Catalunya, terra de pirates?

Alguna vegada heu estat en una platja ben massificada i heu tingut la temptació d’imaginar quina gran mortaldat i destrossa causaria una bona ràtzia pirata? Segur que ho heu pensat més d’una vegada. I és que sembla que Catalunya (i en general tots els territoris de parla catalana) ha estat una terra on els pirates hi han tingut molta presència. Com a mínim així ho palesa la Sylvia Lagarda-Mata a Catalunya, terra de pirates, un recull de fets històrics i llegendes vinculades amb els pirates que ha endreçat des de les Cases d’Alcanar fins a Salses i que acaba de publicar Angle Editorial.

L’autora assegura que “Catalunya és terra de pirates per dos motius: primer perquè durant centenars d’anys la seva costa va ser atacada per pirates i corsaris de totes les nacionalitats mediterrànies, i segon perquè els catalans tampoc no es quedaven curts a l’hora de piratejar. Si fins i tot els comtes de Barcelona s’hi dedicaven! I algun president de la Generalitat. I algun bisbe. I no cal dir que un grapat de cavallers, mariners i pescadors”.

I també afirma que “les aventures tintades de romanticisme que llegim o veiem al cinema i a la televisió, els mars exòtics, les illes paradisíaques, la bandera amb la calavera, la cama de fusta, el garfi i l’ull tapat, que ens resulten tan fascinants, ens han fet oblidar la terrible realitat dels atacs pirates a les nostres pròpies costes. Calia descobrir que tenim pirates per donar i per vendre, de vegades molt més canyers que qualsevol pirata caribeny”.

Tresor perdut

El volum és molt interessant perquè permet de descobrir Catalunya bo i seguint els diferents itineraris, però també perquè recull llegendes i fets del tot certs. Així, per exemple, hi ha la llegenda del tresor de James DeWolf a les Cases d’Alcanar. Segons aquesta contarella, el vaixell d’aquest mític corsari, membre d’una família de Rhode Island (EUA) que es dedicava a aquest ofici i al tràfic d’esclaus, va embarrancar a les Cases d’Alcanar mentre fugia de l’Armada Britànica.

“Un cop a terra, els corsaris van remuntar el riu Sénia carregant un valuós tresor que seria amagat, segons sembla, a un edifici emblemàtic de la població: l’anomenat Molí de la Vella. Després de totes aquestes peripècies només dos membres de la tripulació van aconseguir escapar-se. Un d’ells, el primer oficial, va guardar gelosament el mapa del tresor, però mai va poder anar-lo a buscar. Anys més tard el document hauria estat trobat entre les runes d’un antic mas, però el tresor mai no va aparèixer.”

Es tracta d’una llegenda, és clar, però sí que sabem del cert que James DeWolf va invertir els diners guanyats amb el corsarisme a comprar i explotar amb mà d’obra esclava unes plantacions de cafè i de sucre a Cuba. Va ser senador dels EUA i el segon home més ric del país.

I si aquesta és una de les nombroses llegendes que aplega l’autora, el llibre compta amb molts més fets històrics, contrastats i documentats que no pas amb invencions que parlen de tresors fastuosos que mai no s’han trobat o d’amors prohibits entre pirates i captius, com el de la Lluna Roja, la pirata i geganta de Miami Platja. Un dels fets sorprenents és saber que Salou ha estat l’indret més atacat per pirates de tota la península ibèrica, amb més de dues dotzenes d’atacs entre el 1455 i el 1591.

Lagarda-Mata explica que “el caràcter mercantil del seu port en va ser sens dubte el responsable. Tot el comerç marítim de Reus, veritable motor econòmic de la comarca i de les poblacions de la Comuna del Camp es canalitzava a Salou. I ja se sap que on hi havia comerç hi havia riquesa i on hi havia riquesa hi havia pirates. A més a més, l’especial orografia de la costa els permetia acostar-se de nit sense ser vistos i després refugiar-se a cala Crancs, a la de la Font o a la Morisca, desembarcar sigil·losament i amagar-se entre les garrigues, esperant que de bon matí els salouencs anessin als camps o sortissin a pescar. Es té constància que a la segona meitat del segle XII els sarraïns de Mallorca ja feien falconades sobre Salou. Es tenia l’esperança que la pirateria acabaria amb la conquesta de Jaume I, però a mitjans del segle XIV van aparèixer noves naus corsàries provinents d’Algèria”.

Amor a les Antilles

I, és clar, nosaltres també hem estat pirates i en alguns casos ben temibles, com per exemple en el cas del Pigat, en Pere Mas i Roig, de Vilassar de Mar. Aquest capità de la marina mercant es va dedicar al contraban, al tràfic d’or, a l’esclavisme i a fer de filibuster a la mar de les Antilles. De fet s’hi va dedicar ell i bona part de la família.

“Una història de caire llegendari explica que en un port de les Antilles el Pigat va raptar la filla del governador, la Lucía, de la qual s’havia enamorat i la va amagar a bord del seu vaixell. El governador, que coneixia la fama del vilassarenc, s’hi va presentar amb la guàrdia reial i el va fer escorcollar de dalt a baix sense resultat. I és que la Lucía era al capdamunt del pal major de la nau, embolicada amb una vela hissada. L’any 1998 es van estrenar els gegants de Vilassar de Mar, amb els noms de Pigat i Lucía.”

Els temibles foceus d’Empúries

Però això de la pirateria a casa nostra ve de ben lluny, segons que ens explica l’autora. “L’any 575 abans de Crist van arribar l’Empordà els darrers colonitzadors grecs. Els foceus, que posseïen colònies per tota la Mediterrània, van establir un port comercial a la desembocadura del riu Fluvià on es pogués fer escala. Acabava de néixer Empòrion. Tot i que la seva activitat era eminentment comercial, aviat van derivar cap a la pirateria. En el seu afany per aconseguir un enriquiment ràpid, es van anar tornant cada cop més agressius amb els vaixells que navegaven per la seva zona. Els principals afectats eren els cartaginesos, competència directa dels mercaders grecs, i els etruscs, que mercadejaven des del nord d’Itàlia i temien també l’expansió grega. Quaranta anys després de la fundació d’Empúries, les armades cartaginesa i etrusca es van aliar per fer front als pirates foceus. La batalla d’Alàlia (Còrsega) va constituir la fi de l’expansió grega a la Mediterrània occidental.”

Els catalans del Carib

L’obra de Lagarda-Mata complementa cadascun dels itineraris amb uns apartats diferents que permeten de saber des de com eren les armes dels pirates, les menes de vaixells, les diferències entre pirateria i corsarisme, fins a aspectes sobre el folklore relacionats amb la pirateria, frases fetes i històries tan fascinants com la d’aquests dos catalans: “El darrer pirata del Carib va ser el català Pere Gibert, capità de la goleta Panda, armada amb diversos canons i tripulada per una trentena d’homes. El 19 de setembre de 1832 va abordar el bergantí Mexican, que duia vint mil dòlars de plata.” Els tripulants de la nau van sobreviure de miracle i durant dos anys anglesos i americans van cercar el vaixell català que van trobar a l’Àfrica occidental.

“Jutjats l’11 de novembre de 1834 a Boston, cinc dels pirates van ser penjats a la forca. Entre ells Pere Gibert, que va guanyar-se la dubtosa distinció d’haver fet el darrer acte de la història de la pirateria en aigües de l’Atlàntic. Poc abans s’havia suïcidat el català Joan Gaspar. El pirata va preferir morir lligant-se a la corda de l’àncora i tirant-se al mar abans que ser capturat. A Tampa (Florida), on van tenir lloc els fets, es va convertir en un mite i s’hi celebra una festa en honor seu.”

Així doncs, els pirates de casa nostra, tant els nostrats com els que ens atacaven, ja els tenim ben inventariats. Ara serà missió nostra decidir si ens dediquem a trobar un dels tresors llegendaris que encara queden a casa o si, directament, passem uns quants turistes per la quilla.