La Catalunya pura, la Catalunya lliure i l’estupidesa independentista

Som uns quants els qui durant molts anys, les nits d’eleccions, vam practicar la matemàtica mental a mesura que s’oficialitzaven els resultats del recompte. Ho fèiem sense cap biaix sectari per calcular el percentatge global de vot independentista als municipis i al país.

Era la dècada prodigiosa en què, més albirable o menys, hi havia un objectiu suposadament comú; els anys teatrals en què els polítics implicats en el Procés semblava que pertanyessin a un mateix partit anomenat Catalunya, i en què es fonien en abraçades mentre es donaven copets a l’esquena amb efusivitat. No ha estat fins més tard que hem descobert que era per saber per on se l’havien de trencar.

El panorama s’ha capgirat. Avui dia, el desencís i el guerracivilisme entre els partits independentistes són tan crus que caldria pensar a instituir el ball de bastons com a esport nacional. La repercussió més greu del desgavell ha estat que els partits d’obediència catalana han perdut la majoria absoluta al Parlament de Catalunya quaranta anys després. Molts electors, irritats per l’esgotadora guerra per l’hegemonia entre la facció verda i la groga, s’han abstingut o (els menys convençuts) han transvasat el seu vot a opcions unionistes per passar pantalla de la pugna caïnita. (Obvio el tercer actor, els anticapitalistes, perquè els seus discursos extemporanis –llegiu-hi marcianívols– han demostrat fins a quin punt se senten com peix a l’aigua en el testimonialisme).

Per esclafar l’altre s’han fet servir i es fan servir totes les armes perquè ja se sap que, en temps de guerra, un formiguer és trinxera. Es recorre, per exemple, a la munició comunicativa: els verds i els grocs compten amb els respectius canons mediàtics que els serveixen d’altaveu reproductor. Parlem de mitjans que, si es caracteritzen per alguna cosa, és per una manca de viabilitat econòmica que en compromet la independència i la credibilitat –és a dir, la qualitat periodística.

El pitjor període de la legislatura per a aquestes capçaleres que es presten a fer de corretja de transmissió és aquell en què s’ha d’acordar sobre qui recau la gestió de la Direcció General de Mitjans de Comunicació, que és l’organisme que reparteix part de les subvencions no encobertes. La histèria que s’apodera de les redaccions durant l’impàs (una part de la plantilla en depèn) té un punt de còmic i tot. Menys divertit és el podrimener que es deriva d’una dependència que tendeix a marginar les opinions que no estan militarment alineades.

En aquestes condicions, és obvi que aconseguir consensos de país i avenços nacionals al marge de la roda del hàmster partidista no és senzill. Fet i fet, és plausible imaginar una independència política sense uns mitjans exigentment fiscalitzadors, que estiguin emancipats de l’administració i, per consegüent, de la casta paparresca del sottogoverno? Les darreres setmanes ja hem pogut observar com alguna premsa que va néixer independentista començava l’operació Raspall en relació amb la imatge del president Illa. No fos cas.

Les milícies de la batalla intestina utilitzen l’altra gran arma de combat, la ideològico-discursiva, per traspassar tots els límits ètics. Per als verds, que també han desembocat en postulats pragmàtics, els grocs són uns traïdors possibilistes. De fet, ja ho eren abans de pactar la investidura tripartita, perquè no se’ls perdona ser els primers a destrempar l’aixecasuspensionisme i a reconnectar amb una realitat cada cop més distant del planeta piruleta. Al seu torn, i en una inversió espaterrant de les acusacions tradicionals, els grocs consideren que els verds són uns irredemptistes i uns guillats que tenen com a única missió destruir-los, ara que treien el cap per primer cop des de la Segona República espanyola.

Aquest últim pensament, repetit en bucle, ha alimentat un odi a l’home tan malaltís que ens ha dut a presenciar una distopia que mai hauríem gosat imaginar: els hereus polítics de Lluís Companys sospirant en públic per veure tot un president de la Generalitat arrossegat com un gos cap a uns tribunals espanyols que han fet de la prevaricació el seu estil de vida per uns esdeveniments que cap –absolutament cap– magistratura transpirinenca considera constitutius de delicte.

Es pot discutir –i és sa fer-ho– si el president Puigdemont ha actuat amb oportunisme per complir a mitges i a contracor una promesa que en campanya electoral es plantejava com un vaitot, o si hauria de fer honor a la seva intenció de retirar-se de la primera línia política en cas de no ser investit president de la Generalitat. Dit això: a quin punt de fregidura neuronal s’ha d’haver arribat per insinuar que la màxima autoritat del país hauria de deixar-se detenir com un xaiet per una policia judicial que obeeix els capricis de l’enemic, i que fer-ho equivaldria a actuar amb institucionalitat? Quins límits de deformació discursiva està disposat a assumir un determinat independentisme per confrontar la resta i diferenciar-se’n? Hi ha excessos que són injustificables no només des de posicions separatistes, sinó també d’un autonomisme mínimament conseqüent.

Si viatgem en el temps cap al postpujolisme, trobarem una figura cabdal del sobiranisme modern: Josep Lluís Carod-Rovira, notable ideòleg i inventor d’alguns dels hits que més han influït l’independentisme d’esquerres els últims vint anys. D’una manera o altra, li són atribuïbles l’“independentisme no nacionalista” –ara processat en “postnacionalisme”–, la “pluja fina” –que remet al cèlebre “eixamplar la base”– o l’“independentisme de butxaca” –en contraposició a un independentisme que seria identitari i implícitament denigrable. També és seva la sentència “la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure”.

Tots i cadascun d’aquests conceptes podien tenir un sentit a la Catalunya del 2003, amb un independentisme emergent que, per crear un relat específic que justifiqués el primer tripartit, s’havia de diferenciar com fos del catalanisme liberal dels convergents, més nacionalista de retòrica que d’obra (de com el personalisme de Pujol va impedir la creació d’una organització sòlida fonamentada en quadres ben formats en matèria nacional, a l’estil del PNB, ja n’han parlat diversos assagistes i historiadors). Ara bé, Carod-Rovira hauria d’haver previst que, amb el temps, les idees força que havia posat en circulació podien degenerar, en mans de siete locos fàcilment suggestionables per qualsevol esquer argumental de l’espanyolisme, en autèntiques bombes suïcides per al moviment. Quan s’acaba criminalitzant els companys de trinxera amb una terminologia pròpia de l’enemic com “excloent”, “essencialista” o “nacionalista”, la legitimitat social de l’independentisme s’ensorra. És més que probable que el Carod contemporani, quan observa la carnisseria amb binocles, se’n lamenti més que ningú.

Això no treu que, efectivament, existeixi un independentisme sense cintura ni brúixola que es caracteritza per una ciclotímia de Dragon Khan que el transporta de l’eufòria a la ràbia o la depressió en un tancar i obrir d’ulls. Més que un projecte nacional, és un estat d’ànim que tendeix al messianisme i a un menyspreu acrític per unes institucions d’autogovern que van néixer el 1359 i que són de les més antigues d’Europa. Obsedit per la Declaració Unilateral d’Independència, obvia l’anàlisi de les correlacions de forces i odia més l’adverbi ‘mentrestant’ que els vampirs l’all.

Com que no entén que, deixant de pedalar, la bicicleta pot aturar-se i el ciclista estampar-se, aquest independentisme no exigeix cap programa de govern que aprofiti el DOGC per posar negre sobre blanc a la construcció nacional. En paraules d’Arnau Rius: “Veure les oportunitats de fer nacionalisme banal no s’ensenya. Es porta a dins. O s’aprèn al moment de polititzar-se, o sempre més es veurà com una cosa forçada i en la qual, per descomptat, no es pensarà. A cada microdecisió d’una direcció general es pot intuir una escletxa per a  enfortir la nació, si es du a dins.”

Els annals històrics, però, no perdonen, i aquest corrent que en el context actual es ven tan pur és el responsable del model Lloret (o Vila-seca i Salou, o Roses, etc.), del tancament unilateral del canal 3XL o de la venda a preu de saldo de patrimoni de la Generalitat. També és un dels promotors del discurs del sí a tot (Hard Rock, Jocs Olímpics del Pirineu, Copa Amèrica, B-40, especulació habitacional, POUM desaforats) que, a banda d’emblanquir la precarització i la descatalanització del país, recorda més la prostitució de carretera que els models nòrdics de desenvolupament econòmic.

A primer cop d’ull, no sembla que un putaramonetisme que aprofiti el trànsit entre el dia i la nit per transvestir-se i convertir en orgia els instints –els interessos– més primaris –particulars– pugui atresorar prou autoritat per a liderar el procés d’alliberament nacional. I és que l’esperit de Bolívar i el de Duran i Lleida no poden conviure a la mateixa organització sense engendrar un Quasimodo polític; menys de cinc contradiccions és dogma, però més de cinquanta és aberració.

L’altre bàndol independentista, que ara mateix suma el caïnisme intern al caïnisme amb els verds, mereix una anàlisi encara més pausada. De tan crític amb la puresa com vol aparentar ser, no fa res més que enfangar-se en la sobreactuació constant i en una barreja d’ingredients que componen un còctel que ni el Hemingway més en forma seria capaç de digerir.

Guiat per l’ambició d’acostar-se a l’espai que ocupa la centralitat identitària del país, el de les identificacions duals, s’ha especialitzat a posar sota sospita una excessiva catalanitat. Així doncs, no és infreqüent veure’l esputar adjectius com “barretinaire”, “carlí” o “folklòric” en contraposició a un àmbit que ningú amb dos dits de front pot negar que és clau: el metropolità. En la seva aspiració de seduir-lo, s’ha autoconvençut que ha d’apostar per la via mimètica, un enfocament que recorda el d’una TV3 que potencia el bilingüisme per atreure nous públics, encara que fer-ho impliqui trair els principis fundacionals i incomodar el pinyol de l’audiència. És com si l’aprenentatge de la llengua i la lliure adhesió a la nació no fossin un paradigma d’adscripció prou obert pel qual valgués la pena lluitar amb un relat autocentrat.

A imatge i semblança dels socialistes i els Comuns, amb els quals competeix per l’esquerra, aquesta opció reivindica insistentment el mestissatge (utilitzat tantes vegades com a pretext per a invisibilitzar la llengua i la cultura catalanes) i la diversitat. Una diversitat que, a la nostra societat, és innegable i irreversible, però que no s’hauria d’entendre com el dret d’una part de la població a romandre totalment aliena –pura– o fins i tot hostil al principal tret característic del país: la llengua. No és cap secret que la finalitat indissimulada de molts defensors de la “diversitat” és que aquesta concepció colonial s’estableixi en doctrina i es consolidi pels segles dels segles fins que la societat esdevingui monolingüe en castellà, i amén.

D’empassar-se un marc mental tan lesiu a pregonar un “no cal que us integreu, perquè vosaltres sou Catalunya”, o a reduir la catalanitat a un simple veïnatge administratiu pensat per estalviar-nos una conflictivitat que es conjura amb l’espantall de la ulsterització, només hi ha un mil·límetre. Un cop es traspassa aquest Rubicó, quin sentit té mantenir la lluita, si d’habitants a Catalunya –i, per tant, de catalans– n’hi haurà fins al dia del Judici Final (o del nou Big Bang)? És llei de desconstrucció que la runa es prepari per sortir en escena allà on es qüestionen els fonaments.

Després de despullar-se els últims vint anys de tot el que percebia com a nacionalment espinós mitjançant un striptease ideològic sense parangó, aquest independentisme s’ha afeccionat a gastar substantius com “sobiranies” i adjectius com “republicà”. Aquest últim, buidat de significat, ja és un mot comodí que fins i tot serveix per a descriure una llista de reproducció trilingüe –no fos cas– a Spotify. Per contra, defuig com l’oli bullent la definició de “nacionalista” i, en lloc de fer pedagogia sobre la diversitat (ehem!) de significats que inclou el terme, renuncia a reconnotar-lo i l’acompanya quasi sempre dels siamesos “essencialista” i “excloent”.

Imbuït d’uns postulats postnacionalistes d’allò més xupiguais, no s’adona que les comunitats fràgils no es poden permetre els experimentalismes hippies ni amb gasosa; encara menys en una conjuntura internacional que s’endureix i que retorna a marxes forçades cap al turbonacionalisme d’estat. El descafeïnament ha anat tan enllà que, en certa manera, grinyola menys sentir Salvador Illa defensar que el català és “la columna vertebral de la nació catalana” que imaginar algú d’aquest sector enunciant la mateixa oració. Gangues de la síndrome d’Estocolm i la insondabilitat dels complexos.

El diàleg amb qui poc o molt rema a la contra és sens dubte indefugible (què és la política, sinó la sublimació parlamentària de la guerra?), però quan el diàleg amb l’adversari va acompanyat d’una empatia desbridada i d’una transmigració final de l’ànima, arriba un dia que hom es col·loca davant del mirall i la prosopagnòsia, la pèrdua d’autoreconeixement, és inapel·lable. Així és com sol acabar la imitació d’aquells qui, tot i autodefinir-se com a catalanistes, poden ser –si escau– tot el contrari. Recordeu si no els aquelarres de nacionalisme espanyol que, amb motiu de la final de l’Eurocopa, van recórrer el país gràcies a la instal·lació de pantalles municipals.

A mesura que avança el procés de despersonalització, el partit esdevé prescindible i tard o d’hora es produeix la desfeta electoral. Una part dels votants prefereixen l’original al succedani, i una altra part es veu abocada a l’abstenció o a candidatures que es perceben com a menys desnacionalitzades. Resten els més fidels, però la conversió en una ameba institucional, en un apparàtxik sense iniciativa nacional-popular, és a punt de completar-se.

La inconsistència d’aquesta actitud és pertorbadora des del moment que ja s’ha demostrat que és més útil confrontar discursivament l’adversari i crear un clima que el porti, de grat o per força, a l’assumpció dels posicionaments propis. Només així s’aconsegueix que el PSC defensi el dret a decidir, o que el mateix Miquel Iceta (provinent del Partido Socialista Popular de Tierno Galván i no precisament alineat amb la tradició catalanista de Pallach o Reventós) proclami als quatre vents que els referèndums són la millor via per a solucionar els conflictes al món civilitzat.

En canvi, des del moment en què el perfil nacional se subsumeix en un magma d’altres prioritats, totes ben legítimes, les acusacions de treballar per les deu plagues d’Egipte quan es pretén sortir de la nova “normalitat” cauen com una maledicció. Resulta esperpèntic que qui s’ha enteranyinat fins aquest punt gosi presentar-se com la Catalunya “lliure”, llevat que es tingui un idea molt peculiar i parasitària de la llibertat.

Som on som: a les portes d’un nou Onze de Setembre, embarrancats en l’anècdota de l’hegemonia facciosa i a anys llum de la categoria de l’alliberament col·lectiu. És probable que no es pugui esperar gaire més dels qui han contribuït a adobar el terreny a l’extrema dreta (aquesta sí, excloent, com es va comprovar amb les reaccions a aquest article que va publicar Octuvre) perquè campés com el cavall d’Àtila, que per allà on passava no tornava a créixer l’herba. L’escriptor Pere Antoni Pons, amb la seva lucidesa descarnada, ja ho va advertir un dia: “Si desapareixem no serà perquè els altres siguin gaire millors, sinó perquè els nostres són covards i, a sobre, estúpids.”