Cap a una Catalunya impulsada per la tecnologia

No sé si el món ens mira, però el cas és que Google ens indexa. En pocs dies el Tsunami Democràtic ha despertat l’interès en mitjans tecnològics internacionals. Els resultats de la transformació digital en els moviments cívics i socials, els podem veure aquestes setmanes a Catalunya i a Hong Kong. Ho explicava molt bé el dia 27 d’octubre el professor Josep Maria Ganyet en un article a La Vanguardia, ‘I amb l’emoji, la revolta‘. Afirmava que la pregunta que ens hem de fer no és per què el Tsunami Democràtic ha aconseguit la confiança de 374.126 persones, sinó per què aquest nombre de persones confien en algú que no coneixen abans que en els seus representants, que sí que coneixen i que han votat. I adverteix: ‘El tsunami de veritat encara ha d’arribar.’ 

Sí, tenim davant un canvi de dimensió que no té aturador. Ja fa molt de temps, d’ençà de l’arribada d’internet, la societat s’ha trobat involucrada en el desenvolupament de noves tecnologies en els àmbits de les telecomunicacions, l’educació i l’entreteniment que també han suscitat noves necessitats en la població. D’aquesta manera, hem arribat a desenvolupar el concepte d’economia digital, que es fonamenta a proporcionar, d’una manera més eficient, nous béns i serveis a l’abast d’un clic. L’aplicació de l’economia digital sembla que es pot resumir en el lliurament immediat de serveis cada vegada més intel·ligents i personalitzats. Tanmateix, pot ser que descurem l’element de la sostenibilitat entesa com una cosa que perdura. Per això, tan solament serem sostenibles si mirem de viure dins els nostres sistemes naturals (el medi) amb la garantia que el nostre estil de vida (l’economia) no fa mal als altres (la societat). És el camí que assenyalen els disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU, signats el 2015 pels mandataris mundials amb l’horitzó del 2030, i que impliquen un esperit de col·laboració i pragmatisme a l’hora de triar les opcions més adients per a millorar la vida de les futures generacions d’una manera sostenible. 

Aquestes són algunes de les reflexions que es van fer al Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) a l’hora de decidir el tema de la jornada del 2019, que es va fer dies enrere a Barcelona i que va tractar de l’economia digital i la sostenibilitat. ‘La idea era de fer un debat sobre el fil conductor entre aquests dos conceptes íntimament lligats i que preocupen molt socialment pels efectes a curt, mitjà i llarg termini’, em deia el degà del col·legi, Anton Gasol. Per això, el programa, amb un total de catorze sessions professionals i estratègiques, va tractar d’abastar els aspectes cabdals de la nova fase del procés de transformació digital en què avui ens trobem, marcada sobretot per l’ampliació de la fibra òptica i la nova generació de xarxes i tecnologies mòbils, la denominada 5G. Una irrupció que, de segur, revolucionarà el món de les comunicacions, però encara més l’economia i la indústria en conjunt. 

I com ha de ser la transformació? L’alta comissionada per a l’Agenda 2030 de l’ONU, Cristina Gallach, que va fer la conferència inaugural, va exposar les prioritats de manera molt taxativa: ‘Els dos grans reptes de la tercera revolució industrial són l’emergència climàtica i la desigualtat.’ I va posar èmfasi especial en un fet: ‘Els avenços tecnològics oferiran enormes beneficis a la societat sempre que s’enfoquin de manera directa i inequívoca cap al desenvolupament sostenible.’ Cal tenir molt clar, com apuntava la nota d’opinió ad hoc del Col·legi, que la transició cap a una economia sostenible afectarà tots els sectors de l’economia. Això portarà noves oportunitats, però alhora desafiaments importants. Per això cal que la transició sigui ordenada i es fixi un marc estable amb objectius viables a llarg termini, de manera que es pugui donar seguretat i visibilitat a la inversió futura. De moment, la revolució digital ha modificat les estructures econòmiques i socials mundialment, i intenta d’elevar les quotes de benestar generals, bo i reduint els costos d’accés, transmissió i emmagatzematge d’informació. 

Òbviament, l’economia i la societat catalanes també es troben en aquest profund procés de transformació. En veiem l’exemple als carrers de Barcelona. De fet, en les conclusions del tercer congrés d’economia i empresa, que el col·legi va organitzar l’any passat, ja s’apuntava que els envits que cal afrontar són majúsculs. Potser el que tenim més a la vista i més ens preocupa és el del futur del treball. Es calcula que entre un 35% i un 47% dels treballadors de l’economia catalana tenen actualment una professió amb risc d’automatització elevat. I qui són? ‘Probablement, només hi haurà tres grups de tasques que la tecnologia no serà capaç de fer les dècades vinents: la percepció i la manipulació en entorns desordenats, la intel·ligència creativa i la intel·ligència social. La resta són més o menys susceptibles de ser assumides per la tecnologia.’ No hi ha gaire acord entre els analistes sobre quina repercussió general tindrà, però la majoria preveuen que a mitjà termini l’ocupació total augmentarà, com ha passat en les altres revolucions industrials.

Tanmateix, és evident que els efectes van molt més enllà del mercat laboral. Per això, de les sessions que es van fer, em va interessar particularment la que tractava de la transformació digital a Catalunya. El coordinador de la taula, l’economista Jordi Martí, explicava que hi havia tres sectors representats: la salut, l’educació i l’administració pública, i en tots tres es feien avenços importants. ‘El denominador comú és la prioritat que es dóna a les millores que poden afectar els usuaris. Es va parlar de l’hospital de Sant Joan de Déu com a exemple de l’aplicació del big data i com les millores que noten els pacients són molt tangibles. El sector és un dels més avançats en la transformació digital a Catalunya.’ Pel que fa a les escoles, la digitalització ‘obliga a reconsiderar el rol dels professors i dels alumnes, de manera que l’aportació dels primers sigui més significativa i catapulti la innovació a les escoles i la renovació en l’aprenentatge.’ I, quant a l’administració pública, ‘es va plantejar la voluntat existent de promoure un canvi des de dins, en cerca de projectes de digitalització que impliquin també una transformació estructural que comenci involucrant els treballadors.’

Les conclusions no difereixen gaire de les que va aportar el juliol el Baròmetre del sector tecnològic 2019 de la Generalitat (CTecno). De totes maneres, crec que és bo d’insistir en un aspecte molt important: la formació, que és clarament insuficient. Només una dada. El Baròmetre indica que el talent és el primer fre del creixement del sector: passa de la setena preocupació a la primera, en només dos anys. I ho deixo amb un exemple. La demanda de professionals continua creixent per al sector de les tecnologies de la informació. A Barcelona, ha augmentat d’un 40% aquest darrer any, mentre que l’oferta de talent TIC només ha pujat d’un 7,6%. Les xifres parlen totes soles…