs, i contraposava aquelles referències amb la de les cròniques d’exaltació espanyolista a la final de futbol que la selecció espanyola va guanyar al Camp Nou, un dels bressols del catalanisme, i el titular de ‘L’Humanité’ de la cloenda, ‘Adiós, Barcelona.’

I ara tenim ben presents els intents recents de boicot de la diplomàcia espanyola de molts actes organitzats pel govern de la Generalitat a l’estranger per a donar a conèixer i internacionalitzar el procés. Fins i tot el The Washington Post se’n feia ressò, d’aquestes pressions.

En efecte, Junqueras apuntava a l’acte d’ahir: ‘[La nació catalana] No només no ha tingut un estat sinó que hi ha un estat que s’ha esforçat reiteradament i de forma consistent a fer-la desaparèixer.’

La recepta de Mas i l’observador observat
I, malgrat tot, la presència del discurs i dels arguments independentistes en la premsa internacional aquests últims anys ha estat notable, fins i tot en alguns casos recollits amb una certa simpatia o comprensió. Però la maquinària diplomàtica espanyola continua funcionant, i la pugna per a fer arribar el punt de vista propi a les principals capçaleres internacionals és més dura. És evident que de la complicitat editorial de mitjans de prestigi com Bloomberg, Financial Times i The Economist en la defensa del dret de decidir hem passat a un discurs més agre respecte del discurs independentista després del 27-S, principalment pel fet que les forces independentistes no van sumar més de la meitat dels vots emesos.

Artur Mas, que ahir va fer un discurs amb un innegable to presidencial, n’era ben conscient quan va apuntar uns quants consells a Carles Puigdemont. ‘No hem de perdre de vista que hem de ser suaus en les formes i ferms en els continguts. Perquè, a l’inrevés, perdríem pistonada. Se’ns ha de veure decidits, dialogants en la forma i en l’actitud. I se’ns ha de veure democràtics; cal una majoria clara que ho expressi a les urnes. Per això, el 9-N va ser una gran targeta de presentació a nivell internacional’, recordava Mas. I encara afegia: ‘El substrat nacionalista ens va en contra, perquè a Europa no ven bé, recorda uns altres processos històrics. I també ens va malament l’etiqueta que això només ho fem per diners. Hem de combatre l’una etiqueta i l’altra, i ho fem bé.’

Puigdemont ho reblava destacant la importància que el món miri cap a Catalunya, i subratllant que internacionalment Catalunya és percebuda com ‘l’avantguarda de les transformacions polítiques de l’estat’.

Els pròxims passos a fer, les noves cròniques que s’escriguin per a explicar al món els passos de futur de Catalunya, tindran ara de protagonista un president que fins fa uns anys s’ho mirava des de l’altra banda. Tal com descrivia molt bé Carles Ribera, ‘Cata..què’ és un llibre que va començar a escriure un periodista fa vint-i-dos anys observant la premsa internacional, i acaba amb la premsa internacional observant aquest periodista. És la feliç història d’un observador observat.’

Ací podeu veure el vídeo íntegre de l’acte de presentació de la reedició de ‘Cata… què’, amb les intervencions d’Isabel Martí, Oriol Junqueras, Carles Ribera, Artur Mas i Carles Puigdemont: