05.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 06.10.2017 - 07:32
Avui declararan a l’Audiència espanyola, entre més, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Hi ha la possibilitat que, sense judici previ ni cap raó legal, tots dos siguen empresonats preventivament. Veurem què passa i esperem, malgrat tot, que no passe.
L’estat espanyol, mentrestant, endureix la bel·ligerància en tots els camps. Aprova, per exemple, decrets increïbles perquè les empreses puguen anar-se’n ràpidament de Catalunya, com si algú les hi retingués a la força. El Banc Sabadell ahir ja va decidir d’instal·lar la seu social a Alacant, en un gest més propagandístic que no pas efectiu; i CaixaBank ho farà avui. Per cert, amb un toc –encara– de puta-i-ramonetisme que cal destacar. Malgrat que Josep Oliu fa anys que té preparat un despatx luxós al carrer de Serrano de Madrid, al costat mateix de l’ambaixada dels Estats Units, ara resulta que el Sabadell se’n va a Alacant i no pas a Madrid, com vol el PP. I això mateix farà CaixaBank, que sembla que se n’anirà a Palma i no a Madrid, tampoc. I quina raó hi ha per a una maniobra tan estranya? Ni Alacant ni Palma no tenen les condicions operatives i logístiques que totes dues entitats reclamen avui dia. Madrid, en canvi, sí. Però no hi van. I no hi van perquè és evident que tornar a Barcelona serà molt més senzill i potser perquè es pensen que encara oblidarem el seu gest i algun dia ens podran explicar un romanço sobre com van resistir les pressions de Rajoy perquè s’instal·lassen a la Castellana. Com si fóssem tots uns babaus de cap a peus…
La bel·ligerància, la vivim també –i la hi viurem encara més– al carrer. Petits grups d’ultres provocant una mica pertot i grans manifestacions espanyolistes en ciutats de l’estat espanyol. Amb líders de la Falange exigint públicament i descarada la presó de Puigdemont: una altra demostració d’allò que és realment Espanya. Durant anys hi ha hagut enormes manifestacions independentistes sense cap incident ni un, però tot ha estat aparèixer la Guàrdia Civil i la policia espanyoles i començar a eixir al carrer ultres i extremistes amb ganes de gresca. Paral·lelament, la censura esdevé directa i diaris com El País foragiten de les seues planes els darrers sediciosos, mentre Rajoy es torna com més va més desvergonyit. Ara ja diu que no hi ha cap mediació possible, que no hi ha res a mitjançar: rendiu-vos! Ah!, i l’exèrcit espanyol recupera la caserna de Sant Boi, malgrat la protesta de les autoritats locals, en un altre gest de gran valor propagandístic.
Al final, tot va a parar al mateix sac: la proclamació de la independència, dilluns, té tota la credibilitat i tothom la considera cosa certa. A Madrid la camisa no els toca el cos: falten tres dies i tenen molt poc marge de maniobra. Per això trauran tot allò que puguen traure i més, conscients que després de dilluns la situació canviarà radicalment. Que no vol dir que res serà senzill, però que evidentment significa que res no tornarà a ser igual. Mai més.
Sobre això, crec que tots hauríem de ser ben conscients que la resposta a tot plegat, una resposta ja definitiva i rotunda, s’ha de manifestar dilluns, al Parlament de Catalunya o allà on els diputats es puguen reunir. I actuar en conseqüència, evitant que puga passar res que trenque els plans del parlament. Sóc conscient que hi ha molt neguit i molta ansietat i que algunes de les coses que passaran aquestes hores vinents poden ser molt indignants. Ells provaran de fer-nos eixir de la via com siga, a la desesperada. La resposta ha de ser de control. De manera que deixeu que en el vostre cervell ressone molt lentament, com si fos un mantra: ‘dilluns-tic-tac, dilluns-tic-tac, dilluns-tic-tac’. Que després de demà vindrà diumenge i dilluns ja ho tindrem tot a una nit de distància, només.
