08.11.2015 - 11:15
Que el franquisme, des del minut zero de l’alzamiento, va impulsar una política de represàlies indiscriminades via processos sumaríssims contra la població civil a Catalunya era un fet àmpliament documentat per historiadors com Josep Maria Solé i Sabaté
i Joan Villarroya i Font. Ara, i gràcies a deu anys d’estudis i la feina de 22 arxivers, s’han pogut recollir en una extensa guia (277 pàgines) els procediments militars, que en molts casos derivaven en consells de guerra sumaríssims, incoats a Catalunya entre el 1939 i el 1980, i que estan recollits a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona.
L’exèrcit revoltat engega el mecanisme de repressió al Principat des del 1938, quan prenen la ciutat de Lleida. La primera eina jurídica i repressiva de què es van dotar va ser el ban de declaració de l’estat de guerra publicat al Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional de España el 30 de juliol del 1936, pocs dies després d’haver començat la Guerra Civil i que es va mantenir vigent fins al 1948. El ban detallava els delictes que estaven sotmesos a la jurisdicció de guerra i sobre els quals s’actuaria per procediment sumaríssim. A la pràctica, qualsevol delicte estava en mans de la justícia militar.
L’1 de novembre del 1936 es dicta un decret que estableix que en les ciutats ocupades hi haurà consells de guerra permanents que jutjaran mitjançant un procediment sumaríssim encara més abreujat, anomenat sumaríssim d’urgència. Per endurir l’acció sobre els enemics vençuts, el general Franco restableix el 5 de juliol de 1938 la pena de mort “per garantir el bon funcionament de l’estat”.
Als consells de guerra, s’hi podia arribar acusat d’un delicte de rebel·lió o adhesió a la rebel·lió militar, d’auxili per haver comès la rebel·lió militar o, finalment, per excitació a la rebel·lió militar. Als militars professionals fidels a la República, se’ls jutjarà majoritàriament pel delicte de traïció.
A l’hora de la veritat, però, la justícia ordinària pràcticament desapareix i l’administració de justícia passa a ser competència exclusiva de l’aparell militar, que va promoure sentències ràpides.
L’objectiu, clarament, era instaurar un règim de por entre la població civil per garantir des d’un primer moment l’adhesió generalitzada al nou règim i evitar que es creessin nuclis de resistència. Entre el 1936 i el 1980 a Catalunya s’incoaran 81.966 procediments. La repressió es concentra sobretot en el conegut pels historiadors com a “període blau”, que coincideix amb la II Guerra Mundial (1939-1945) i que deu el nom al color que identificava la Falange, valedora del règim. Gairebé un 91% dels judicis tenen lloc en aquesta època (74.235).
Val a dir que, en plena Transició democràtica, entre el 1976 i el 1980, encara hi haurà consells de guerra militars, en total 237, cinc més que entre el 1966 i el 1975. La dada és un fidel reflex del poder que encara tenien els militars després de la mort del dictador.
Menors represaliats
Per edats, el gros de persones que són sotmeses a la justícia militar tenen entre 25 i 50 anys, i són els homes entre 30 i 39 anys els que més hauran de passar el mal tràngol. El percentatge de catalanes representa pràcticament un 10% del total dels jutjats. El franquisme, però, no té miraments. A l’entorn de 1.735 menors d’edat seran jutjats. Dels quals, tretze nens i nenes tenien entre 10 i 14 anys, i es dóna el cas que obliguen una nena òrfena de nou anys, filla d’un sergent d’infanteria afusellat l’any 1933, a prestar declaració jurada davant d’un tribunal.
Afortunadament, no tothom que passa per un consell de guerra acaba afusellat o a la garjola. Dels 81.966 procediments oberts, queden arxivats, sobreseguts o absolts 43.697 casos, gairebé un 50% del total si hi sumem els casos en què no consta sentència (234). Es dicten penes de mort en 4.411 casos i penes de reclusió perpètua en 3.744. La resta de procediments acaben en condemnes que van de 20 a 12 anys i un dia de reclusió temporal, i entre 30 anys i sis mesos i un dia de reclusió major (la pena mínima entre les de reclusió major). També hi ha procediments que es clouen enviant els jutjats a batallons de treballadors o a camps de concentració (un 0,38% del total de penes dictades). En cas de no sortir sense càrrecs del consell de guerra, la pena menor era una multa, per bé que també hi havia casos que es passaven a una altra autoritat.
La depuració es practica amb eficàcia entre les classes menestrals (paletes, mecànics, pagesos, treballadors d’empreses col·lectivitzades…), i especialment en el cos funcionarial. Qualsevol persona que hagués estat vinculada a un ajuntament republicà veia com se li obria expedient. Amb sort i dos testimonis de persones afectes al règim, la persona podia, fins i tot, recuperar el seu lloc de treball en l’administració pública, ara ja sota el signe del jou i les fletxes. Pitjor ho tenien aquells que havien arribat al davant del tribunal militar a conseqüència d’una delació, una pràctica que el règim va estimular amb fruïció i que li va donar bons resultats. La mà de ferro es va aplicar de la mateixa manera als catalans nascuts a Catalunya que als vinguts d’altres parts de l’Estat.
