21.11.2022 - 01:50
|
Actualització: 21.11.2022 - 13:25
Se sap que Catalunya és a la cua d’Europa a l’hora de generar energia renovable. Aquesta pèssima situació és difícil de pair. Encara ho és més veure que, tot i les evidències, el govern no reacciona amb la contundència necessària per a resoldre-ho. El sector energètic fa anys que ho denuncia. Però és un crit en el buit, que retorna com un eco, sense respostes concretes, sense actituds decidides, sense capacitat d’executar. És un problema greu, creat pel govern de la Generalitat durant dècades. Els governs, l’un darrere l’altre, l’han anat fent gros. Els errors i la mala gestió s’han acumulat i han fet un tap dens i destructiu.
El 2017, amb la llei del canvi climàtic, hi va haver un intent de capgirar-ho des del parlament i el govern. El 2019 es va donar forma a un decret llei que prometia ser un punt d’inflexió, un punt en què es podrien accelerar les coses i transformar la situació. S’havia derogat també el decret del 2009, aprovat per l’últim govern tripartit, un decret que el sector energètic considerava el gran entrebanc per a tirar endavant. Però d’aleshores ençà les millores, malauradament, no han estat significatives. Ni suficients. Ni ambicioses per la magnitud del problema.
Els entrebancs, sobretot administratius, no desapareixen mai. El 2019 amb la publicació del nou decret llei, semblava que la porta s’obria i es van presentar projectes grans i petits, de dins i de fora. Moltes empreses europees, espanyoles incloses, hi van optar. El poc teixit que queda en el país també. En total, les propostes podrien instal·lar 15.000 megawatts (MW). Un cop garbellats, van quedar projectes amb la capacitat de produir 12.000 MW, dels quals la meitat d’eòlics i l’altra meitat de fotovoltaics. Quants se n’han tramitat, d’aquests projectes? Ara com ara, tres anys després, hi ha projectes d’energia fotovoltaica a informació pública per a instal·lar 1.600 MW i d’energia eòlica, per a instal·lar-ne 300. Les xifres no necessiten comentaris. Som a final del 2022. Mentrestant, els veïns s’espavilen. A l’Aragó es miren Catalunya com un gran pastís a devorar.
La magnitud del problema no ha augmentat solament perquè cada vegada és més a prop la fita del 2030 i els envits del canvi climàtic. La guerra ha disparat el preu de l’energia i l’economia se’n ressent d’una manera exagerada. Hi ha en joc el benestar de les persones i l’activitat quotidiana de molts sectors. El preu de l’energia afecta tot el sistema i la capacitat de progressar. Molts recursos econòmics s’han de dedicar a pagar l’augment de preu i la contrapartida és que han de minvar els dedicats a la salut, a la recerca i a tantes altres coses.
En el context actual de guerra a Europa, el concepte de sobirania energètica va agafant com més va més pes. No havia estat mai tan present. Si Catalunya l’ha vist sempre com un punt clau a l’hora de tenir un estat propi, ara encara s’hi veu més. La geostratègia ha evidenciat d’una manera absoluta que la sobirania energètica és essencial i és el concepte clau que ha de centrar la voluntat política.
Arran d’aquest panorama complex moltes iniciatives ciutadanes intenten de separar el gra de la palla i fan aportacions perquè el país pugui avançar. Una d’aquestes activitats s’inaugura avui a Girona. Són les Primeres Jornades Internacionals d’Energies Renovables i Sobirania. Dos dies intensos de debat amb personalitats destacades d’aquest àmbit –inclosos dirigents d’Escòcia i Dinamarca, dos països que tenen el problema resolt– que miraran d’eixamplar la mirada per crear un espai de diàleg i aportar solucions. En aquest context, hem parlat amb dues de les persones que hi participen: Jaume Morron (EolicCat) i Pep Puig Boix (Eurosolar), tots dos amb un gran bagatge en la lluita per aplicar les renovables en aquest país. Amb ells hem mirat d’identificar els principals desafiaments que cal vèncer per avançar a la velocitat necessària, que –com li agrada dir al vice-president europeu, Frans Timmermans– hauria de ser la velocitat de la llum.
1. Lideratge, coratge, idees clares i execució
Jaume Morron creu que el problema va més enllà del fet estrictament polític i ideològic: “Aquí falta lideratge. Cal tenir les idees clares. Hi havia un encàrrec, que és a la llei del canvi climàtic 16/2017, signada per Carles Puigdemont i Josep Rull, i que deia que a Catalunya el 2030 l’energia havia de tenir el 50% d’origen renovable i el 2050 el 100%. Però què fem? Compte que s’enfadarà aquell, compte que s’enfadarà aquell altre! D’ençà que tenim competències hem fet tots els pactes nacionals: el de la indústria, el de l’energia… Aquí falta allò d’en Menotti: Concretem! Falta visió i ambició. S’ha d’executar.”
2. El temps compta: amb instal·lacions petites no s’arribarà a l’objectiu
Es calcula que l’any 2050 es necessitaran 55.000-66.000 MW per a atendre les necessitats de la població. Recuperar el temps perdut és molt difícil, però la realitat és la que és i tot es converteix en una cursa contra el temps. Els marges de maniobra són escassos. Sobretot ara que el problema també és de present pel cost de l’energia. “Si ho hem d’anar fent amb instal·lacions de 5 MW ens pot sortir barba. S’han de fer instal·lacions grosses si volem arribar al 100%.”, avisa Pep Puig Boix, que sap que no es podrà arribar als objectius si no s’aproven projectes més grans, un dels recels més freqüents de l’administració, que tem les crítiques. Jaume Morron hi afegeix: “Aquí fem cosetes de Lil·liput. Amb projectes petits no anem enlloc, si s’ha d’arribar a l’objectiu. Tenim una legislació, complim-la. Però no s’autoritzen projectes, només els lil·liputencs. Els altres no surten ni a informació pública. Si volem omplir una caixa de pressa, què fem? Per començar hi posem pedres grosses. Quan fem castells no hi posem pas l’enxaneta a sota, oi? Per complir els compromisos hem de construir i posar en servei 1000 MW fins al 2030. Si fem això sí que hi arribem. El ritme a partir del 2031 ha de passar a ser de 2.500 MW l’any. Ara només tenim 5.000 MW d’energia renovable, comptant la hidràulica i tot.”
3. Superar el col·lapse: més musculatura administrativa
Una de les causes de la paràlisi és el blocatge administratiu. Jaume Morron ho explica així: “L’administració és molt mal dotada. No té musculatura. Quan el decret llei del 2019 va aconseguir atreure promotors de tot el món, es va veure que l’administració no tenia prou musculatura. Havien estat més que avisats que passaria això, perquè si s’està deu anys sense fer res, passa això. Va ser com si l’administració no es cregués que fent un decret els inversors respondrien. I tant que van respondre. Va ser l’administració que no va respondre. Tot això va estar encallat molt de temps. La directora general d’Energia de la Generalitat ens diu que està farta dels que es queixen que van a pas de tortuga. Doncs crec que realment van a velocitat de caragol. Van lentíssims i es permeten de dir que no passa res si retardem això una dècada. Quan tothom diu que és l’última dècada que tenim.”
4. Un greuge que ha de desaparèixer: el nord-oest també existeix
A Escòcia, per exemple, es poden posar molins de vent gairebé a tot arreu, al Principat no. Hi ha molts llocs on no fa vent, però això no justifica el greuge de les comarques del sud-oest del Principat respecte de les del nord-oest. “Els molins de vent s’han de posar on fa vent. No es poden posar ni a la plana de Vic ni al pla de Lleida, s’han de posar als llocs on fa vent, que són al sud-oest i al nord-oest del Principat. És curiós que cap al sud-oest se’n vagin posant a les zones enlairades de set-cents metres en amunt i, en canvi, a l’Empordà no s’hi faci res i hi hagi gent que posi el crit al cel perquè se’n volen posar a les Alberes o al mar. Però, mentrestant, es va xuclant electricitat. Aprofitar els nostres recursos ens dóna sobirania i no podem renunciar-hi”, explica Pep Puig Boix. Que aquestes jornades es facin a Girona s’ha vist com una cosa positiva per a reflexionar sobre aquesta situació desigual en el territori, una situació que no preocupa tothom de la mateixa manera i que és incòmoda. Jaume Morron explica que a la demarcació de Girona (s’excusa per utilitzar la denominació provincial) es produeixi menys del 5% de l’electricitat que es consumeix. Considera que aquesta descompensació és escandalosa.
5. L’oposició a les renovables: Com canviar el xip i construir un nou relat més coincident amb la realitat? Com obrir un espai de diàleg?
Les energies renovables han estat una de les reivindicacions més importants del moviment ecologista i els moviments verds, gairebé el seu cor. El famós adhesiu “Nuclears? No, gràcies”, amb un sol radiant i simpàtic, és la imatge més potent d’una lluita d’anys, que va ser decisiva. No solament aquí, però sobretot aquí. Paradoxalment, el mateix moviment ecologista ha estat un dels grans opositors al desenvolupament de l’energia verda. Protegir els ocells contra els molins de vent, preservar el paisatge i conservar territori verge han estat els arguments que han blocat el desenvolupament de les renovables durant molts anys. Per què aquí més que en uns altres llocs? Això s’ha analitzat poc, potser algun dia s’haurà de fer. Els molins de vent que generen l’energia eòlica fa anys que no maten ocells, però el discurs no ha canviat. Segurament el desequilibri sud-nord hi ha contribuït, a l’hora de fer instal·lacions. Adobar-ho esvairia confusió i potser obriria alguna porta.
Sigui què sigui, en alguns ambients la creació de parcs de plaques solars o parcs eòlics ha esdevingut tabú. Tot fa pensar que haurà de deixar de ser-ho. Solucions com el decreixement i la reducció de consum energètic s’han argumentat sense gaire precisió, fins a arribar a l’atzucac actual. Les xifres no quadren. No n’hi hauria prou.
El govern i els partits polítics ja no poden fer el sord. La realitat és la que és i la teranyina confusionista no resol res. En relació amb això, Jaume Morron desitja que la campanya de comunicació que la Generalitat diu que prepara serveixi per a canviar aquesta situació. “Hauria de ser una campanya com la de l’“Envàs on vas?”. És indispensable. Hi ha poca gent en contra, però és molt sorollosa. En aquestes municipals hi haurà alcaldes que perdran la por i que anunciaran la creació de parcs d’energies renovables com un fet positiu.” Pep Puig Boix és crític amb el paper de TV3 perquè ha fet d’altaveu només de determinades protestes.
6. La formació no és cap problema anecdòtic
La demanda d’instal·lació de plaques fotovoltaiques no deixa de créixer, però no hi ha prou instal·ladors. Ara mateix ja es nota el dèficit. Si no s’equilibra ràpidament formant nous instal·ladors, la manca de personal preparat acabarà essent un obstacle per a avançar. Això fa que un dels envits que s’hagi d’encarar amb decisió sigui el de la formació d’instal·ladors. És una mancança encara no gaire visible, però que comença a esclatar, perquè la demanda d’energia generada per renovables no cessa.
7. Electrificar el consum d’energia
“Catalunya és absolutament dependent de les importacions de materials fòssils per a alimentar el sistema energètic. Té sol, aigua, vent, geotèrmia… Té de tot i és al·lucinant que les renovables representin una part tan petita de l’energia final que fem servir: actualment, entre el 6% i el 8% del consum”, recorda Pep Puig, que també explica que el 25% de l’energia que es consumeix és elèctrica. S’ha d’augmentar la penetració de l’electricitat amb l’energia. S’han de deixar d’utilitzar combustibles fòssils.
Jaume Morron considera que encara que no hi hagués canvi climàtic s’hauria de fer igualment la transició al consum d’energia produïda per renovables. “Fem servir recursos que cada vegada seran més cars. Ja veurem què passa el mes de març, quan arribin a les cases i a les empreses dels catalans les factures del consum energètic. Ja veurem com seran els plors. Tot això té unes conseqüències molt directes sobre tots nosaltres.”
8. Reenfocar l’Energètica de la Generalitat: crear una xarxa de distribució pròpia i plantar cara a ENDESA
Una de les accions que el govern presenta com un avenç és la creació de l’Energètica, l’empresa pública de l’energia de Catalunya. Fa pocs dies que n’han nomenat el director, Ferran Civit. Un dels objectius principals d’aquesta empresa és promoure projectes d’autoconsum i de generació distribuïda a tots els edificis públics de la Generalitat. Entre més activitats, també es farà càrrec de les centrals hidroelèctriques a mesura que vagin exhaurint les concessions actuals.
Ampliar els horitzons d’aquesta empresa pública energètica podria significar un salt qualitatiu per a complir els objectius marcats, però això no és a cap pla del govern. Pep Puig Boix explica què creu que caldria fer?: “Plantar cara a ENDESA, que és qui posa traves per a connectar instal·lacions a la xarxa. ENDESA, com que té el monopoli, ha estat molts anys sense actualitzar la xarxa, no ha fet la feina que havia de fer. Tothom que produeix electricitat demana connexions i segons a quins nusos ja no les accepten perquè no les han reforçades. La famosa Energètica podria ajudar molt fort fent una xarxa pública de la ciutadania, on tothom es pogués connectar.” Jaume Morron també veu aquesta necessitat: “Els projectes petits tenen necessitat d’evacuació. Això ho ha estudiat molt Josep Ballart, que proposa de crear una nova xarxa de distribució. Però jo em pregunto: si no hi ha coratge per a aprovar un parc eòlic de 50 MW, hi haurà coratge per enfrontar-se a l’estat i dir que li vols fer la competència amb una nova xarxa d’evacuació?”
Pep Puig Boix també exposa la necessitat de redefinir el concepte de públic de l’Energètica: “Es parla molt d’energètica pública, però és demagògia, perquè es fa una cosa que és de l’administració de l’estat i no pas públic; i això és diferent. L’empresa que han fet és de l’estat. El capital és de l’administració i no de la ciutadania. Amb el franquisme tenim pervertit el concepte de públic. Amb la transició ja es va fer un gran desastre. Jo poso d’exemple l’empresa elèctrica de la ciutat de Sacramento, a Califòrnia, que és de la ciutadania. Allà separen la política de l’empresa elèctrica. Aquí ho pervertim tot i els polítics són a tot arreu.”
